Un senyor de Barcelona: crònica

L'art de Mac, cartellista de cine

«Quan Barcelona tenia cines, quan les ciutats tenien cines, Mac regnava. Els seus cartells són d’una perfecció i una expressivitat que els converteix en obres d’art»

per Toni Vall, 26 de juliol de 2018 a les 10:50 |
Alguns dels cartells que va fer Mac, autèntiques obres d'art
La setmana passada va morir una personalitat enorme, gegant i, ai las, massa desconeguda. És Macario Goméz, tenia 92 anys i pertanyia a la sensacional estirp dels cartellistes de cinema, figura fonamental d’aquest art poc valorat i poc difós, però que tanta rellevància va tenir, que tan pertany a la iconografia visual i sentimental dels cinèfils i dels qui, encara que no siguin estrictament cinèfils, han passat llargues hores dins del cine. Esclar que l’art de Mac (així signava) i l’art dels cartellistes en general es feia corpori fora de la sala de projeccions, als passadissos i els aparadors dels cines, on penjaven els pòsters i el material publicitari. I sobretot a la intempèrie, a les marquesines del carrer, acolorides, vives, impactants per cridar l’atenció dels vianants i els passavolants. Com dient-los “Veniu, acosteu-vos i entreu, passareu una estona fabulosa!”.

Les ciutats, durant molts anys, tenien una fesomia especial perquè les marquesines i els aparadors dels cines estaven habitats d’aquesta mena d’obres, creacions de personatges com Soligó, Jano, Montalbán, Emerio i Mac, que intentaven transmetre la personalitat de les pel·lícules en els seus cartells, la força dels actors, el dramatisme o comicitat, l’expressivitat dels rostres i les situacions. Potser Mac no us soni gaire, però tal vegada recordeu el cartell de Els deu manaments, aquell amb el rostre del Moisès de Charlton Heston en primer pla i el del faraó Yul Brynner en segon. O el d’El verdugo, de Berlanga, amb la silueta de José Isbert i la seva ombra allargadíssima al darrere. Una obra mestra! O el de Psicosi, de Hitchcock, amb la mà d’Anthony Perkins i el rostre terroritzat de Janet Leigh. O els de les primeres pel·lícules de James Bond. O el de L’apartament, Els set magnífics, L’espia que va sorgir del fred, Doctor Zhivago, La pantera rosa, Salomó i la reina de Saba, La mort tenia un preu, Carmen la de Ronda, la reposició de Casablanca, Vides rebels, Pla diabòlic, Els tres mosqueters, Les sandàlies del pescador, El rostre impenetrable...


Són centenars els cartells que va dibuixar al llarg de la seva carrera impressionant. Al passadís de casa hi tinc penjat el de L’escapada, aquella joia de Dino Risi amb Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant que passa el dia de Ferragosto i que mai em cansaria de veure. Fa uns anys el Joan Vall el va visitar a la seva casa d’Olesa de Montserrat i el va retratar amb un documental on explica la seva passió cinèfila i detalls preciosos sobre el seu ofici. També hi ha un llibre de Paco Baena i Jimmy Willis que dóna fe de tan llarga i fecunda trajectòria.
 

Macario Gómez, mostrant un dels seus cartells Foto: Joan Vall Karsunke


Mac va dibuixar, entintar i acolorir quantitat de paper i de tela de pintor. La seva obra és ingent i poc reconeguda. Cap premi substancial més que algunes anècdotes mal comptades. Per sort alguns homenatges en vida se li van fer. Com l’exposició que li va dedicar fa quatre anys la Filmoteca de Catalunya. L’Acadèmia del Cine Català el va fer membre d’honor. Encara bo que alguns se n’han recordat d’ell i se li ha fet discreta justícia.

Quan Barcelona tenia cines, quan les ciutats tenien cines, Mac regnava. Els seus cartells són d’una perfecció i una expressivitat que els converteix en obres d’art. Va treballar com un escarràs i mai va perdre la creativitat. Potser sigui el cartell d’Un tramvia anomenat Desig una de les seves obres mestres. Recrea una escena imaginada que no apareix al film d’Elia Kazan: Marlon Brando intenta aturar Vivien Leigh mentre baixen per les escales de la seva casa de Nova Orleans. Impressionant! Ningú com Mac sabia capturar tots els matisos continguts al rostre i el cos dels actors.


Amb Dalí s’admiraven mútuament. Va signar contractes amb distribuïdores multinacionals que volien que dibuixés els cartells de totes les seves pel·lícules. Charlton Heston va quedar entusiasmat amb la manera com el va saber retratar. Sabia ser disciplinat amb els encàrrecs però també desfermar tota una capacitat per al simbolisme i els sentits ocults de les pel·lícules. El cartellisme, ja ho he escrit alguna altra vegada, és un art portentós, un dels que injecta vida, calat, energia i personalitat a les ciutats. Els cartells que pengen de les faroles, que s’enganxen als pirulís i a les parets, als aparadors i als cines. Segur que hi deu haver una ordenança que prohibeix penjar i enganxar cartells a llocs proscrits. És una pena. La ciutat és molt més maca amb cartells per tot arreu.
 

Més cartells de Mac, el cartellismes fet obra d'art

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació