congrés PP

Casado, un líder del PP per tornar a l'aznarisme

El partit tanca la llarga era del "marianisme" refugiant-se en els "valors" de la dreta i enarborant un nacionalisme espanyol radicalitzat que, d'entrada, busca frenar Cs

per Pep Martí, Madrid | 21 de juliol de 2018 a les 15:22 |
Casado, nou president del PP | PP
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Qui li havia de dir a Mariano Rajoy que la persona que el succeiria al capdavant del PP seria un jove dirigent que considera entre els seus referents a José María Aznar i Esperanza Aguirre? Però així és la política. Amb Casado arriba al cim de la dreta espanyola un polític que no havia nascut quan va morir Franco i que alhora beu de les fonts ideològiques més dures del conservadorisme. Un dia després del discurs de comiat de Rajoy, que va ser un autoelogi de la seva obra de govern i de com entén la política, avui el partit li ha dit també adéu a ell.

Casado s'ha imposat amb claredat a Soraya Sáenz de Santamaría i, en agrair el suport, ha començant la intervenció garantint lleialtat al rei Felip VI i a la Constitució a més de citar Aznar i Fraga.


Nascut a Palència el 1981, diputat per Àvila, fins fa poc era tan sols considerat un bon aspirant a alcalde de Madrid. En el seu triomf hi ha molt d'aposta per rellançar el partit i parar els peus a Ciutadans a les municipals i autonòmiques del proper maig i molt menys de reivindicació del que ha estat l'obra feta pel darrer govern del PP. Si s'hagués de citar una referència quant a pensament polític per Casado, seria la FAES, la fundació creada per Aznar per hegemonitzar el discurs de la dreta espanyola. N'ha estat membre del patronat i el seu entorn i els mitjans conservadors madrilenys han estat la seva plataforma de llançament.   

Recuperar Aznar


Casado es va fer políticament molt a prop de José María Aznar, de qui va ser cap de gabinet entre el 2009 i el 2012. Com a diputat de la Comunitat de Madrid, va establir una bona relació amb Esperanza Aguirre, un vincle que no s'ha trencat, ja que l'exlideresa ha demanat el vot per ell.

[Blockquote]Casado es va fer al costat d'Aznar i d'Aguirre i Rajoy, de qui s'ha distanciat, el va promoure quan necessitava cares noves pel desgast de la corrupció

També ha mantingut, fins fa ben poc, una relació correcta amb Rajoy, qui el va dur a la direcció quan va renovar la cúpula del partit el 2015, més per força que per convenciment. La campanya, però, l'ha allunyat del polític gallec. La voluntat de postular-se al marge de les dues altres candidates, Santamaría i Cospedal, i de sumar darrera seu tots els sectors crítics amb l'exvicepresidenta l'ha convertit en l'opció dels qui volen trencar amb el marianisme.

La generositat en els somriures, les ganes de caure simpàtic a l'interlocutor i l'audàcia, si no l'atreviment en moltes declaracions han estat alguns els seus recursos en un ascens ben calculat. Un altre ha estat la vocació de personificar una recàrrega ideològica del partit invocant els valors del PP.

Aprofitar el procés sobiranista

El procés sobiranista li va permetre mostrar-se intransigent i provocatiu, a major gust del seu auditori. Va ser ell qui va advertir Carles Puigdemont que si declarava la independència, podria acabar com Lluís Companys. Ha atacat en diverses ocasions la immersió lingüística i fins i tot ha afirmat, sense despentinar-se, que a les escoles de Catalunya no s'ensenyava el castellà. Els seus estirabots han estat freqüents.

Una plantofada als tecnòcrates

Tan espectacular com la victòria de Casado ha estat la derrota de Soraya Sáenz de Santamaría (Valladolid, 1971). En unes circumstàncies convencionals, aquesta advocada de l'Estat no hagués tingut problemes per emportar-se el títol. Però en un moment de desànim entre la militància, aquesta ha preferit la renovació de rostre i l'enfortiment en els valors tradicionals. Santamaría, per la seva banda, ha encarnat com ningú la cultura política dels tecnòcrates, molt més interessats a la gestió en els alts quadres de l'administració que no pas en els debats d'idees o els discursos abrandats. Molts dels seus suports (els Álvaro Nadal, Íñigo de la Serna o José Luis Ayllón) responen al perfil de gestors tecnòcrates més que a polítics amb visió ideològica.

El comiat amarg al marianisme

El fracàs de Santamaría afegeix un regust agre a la marxa de Rajoy. La relació de la candidata amb l'expresident va començar el 2000, sent ell ministre de la Presidència, quan va entrar a formar part de l'equip del ministre com a assessora jurídica. Després, Rajoy se la va emportar de diputada al Congrés. Eren  anys difícils pel gallec, després de perdre per segon cop unes generals el 2008. Envoltat d'enemics (Acebes, Zaplana), Rajoy necessitava un equip propi. Santamaría va ser una de les designades. Una altra va ser María Dolores de Cospedal.

La dura derrota de Santamaría, que controlava amb mà de ferro la Moncloa, fa encara més amarg l'adéu de Rajoy de la política

Quan finalment Rajoy va guanyar les eleccions, el 2011, Santamaría i Cospedal van compartir la glòria. Però molt aviat s'encetaria una sorda batalla pel control del poder i l'accés al líder. Per Cospedal va ser el partit. Per Soraya, la projecció al Congrés i la vicepresidència. Des de Moncloa va conformar una base de poder formidable, que cobria des dels serveis jurídics fins als serveis secrets. Si algú va encarnar el poder de l'Estat durant el mandat de Rajoy, va ser ella. Però no n'ha tingut prou per imposar-se en una batalla que s'ha produït seguint un guió inesperat.

Aquest dissabte a Madrid el marianisme ha comprès que el radicalisme del discurs contra el sobiranisme i el recurs als valors de l'Espanya eterna no li han provat bé. No només s'ha topat amb un competidor com Ciutadans, que li planta cara en el seu mateix espai electoral, sinó que fins i tot ha perdut el control del partit.  

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació