Ciència en societat: anàlisi

Els astrònoms es pregunten ara: què és una lluna?

A mesura que avança la tecnologia i aconseguim descobrir nous cossos celestes, sorgeixen noves preguntes

per Cristina Junyent, 25 de juliol de 2018 a les 13:45 |
La lluna, vista des de Sabadell | Juanma Peláez
Aquests dies, les primeres llums brillants en pondre’s el Sol són quatre planetes alineats: Venus, seguint el Sol; Júpiter, Saturn i Mart més a l’oest i en aquest ordre. Els més experts, també podran veure Neptú, i Mercuri i Urà, només les darreres hores. Tots, en un rosari seguint l’eclíptica, la mateixa trajectòria que seguim nosaltres a la Terra. Total, tots els considerats planetes en el Sistema Solar.

Els colors dels astres els identifiquen a ull nu: Júpiter és més blanc; Saturn, més groguenc; Mart, més vermellós. Només amb uns prismàtics podem veure els anells de Saturn i les llunes galileanes de Júpiter: Ió (volcànica), Europa (glaçada), Ganimedes (més gran que Mercuri) i Calisto (profundament marcada per cràters). Galileu només els va voler numerar, va ser l’astrònom alemany Simon Marius qui, a més de reclamar-ne la descoberta els va nomenar.


En ser els primers cossos celestes trobats que no orbiten entorn el Sol, la descoberta dels satèl·lits per Galileu va confirmar la teoria heliocèntrica de Copèrnic, marcant l’inici de l’empirisme de la Revolució Científica, que va dur –amb els aspectes més teòrics i de mètode de Bacon i Descartes; i el rebuig a la generació espontània dels éssers vius i el coneixement de com funcionava el cos humà– a la ciència moderna.

Es pot anomenar lluna qualsevol còdol que orbiti entorn un planeta? 

Júpiter té més satèl·lits, des que els avenços tecnològics han permès de trobar-los. Des de 1862 fins a 1979 se’n van trobar tretze més; els tres darrers gràcies a la sonda Voyager. Entre 1999 i el 2000, trenta-dos. I des d’aleshores fins fa poc, catorze satèl·lits més. Ja en teníem seixanta-tres. Per les característiques compartides, es distingeixen set grups.

Júpiter pot haver tingut diverses generacions de satèl·lits. Es pensa que els més antics i els més interns es van formar per la matèria d’un disc protoplanetari en la primera història de Júpiter. Coincideixen en tenir òrbites més regulars i sentit de gir com el del planeta. La majoria, però, han estat capturats «quan passaven per allà», cosa que no ha d’estranyar atès que és el planeta més gran del Sistema Solar –de diàmetre onze cops superior al de la Terra.


Els grups més interns són més regulars. Els quatre més pròxims formen el grup d’Amaltea, els dos més interns forneixen el planeta de material per als seus anells; es creu que poden haver estat destruïts per cometes i posteriorment reconstruïts per gravetat. Els satèl·lits galileans, que per gravetat s’acosten a Júpiter, tenen òrbites sincronitzades en una ressonància que pot doblar i quadruplicar la de Ganimedes, el més gran. Més enllà hi ha solitari Temisto i el grup d’Himàlia, format per cinc llunes petites amb òrbites irregulars, degut a la gravetat del Sol.

Aquestes nits d’estiu, a més dels planetes i els satèl·lits galileans, es poden veure bé l’estrella polar

Al doble de distància es troben els altres tres grups de satèl·lits. Es pensa que són restes de sengles asteroides capturats per Júpiter, que es van fragmentar per col·lisions, ja que giren en sentit oposat al del planeta i estan molt inclinats. Són el grup d’Ananké, de setze satèl·lits; el grup de Carmé, de disset satèl·lits, i el grup de Pasífae, format per tretze satèl·lits. Ara s’han descrit una dotzena de llunes molt més petites i que formen tres grups.

Però, què és una lluna? Un cos celeste que orbita entorn un planeta. Ara bé, es pot anomenar lluna qualsevol còdol que orbiti entorn un planeta? Fa una dotzena d’anys els astrònoms es preguntaven quan es pot nomenar planeta un cos que gira entorn una estrella; i, en posar una dimensió mínima, Neptú va caure de la col·lecció i és considerat un “planeta nan”. Potser caldrà que classifiquem alguns satèl·lits com a “llunes nanes”? Potser.

En qualsevol cas, la bellesa, com la de l’arc iris, no la treu ningú. Aquestes nits d’estiu, a més dels planetes i els satèl·lits galileans, es poden veure bé l’estrella polar, Artur i el triangle d’estiu (Altaïr, Deneb i Vega); o la galàxia d’Andròmeda, una de les tres espirals més grans, amb la Via Làctia. I el regal el tindrem el dia 27 amb un eclipsi de Lluna, tot i que només veurem el final; qui la vulgui veure caldrà que s’hi fixi atès que ja sortirà eclipsada a les 22h 20 min (hora oficial). Bones nits d’observació!

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació