Filiprim: anàlisi

«No et podré perdonar mai»

«Impacta l'economia de sentiments que mostra el reportatge "Ni oblit ni perdó". No veiem cap llàgrima, ni una sola. Encara fa més brutal l'efecte emotiu»

per Toni Vall, 23 de juliol de 2018 a les 11:42 |
Un moment del «30 minuts» | TV3
“Si pot perdoni’m”.

“No et puc perdonar. Ni me n’oblidaré mai”.


És Ni oblit ni perdó, l’impressionant 30 minuts emès ahir. Tracta sobre la guerra dels Balcans i té un protagonista, l’Esad, bosni musulmà, que quan encara no tenia ni 18 anys va ser vigilant del camp de presoners de Celebici i es dedicava a torturar presoners. Li agradava especialment cebar-se amb els homes grans. Usava bats de beisbol i cables. Se’l va acusar de matar-ne uns quants i va ser condemnat pel tribunal de La Haya. Va complir només deu anys de presó.

La càmera i el relat ens el presenten, l’acompanyem en alguna acció quotidiana. I el veiem en acció entre els anys 1992 i 1995 en unes impactants imatges d’arxiu. És colpidor veure l’abans i el després del camp de Celebici, veure’l a ell allà fa vint-i-cinc anys –acompanyat d’alguns sequaços i amb els presoners patint dins dels barracons- i veure’l tornar-hi ara, amb els mateixos barracons tancats de fons i conversant amb tres de les persones a qui va torturar directa o indirectament.
 
L’Esad va sortir de la presó i viu a Hèlsinki. Ha tingut problemes per trobar feina, per viure amb normalitat. Ho explica i se’n fa càrrec, ho entén: “No tinc present ni futur, només tinc passat”. El primer que sempre li surt de la boca és demanar perdó per tot el que va fer. Pel que explica i pel que veiem, poca gent ho ha fet. És lògic i humà. El reportatge, senzill i eficaç, planteja a l’espectador aquesta pregunta: “Fins a quin extrem som capaços de perdonar?”, “Quin grau de pietat i de perdó tenim?”.

Explora les possibilitats d’un sistema que a Espanya també s’ha utilitzat amb el terrorisme d’ETA: reunir víctimes i delinqüents perquè parlin el que sigui capaços de parlar i concloguin (o no) alguna cosa. Les imatges dels encontres són extremadament senzilles, sense cap cerimonial especial, sense escarafalls ni espectacles prefabricats: Esad i les víctimes es troben a l’aire lliure, a peu dret, al mig del camp on van ser fa un quart de segle en circumstàncies molt diferents. “Te’n recordes de l’herba que hi havia allà?”, li pregunta un senyor tot assenyalant un indret al costat del barracó principal. “Sí”, li respon l’Esad. “I te’n recordes de quan em pegaves amb el bat de beisbol i m’obligaves a anar-hi a pasturar?”.
 
“Sí”, torna a respondre. “Em fa fàstic”, esclata el senyor. Important el matís. No diu “Em fas fàstic” sinó “Em fa fàstic”. Es refereix al record d’aquells dies, a l’espai evocador on es troben. Impacta l’economia de sentiments que mostra el reportatge en tot moment. No veiem cap llàgrima, ni una sola. Encara fa més brutal l’efecte emotiu, encara retrata millor l’univers emocional, encara descriu millor la circumstància històrica.

Durant el metratge, l’Esad demana perdó un mínim de deu o quinze vegades. En cap d’elles li brolla el plor. Manté un rictus seriós, afectat, jo diria que sincerament penedit. Però ves a saber. El reportatge no pren partit, no busca la redempció dels delinqüents i acompanya amb humanitat el record i el desconsol de les víctimes. No utilitza musiquetes. La seva economia de recursos és envejable. S’ha de veure Ni oblit ni perdó.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació