Anem però al cap de setmana. El congrés que ha tingut més debat i girs inesperats ha estat el del PDECat. Marta Pascal semblava políticament morta a principis de setmana, quan just després de presentar la seva Crida per anar més enllà del seu partit i JxCat, Carles Puigdemont va fer saber que no la volia al capdavant del partit que s'ha de convertir en motor del seu moviment polític. "No pot ser que el dilluns, a la Terribas, sigui la nostra cara", va dir el president a l'exili. Mònica Terribas ha acabat la temporada però els que estaven amb ell ho van entendre tot. Avui a l'estudi 1 de l'emissora pública Roger Escapa entrevistarà David Bonvehí i Míriam Nogueras.
Però va arribar al congrés viva i va donar el pols. Fins que David Bonvehí, que era el seu número dos i és de la confiança de Puigdemont, la va deixar caure. Semblava aleshores que tot s'aclaria i seria un passeig militar per Puigdemont, però per més que integrés a la direcció crítics i puigdemonistes, la militància estava molesta. Primer va barrar el pas a la direcció als consellers, i amb això n'apartava Miquel Buch i Damià Calvet, ordidors de la caiguda de Pascal, i després una improvisada candidatura de militants de base amb David Torrent al capdavant aconseguia gairebé un 30% provocant un potent vot de càstig al nou equip, que a més de Bonvehí té Míriam Nogueras com la principal cara visible.
El PDECat va acordar en qualsevol cas que la República s'ha de fer però no immediatament, i que cal confluir amb la Crida. Veurem si això implica la dissolució orgànica del partit (la política és un fet) i una refundació amb tots els ets i tus -seria la segona en dos anys- de l'espai de l'antiga Convergència. La tensió interna, una certa tristor per la situació dels presos -que malgrat tot van estar políticament actius- i el mal moment del partit van propiciar un congrés molt poc lluït. En uns mesos podrem jutjar per a què ha servit. El projecte de la Crida il·lusiona a les bases i als votants però, de forma discreta, ja hi ha qui es qüestiona la tradició d'hiperlideratges que ha conreat aquest espai polític. De moment Puigdemont i Torra els van animar a sumar i Artur Mas va reclamar unitat mentre Bonvehí feia un discurs amb altes dosis de lleialtat però també autocrítica i fent evident que no té més aspiracions per pilotar de forma endreçada aquest temps de transició. Sobre el congrés n'hem analitzat quatre claus amb Joan Serra Carné. Sobre l'estratègia de l'independentisme llegiu l'entrevista de Pep Martí a Miquel Puig, una de les veus més respectades (i interessants) en el debat públic del país.
El PP tria un antídot contra Rivera i el diàleg. Assemblea del PDECat i congrés del PP. Cap debat i sí discursos per convèncer els 3.000 delegats. Soraya Sáenz de Santamaría havia estat, per escàs marge, la més votada de les bases però els delegats van triar Pablo Casado, que va guanyar bé gràcies al suport de María Dolores de Cospedal. El PP serà encara més espanyolista i més de dretes. A Catalunya això no caurà gens bé, i és normal, però el partit ha pensat en ell mateix i en el curt termini. Segurament Casado no és la millor opció per conquerir vot de centre i enfrontar-se a Pedro Sánchez en dos anys, però sí per frenar Ciutadans, que porta de corcoll els populars pensant en les municipals i autonòmiques de maig de l'any que ve. Casado és hàbil però té morts a l'armari (com els seus suposats estudis) i, sobretot, una feinada per davant. Pep Martí va ser a Madrid i va rematar-ho amb aquesta crònica posant el personatge en el seu context. També us deixo les opinions de Germà Capdevila i Jordi Muñoz.
Impunitat unionista. L'arribada de Casado amb un discurs molt dur contra l'independentisme es produeix en un context d'increment de la tensió a Catalunya. L'unionisme se sent fort i amb la cobertura aèria dels poders de l'Estat, començant per la corona. Si aquesta setmana passada un inspector de la policia espanyola agredia el fotoperiodista Jordi Borràs ahir, a Vic, un veí entrava amb el seu cotxe i destruïa parcialment la parada de creus solidàries amb els presos de la plaça Major. A la tarda hi va haver una concentració de rebuig. Quim Torra es va solidaritzar i va prometre posar remei a la situació. La impunitat és sempre el brou de cultiu dels violents i cal tallar-la.
Dignificar la memòria. La nota emotiva del cap de setmana l'hem tinguda a les Terres de l'Ebre, on s'han commemorat els 80 anys de la Batalla de l'Ebre, que va marcar el desenllaç de la Guerra Civil espanyola en favor de les tropes feixistes i la caiguda de Catalunya. Fins dimecres, dia de l'efemèride, publicarem diversos reportatges. Ja podeu llegir aquest sobre la petjada física al territori. El va escriure Sílvia Berbís des de la Terra Alta i ens permet fer-nos a la idea del patrimoni i la memòria que hem de preservar. Més quan just comencem a obrir fosses i just la Generalitat ha pogut identificar la primera víctima gràcies al banc d'ADN al cementiri del Soleràs, a les Garrigues. Dissabte al vespre es va fer l'acte institucional a l'església vella de Corbera i un homenatge als supervivents (ben pocs) de la lleva del Biberó. No us perdeu la galeria de fotos de Josep Maria Montaner.
I tu, què hi dius? Com us deia El Despertador deixarà d'enviar-se unes setmanes, però podreu seguir connectats al diari també a través del nostre canal a Telegram, del nostre Twitter, de Facebook i d'Instagram. No patiu que no fem spam. Si contesteu aquest correu o n'envieu un a [email protected] i em voleu suggerir idees o traslladar alguna crítica per millorar el butlletí electrònic o el diari estaré encantat de parlar-ne. Espero que no tingueu massa incidències si viatgeu. Us expliquem, per cert, què està passant amb Vueling i què podeu fer per reclamar. És una informació aclaridora i útil de Sergi Ambudio i Bernat Surroca. Gràcies i descanseu també!
Vist i llegit
El PDECat ha estat un dels temes del cap de setmana. El periodista Josep Martí Blanch, que havia estat secretari de Comunicació del govern Mas, feia ahir una dura anàlisi de la situació del partit, que veia pel camí de la liquidació per haver-se sotmès de forma massa acrítica als designis de Puigdemont. També als que estan temptats, deia, de cridar de nou a les urnes per donar rellevància a la Crida a costa d'ERC i el que quedi del PDECat abans de les municipals. Ho va escriure a El Periódico i ho podeu llegir aquí.
El passadís
No va ser còmode treballar aquest cap de setmana a l'assemblea del PDECat. Els periodistes teníem els moviments molt limitats: només ens podíem moure entre la sala de premsa i el rebedor del Palau de Congressos per on entraven i sortien els protagonistes. Sort que calia pujar unes escales i permetia estirar les cames. El congrés del PP i el del PDECat van fer evident que, quan hi ha divisió i les coses no estan clares, els partits prefereixen no fer massa coses en obert. Fins a darrera hora (això vol dir uns minuts abans) no es va confirmar que Puigdemont enviaria un vídeo per passar-lo al plenari i va estar pendent un gran acte d'homenatge als presos, que s'havia de fer dissabte al matí i finalment va quedar reduït a la mínima expressió a la cloenda perquè tot es va endarrerir dues hores. A Convergència això no passava!
L'efemèride
Feia pocs dies que havia començat la Guerra Civil i al bar del Pi de Barcelona, tal dia com avui de l'any 1936, es fundava una nova formació que tindria un paper clau en la lluita antifranquista i en la Transició: el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Es funda com la confluència de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. Durant la guerra el PSUC, que tenia vincles amb els soviètics, va fer costat a la Generalitat i es va enfrontar, a la rereguarda, al POUM i als anarquistes. Joan Comorera va ser el primer gran líder i després vindrien Gregorio López Raimundo o Antoni Gutiérrez Díaz. A la Transició era el partit dels intel·lectuals i les avantguardes però també de molts treballadors. Als 80 i als 90 va evolucionar cap a l'eurocomunisme i va patir diverses escissions i refundacions que el van empetitir. Va acabar dividit entre ICV i EUiA, que ara fan pinya a l'espai dels comuns. Us deixo amb un dels documentals que van elaborar durant la Guerra.
L'aniversari
El 23 de juliol de l'any 1989 va nàixer al barri de Fulham, a Londres, l'actor Daniel Radcliffe. Es va fer popular per la seva interpretació de Harry Potter, el jove mag que va enganxar a milions de nens arreu del món. A més de fer d'acotor Radcliffe té altres habilitats, sobretot lingüístiques. Aquí ho podeu veure.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi