11
d'agost
del
2018
Actualitzat
el
12
d'agost
a la
13:42h
Un dels trets definidors d'una societat és la seva política de memòria. En això, encara, Spain is different. La majoria de democràcies europees han sabut afrontar, tot i que amb contradiccions i controvèrsies, els capítols més tèrbols del seu passat. El cas d'Espanya és una excepció. El fet que la dictadura no fos derrocada sinó que s'extingís amb la mort del dictador ("el ineluctable hecho biológico" per emprar la terminologia usda pel mateix Franco) explica en part que la memòria de la Guerra Civil i del franquisme encara presenta ferides per tancar. Només en part.
La pervivència d'un poderós sector neofranquista en la societat espanyola és un altre factor a tenir en compte. La polèmica que s'ha generat sobre el trasllat de les restes de Franco del Valle de los Caídos és un exemple més d'aquesta anomalia. El PSOE ha anunciat una reforma de la llei de memòria històrica, una esmena de la que en el seu dia -ara fa onze anys- va legislar Rodríguez Zapatero. En la nova s'inclouria una redefinició del Valle i l'anul·lació, més 40 anys després de la mort del dictador, dels processos del franquisme. L'arribada al govern de Pedro Sánchez ha reobert el tema i l'executiu socialista es proposa fer fora el dictador de la basílica de Cuelgamuros. Però la polèmica età servida. En altres països, les situacions que contemplem a l'estat espanyol serien impensables. Veiem-ne alguns.
El difícil paper de la memòria a Alemanya
Gestionar el relat del passat no ha estat gens fàcil a Alemanya. El III Reich (1933-45), el règim nacionalsocialista de Hitler va ser arrasat, però no pas des de dins de la societat alemanya sinó derrotat en la Segona Guerra Mundial. La memòria ha provocat debats en el món polític. Un sector ultra -però present en la CDU d'Angela Merkel- ha considerat el 1945 com un any de derrota. Amb tot, el discurs oficial a Alemanya és considerar la fi de la guerra com un alliberament. Així ho va proclamar el president federal Richard von Weizsäcker el 1985 en un memorable discurs. Weizsäcker va referir-se també al tema de la culpa, un aspecte que ha angoixat la societat alemanya. El president va deixar clar que "qui volia saber, sabia" sobre la persecució que patien els jueus.
El NSDAP, el partit de Hitler, va ser prohibit immediatament després de la fi de la guerra i ser nacionalsocialista és il·legal. La llei prohibeix negar l'Holocaust, negació que és un delicte. Les insígnies o salutacions nazis estan prohibides i poden ser castigades fins a tres anys de presó (article 86 del codi penal). Els partits d'extrema dreta, que existeixen (com ara mateix l'Alternativa per Alemanya) han d'edulcorar la seva ideologia. A les escoles, s'explica el nazisme i és preceptiu que els joves visitin un camp d'extermini. També és habitual que supervivents de l'Holocaust expliquin als estudiants les seves vivències.
Italia, exhumació de fosses els anys quaranta
Mussolini va governar Itàlia durant 21 anys (1922-43). Resten dempeus moltes de les seves obres monumentals, però el dictador, aliat de Hitler en la Segona Guerra Mundial, va passar ser un proscrit després de la seva caiguda. Fet presoner l'abril de 1945 quan intentava fugir a Suïssa, va ser afusellat pels partisans. Els seus hereus ideològics es van organitzar en el Moviment Social Italià, partit ultra legal que va disposar sempre d'un grup de diputats al Parlament. Ara, una neta del dictador lidera un grupuscle mussolinià.
A Itàlia, la República, proclamada el 1946, es va erigir sobre les restes del feixisme. Un dels problemes que es van encarar de seguida va ser el de les víctimes de la repressió i la guerra. Una llei va ordenar l'exhumació de fosses comunes. Però és cert que van quedar intactes moltes inscripcions en edificis històrics. L'ascens de la dreta ultra xenòfoba va fer que l'any passat es reobrís el debat sobre la memòria i la pervivència de simbologia feixista.
Portugal i el salazarisme
El règim d'Oliveira Salazar va durar més que el franquisme. Portugal va patir una fèrria dictadura entre 1926 i 1974. Però a diferència d'Espanya, el dictador no va morir al llit, sinó de vell, el 1970. Els seus van seguir governant fins que l'abril de 1974 una revolta militar va posar fi al règim. Allí hi va haver ruptura. El nom de Salazar va desaparèixer d'edificis, escoles i carrers. El pont colgant que es va inaugurar a inicis dels setanta amb el seu nom va passar a dir-se Pont del 25 d'abril.
En els primers anys després de la caiguda de la dictadura, hi va haver un procés de "desfeixistització", amb purgues en diversos àmbits de l'administració. Després, la Constitució portuguesa va prohibir que s'aixequessin monuments o s'obrin museus d'homenatge a dirigents del règim salazarista.
Però també hi ha hagut polèmica entorn el record del salazarisme. Fa tres anys, el projecte de crear un Museu Salazar al poble on va néixer, Santa Comba Dao, una iniciativa impulsada per l'ajuntament, va aixecar polseguera. També s'ha intentat des del municipi promoure una marca de vins amb el nom del dictador.
Els fantasmes venen de l'Est
La batalla per la memòria, però, no està guanyada. La revifalla de dreta xenòfoba en diversos indrets d'Europa ha fet que reapareguin noms i figures del passat més obscur del continent. En alguns països de l'Est, la memòria històrica s'ha convertit en un camp de batalla abanderat pels corrents més reaccionaris. El ca d'Hongria és el més emblemàtic.
El govern de Viktor Orban fa anys que està duent a terme una ofensiva per reescriure el passat. L'objectiu és fer oblidar el paper del règim hongarès com aliat d'Alemanya els anys trenta. La figura de l'almirall Horthy, que va governar Hongria durant més de vint anys, s'està intentant recuperar i monuments a la seva memòria han recuperat espai a Budapest. Alhora, s'ha foragitat del carrer l'estàtua del filòsof George Lukács, un jueu comunista heterodox.
A Eslovàquia, on l'extrema dreta està guanyant espai, hi ha una campanya per recuperar el record de Josef Tiso, sacerdot antisemita que va governar el país i fou aliat del III Reich durant la Segona Guerra Mundial. Fantasmes del passat, velles figures sortides d'un armari de foscor, treuen de nou el cap per recordar-nos que res, absolutament res, es pot donar per guanyat.
La pervivència d'un poderós sector neofranquista en la societat espanyola és un altre factor a tenir en compte. La polèmica que s'ha generat sobre el trasllat de les restes de Franco del Valle de los Caídos és un exemple més d'aquesta anomalia. El PSOE ha anunciat una reforma de la llei de memòria històrica, una esmena de la que en el seu dia -ara fa onze anys- va legislar Rodríguez Zapatero. En la nova s'inclouria una redefinició del Valle i l'anul·lació, més 40 anys després de la mort del dictador, dels processos del franquisme. L'arribada al govern de Pedro Sánchez ha reobert el tema i l'executiu socialista es proposa fer fora el dictador de la basílica de Cuelgamuros. Però la polèmica età servida. En altres països, les situacions que contemplem a l'estat espanyol serien impensables. Veiem-ne alguns.
El difícil paper de la memòria a Alemanya
Gestionar el relat del passat no ha estat gens fàcil a Alemanya. El III Reich (1933-45), el règim nacionalsocialista de Hitler va ser arrasat, però no pas des de dins de la societat alemanya sinó derrotat en la Segona Guerra Mundial. La memòria ha provocat debats en el món polític. Un sector ultra -però present en la CDU d'Angela Merkel- ha considerat el 1945 com un any de derrota. Amb tot, el discurs oficial a Alemanya és considerar la fi de la guerra com un alliberament. Així ho va proclamar el president federal Richard von Weizsäcker el 1985 en un memorable discurs. Weizsäcker va referir-se també al tema de la culpa, un aspecte que ha angoixat la societat alemanya. El president va deixar clar que "qui volia saber, sabia" sobre la persecució que patien els jueus.
El NSDAP, el partit de Hitler, va ser prohibit immediatament després de la fi de la guerra i ser nacionalsocialista és il·legal. La llei prohibeix negar l'Holocaust, negació que és un delicte. Les insígnies o salutacions nazis estan prohibides i poden ser castigades fins a tres anys de presó (article 86 del codi penal). Els partits d'extrema dreta, que existeixen (com ara mateix l'Alternativa per Alemanya) han d'edulcorar la seva ideologia. A les escoles, s'explica el nazisme i és preceptiu que els joves visitin un camp d'extermini. També és habitual que supervivents de l'Holocaust expliquin als estudiants les seves vivències.
Italia, exhumació de fosses els anys quaranta
Mussolini va governar Itàlia durant 21 anys (1922-43). Resten dempeus moltes de les seves obres monumentals, però el dictador, aliat de Hitler en la Segona Guerra Mundial, va passar ser un proscrit després de la seva caiguda. Fet presoner l'abril de 1945 quan intentava fugir a Suïssa, va ser afusellat pels partisans. Els seus hereus ideològics es van organitzar en el Moviment Social Italià, partit ultra legal que va disposar sempre d'un grup de diputats al Parlament. Ara, una neta del dictador lidera un grupuscle mussolinià.
A Itàlia, la República, proclamada el 1946, es va erigir sobre les restes del feixisme. Un dels problemes que es van encarar de seguida va ser el de les víctimes de la repressió i la guerra. Una llei va ordenar l'exhumació de fosses comunes. Però és cert que van quedar intactes moltes inscripcions en edificis històrics. L'ascens de la dreta ultra xenòfoba va fer que l'any passat es reobrís el debat sobre la memòria i la pervivència de simbologia feixista.
Portugal i el salazarisme
El règim d'Oliveira Salazar va durar més que el franquisme. Portugal va patir una fèrria dictadura entre 1926 i 1974. Però a diferència d'Espanya, el dictador no va morir al llit, sinó de vell, el 1970. Els seus van seguir governant fins que l'abril de 1974 una revolta militar va posar fi al règim. Allí hi va haver ruptura. El nom de Salazar va desaparèixer d'edificis, escoles i carrers. El pont colgant que es va inaugurar a inicis dels setanta amb el seu nom va passar a dir-se Pont del 25 d'abril.
En els primers anys després de la caiguda de la dictadura, hi va haver un procés de "desfeixistització", amb purgues en diversos àmbits de l'administració. Després, la Constitució portuguesa va prohibir que s'aixequessin monuments o s'obrin museus d'homenatge a dirigents del règim salazarista.
Però també hi ha hagut polèmica entorn el record del salazarisme. Fa tres anys, el projecte de crear un Museu Salazar al poble on va néixer, Santa Comba Dao, una iniciativa impulsada per l'ajuntament, va aixecar polseguera. També s'ha intentat des del municipi promoure una marca de vins amb el nom del dictador.
Els fantasmes venen de l'Est
La batalla per la memòria, però, no està guanyada. La revifalla de dreta xenòfoba en diversos indrets d'Europa ha fet que reapareguin noms i figures del passat més obscur del continent. En alguns països de l'Est, la memòria històrica s'ha convertit en un camp de batalla abanderat pels corrents més reaccionaris. El ca d'Hongria és el més emblemàtic.
El govern de Viktor Orban fa anys que està duent a terme una ofensiva per reescriure el passat. L'objectiu és fer oblidar el paper del règim hongarès com aliat d'Alemanya els anys trenta. La figura de l'almirall Horthy, que va governar Hongria durant més de vint anys, s'està intentant recuperar i monuments a la seva memòria han recuperat espai a Budapest. Alhora, s'ha foragitat del carrer l'estàtua del filòsof George Lukács, un jueu comunista heterodox.
A Eslovàquia, on l'extrema dreta està guanyant espai, hi ha una campanya per recuperar el record de Josef Tiso, sacerdot antisemita que va governar el país i fou aliat del III Reich durant la Segona Guerra Mundial. Fantasmes del passat, velles figures sortides d'un armari de foscor, treuen de nou el cap per recordar-nos que res, absolutament res, es pot donar per guanyat.