03
d'agost
del
2018
Actualitzat
el
07
d'agost
a les
23:30h
El govern Mariano Rajoy ja és història. Soraya Sáenz de Santamaría, la totpoderosa vicepresidenta fins fa unes setmanes i impulsora de l'estratègia de judicialització contra el procés sobiranista, ha quedat fora de joc i ni tan sols és a la direcció del seu partit, ara liderada per Pablo Casado. Però l'ofensiva llançada en el seu moment per l'Estat contra els polítics independentistes no s'ha aturat i ha agafat vida pròpia, al marge de la voluntat que pugui tenir el nou govern socialista.
L'incident de recusació presentat per les defenses dels dirigents independentistes contra quatre dels set magistrats del Tribunal Suprem que els jutjaran (Manuel Marchena, Andrés Martínez, Juan Ramón Berdugo i Luciano Varela) posa de nou el dit a la nafra d'una judicatura que ha actuat contra el procés deixant veure els colors polítics. Tots quatre membres del Suprem van dictar la interlocutòria que acceptava a tràmit la querella de la fiscalia del 30 d'octubre passat contra els processats. Rajoy ha desaparegut del mapa, però la dreta judicial manté el control dels processos contra el sobiranisme.
Manuel Marchena, el líder
Dels quatre magistrats esmentats, el de més pes específic és Manuel Marchena. Aquest canari és considerat una mena de cap polític del sector més conservador del Suprem. Abans de jutge va fer carrer fiscal. Va ser cap de la secretaria tècnica de la fiscalia general de l'Estat en temps de Jesús Cardenal, entre el 2003 i el 2004, durant l'era Aznar. Allí va coincidir amb un home amb qui establiria una aliança solida: José Manuel Maza, que seria designat més tard fiscal general per l'executiu de Rajoy. La tardor passada, va morir a Buenos Aires.
Abans, Marchena va aconseguir entrar al Suprem amb el vot de la majoria conservadora del Consell General del poder Judicial. Un primer pas fins que el 2014 va ser designat -també pel CGPJ- president de la Sala penal, un lloc clau. Des d'allí, ha consolidat un potent bloc de jutges en el tribunal més poderós de l'Estat.
Carmen Lamela, de l'Audiència al Suprem
El 24 de juliol, una notícia confirmava qui detenta el poder real a la cúspide judicial. El CGPJ, presidit per Carlos Lesmes, premiava la jutge Carmen Lamela, de l'Audiencia Nacional, enviant-la al Suprem. Ocupava la vacant deixada per José Manuel Maza, que va deixar el tribunal per assumir la fiscalia general. Lamela és una magistrada "segura" pels sectors que volen escarmentar l'independentisme. Va ser "pionera" en moltes decisions: va ser la primera que va empresonar els membres del Govern i la primera que va cursar euroordre de detenció contra Carles Puigdemont i els exconsellers fugits. També va decidir processar per sedició l'exmajor dels Mossos Josep Lluís Trapero.
Llarena torna a ensopegar
El jutge estrella contra el procés ha estat Pablo Llarena. El seu pols amb la justícia europea l'ha convertit en una mena d'arquetipus de l'orgull espanyol ferit contra la pèrfida Europa. La seva decisió de retirar l'euroordre contra Puigdemont i els consellers per no haver d'acceptar l'extradició per malversació ha suposat un ridícul en tota regla. En la interlocutòria en què va adoptar aquesta decisió, el jutge escomet contra la justícia alemanya per haver rebutjat una extradició per rebel·lió, arribant a denunciar "la falta de compromís" del tribunal de Schleswig-Holstein.
La darrera sortida de to del jutge, en un curs universitari de la Complutense al Escorial, l'ha tornat a delatar com un home poc hàbil que s'ha convertit en una rèmora per superar el conflicte polític. Llarena no només va negar que els jutges tinguin una ideologia sinó que es va mostrar convençut que aquesta pot ajudar a "interpretar la llei". En la mateixa sessió, però, nega tota politització de la justícia.
La dreta política ha perdut el govern de l'Estat. Però preserva engranatges fonamentals en la cúspide del poder. En el terreny judicial, la majoria conservadora al CGPJ, preservada amb cura per Carlos Lesmes, blinda el camí que porta a la causa general contra el sobiranisme.
L'incident de recusació presentat per les defenses dels dirigents independentistes contra quatre dels set magistrats del Tribunal Suprem que els jutjaran (Manuel Marchena, Andrés Martínez, Juan Ramón Berdugo i Luciano Varela) posa de nou el dit a la nafra d'una judicatura que ha actuat contra el procés deixant veure els colors polítics. Tots quatre membres del Suprem van dictar la interlocutòria que acceptava a tràmit la querella de la fiscalia del 30 d'octubre passat contra els processats. Rajoy ha desaparegut del mapa, però la dreta judicial manté el control dels processos contra el sobiranisme.
Manuel Marchena, el líder
Dels quatre magistrats esmentats, el de més pes específic és Manuel Marchena. Aquest canari és considerat una mena de cap polític del sector més conservador del Suprem. Abans de jutge va fer carrer fiscal. Va ser cap de la secretaria tècnica de la fiscalia general de l'Estat en temps de Jesús Cardenal, entre el 2003 i el 2004, durant l'era Aznar. Allí va coincidir amb un home amb qui establiria una aliança solida: José Manuel Maza, que seria designat més tard fiscal general per l'executiu de Rajoy. La tardor passada, va morir a Buenos Aires.
Abans, Marchena va aconseguir entrar al Suprem amb el vot de la majoria conservadora del Consell General del poder Judicial. Un primer pas fins que el 2014 va ser designat -també pel CGPJ- president de la Sala penal, un lloc clau. Des d'allí, ha consolidat un potent bloc de jutges en el tribunal més poderós de l'Estat.
Carmen Lamela, de l'Audiència al Suprem
El 24 de juliol, una notícia confirmava qui detenta el poder real a la cúspide judicial. El CGPJ, presidit per Carlos Lesmes, premiava la jutge Carmen Lamela, de l'Audiencia Nacional, enviant-la al Suprem. Ocupava la vacant deixada per José Manuel Maza, que va deixar el tribunal per assumir la fiscalia general. Lamela és una magistrada "segura" pels sectors que volen escarmentar l'independentisme. Va ser "pionera" en moltes decisions: va ser la primera que va empresonar els membres del Govern i la primera que va cursar euroordre de detenció contra Carles Puigdemont i els exconsellers fugits. També va decidir processar per sedició l'exmajor dels Mossos Josep Lluís Trapero.
Llarena torna a ensopegar
El jutge estrella contra el procés ha estat Pablo Llarena. El seu pols amb la justícia europea l'ha convertit en una mena d'arquetipus de l'orgull espanyol ferit contra la pèrfida Europa. La seva decisió de retirar l'euroordre contra Puigdemont i els consellers per no haver d'acceptar l'extradició per malversació ha suposat un ridícul en tota regla. En la interlocutòria en què va adoptar aquesta decisió, el jutge escomet contra la justícia alemanya per haver rebutjat una extradició per rebel·lió, arribant a denunciar "la falta de compromís" del tribunal de Schleswig-Holstein.
La darrera sortida de to del jutge, en un curs universitari de la Complutense al Escorial, l'ha tornat a delatar com un home poc hàbil que s'ha convertit en una rèmora per superar el conflicte polític. Llarena no només va negar que els jutges tinguin una ideologia sinó que es va mostrar convençut que aquesta pot ajudar a "interpretar la llei". En la mateixa sessió, però, nega tota politització de la justícia.
La dreta política ha perdut el govern de l'Estat. Però preserva engranatges fonamentals en la cúspide del poder. En el terreny judicial, la majoria conservadora al CGPJ, preservada amb cura per Carlos Lesmes, blinda el camí que porta a la causa general contra el sobiranisme.