Llengua catalana

Enric Gomà: «Els polítics fan el que poden per aparentar mitja idea»

L'autor publica "Control de plagues", un llibre on posa en evidència el lèxic normatiu que es menja el terreny d'un altre lèxic també normatiu: "Un idioma respon a les necessitats d'una societat"

per Esteve Plantada , 28 de juliol de 2018 a les 08:00 |
Enric Gomà, autor de «Control de plagues» | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Enric Gomà ha fet divulgació lingüística durant molts anys, ja fos a Betevé, a Catalunya Ràdio, a TV3. "Ara tenia moltes ganes de fer un altre llibre lingüístic, després d'Ubert tot l'any". Ha trigat catorze anys, però segueix en forma, demostrant que la llengua sense sentit de l'humor és feixuga, que té un punt àrid que necessita ironia i distància. "Els catalans hem dedicat molts llibres al barbarisme. Però jo tenia ganes de parlar d'aquell lèxic normatiu que es menja el terreny d'un altre lèxic també normatiu. Amb el diccionari a la mà és totalment correcte dir 'se m'han esquinçat els calcetins'. Però tu t'has de preguntar si és natural dir-ho".
 

Això, justament, és el que mostra Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar (Pòrtic), un llibre que ve amb les il·lustracions magnifiques de Marc Torrent i que posa el dit a la nafra, ens interpel·la, i ens mostra l'estat de les bestieses que fem amb la llengua, sempre amb diversió i intel·ligència. "No cal fer el merda", com diu Gomà. "Tota aquesta cosa de la llengua és per aparentar, per enlluernar, per fer circular un discurs buit però aparent. La fraseologia del màrqueting, dels gestors culturals, dels assagistes, dels doctorands és ridícula i estèril, amb paraules com 'implementar' o 'ultimar', un llenguatge ultraformal que dona una aspecte seriós per maquillar la buidor conceptual".
 

Un concepte que necessita el marc dels referents, ara bandejats per la invasió referencial del món britànic. "Ells bé que diuen els seus referents amb tranquil·litat i bon humor. En canvi, nosaltres estem com acoquinats. Compte, que som catalans!", s'exclama. "Però sense referents no hi ha diàleg. Si no mostrem referents, tenim un diàleg poc ric, poc fecund, una mica estereotipat, on les paraules son unívoques i no polisèmiques, on no et pots permetre la ironia, ni la deformació. I només podem compartir referents amb gent amb qui compartim cultura, vivències i esdeveniments".
 

Com a gran símptoma d'aquest mal de llengües, Gomà veu la necessitat –en molts oradors de l'esfera pública, però també en la privada– de lluir la seva "gran" formació. "Han de lluir les seves lectures, i han de fer paraules altisonants, diferents a la púrria, de la gent sense estudis", per marcar una distància entre ells i l'altre, encara que això impliqui una absència total de senderi. "Al parlant normal i corrent no li fa falta senderi, perquè ell parla espontàniament, mirant d'escombrar castellanismes i incorreccions que fan mal d'ulls. A qui li falta és a qui vol aparentar".
 
Polítics, periodistes i la hipercatalanització
 
Tot plegat ens condueix a una desnaturalització de la llengua, a impostar-la en pro de la polidesa. Per què diem apropar en comptes d'acostar? Proper en comptes de pròxim? Arranjar per arreglar? És la tendència per la ultracorrecció i la hipercatalanització. "Amb la transició, als catalans ens agafa una fal·lera per aprendre a llegir i a escriure bé en català. I creiem que hem d'escombrar castellanismes i barbarismes i, fins i tot, allò que té aparença de castellanisme, però no ho és. És el moment de la ultracorrecció, on tothom comença a corregir-se". Però el castellà i el català comparteixen moltes arrels. "De fet, el castellà antic era molt més coincident amb el català, però va evolucionar per raons històriques i van optar per altres arrels".
 
Al capdavall, "un idioma respon a les necessitats expressives d'una societat", etziba, mentre alerta de les "pràctiques" de certs sectors en concret. "Els polítics fan el que poden per aparentar mitja idea, però també els periodistes. Si aquest llibre se'l llegís la gent que escriu als mitjans de comunicació, si es paressin a pensar com escriuen i què és la naturalitat, en sortiríem tots guanyant una mica. Estem caient en el català aparent: que té aparença de català, però que respira castellà, i en menor mesura, anglès". Amb la fal·lera de voler ser excessivament correctes, ens allunyem de la nostra pròpia llengua, dels girs que la fan tal com són, de l'essència d'allò que és. I ull, que això pot ser una plaga de molt difícil solució.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació