Els «fatxes»

Ahir estaba veient Tot es mou de TV3 i van connectar amb el periodista Antón Losada per a incorporar-lo a la tertúlia via Skype. Un dels temes a tractar era el del Valle de los Caídos: què passarà amb les restes mortals de Francisco Franco? Seran exhumades pel govern espanyol? Ho permetran els monjos benedictins que habiten a l'abadia? Sempre que em parlen d’abadies i de monjos benedictins pensó en El nom de la rosa d’Umberto Eco i en la fabulosa adaptació cinematogràfica amb Sean Connery de protagonista. I penso en aquell monjo gros i viciós que mor ofegat dins la banyera. I en els deliris de la Santa Inquisició. I en com de ben retratada estava la misèria de l'Edat Mitjana.

Vici, misèria i Santa Inquisició són tres conceptes que si volem podem utilitzar cada dia diverses vegades i em sembla que cap de les vegades serà sobrer que ho fem. En aquest context, ens toca suportar cada dia informacions sobre feixistes. Losada va fer una reflexió interessant: els estem donant massa rellevància pública. En efecte, té part de raó. Ara hem de suportar veure vídeos i fotos d’uns quants carcamals que alcen el braç i tenen el cervell buit. Els podem qualificar de nostàlgics? Sens dubte. Però no sé si la ideologia putrefacta que prediquen està obsoleta. A Espanya, en efecte, no tenen representació electoral però en alguns països europeus sí. Investigueu qui són alguns dels membres del govern d’Itàlia i quedareu astorats.

Vull dir que Losada té raó en part. Són minoria i no cal sobrerepresentar-los però si el govern espanyol vol exhumar Franco del Valle de los Caídos això és notícia i se n'ha de parlar. L’altre dia a Preguntes freqüents van entrevistar el senyor que mana més a la Fundación Francisco Franco, un home de parla agradable i modals exquisits, llàstima que amb el cervell completament podrit. Era rellevant entrevistar-lo? Crec que sí, perquè Franco -més de quaranta anys després d’haver mort- està tornant a sortir cada dia als informatius televisius i als diaris. 

És impressionant, oi? I a la seva néta se li concedeix un títol. I no es persegueix en les manifestacions feixistes. I es fan reportatges sobre l’ultradreta. I sabem que hi ha organitzacions que es diuen Democracia Nacional i Somatemps i Hogar social. Vull dir que el dilema és gran: se n’ha de parlar perquè existeixen o existeixen perquè en parlem? No tinc una resposta gaire clara. Només sé que s’han de dir les coses pel seu nom: si algú és un feixista, racista, xenòfob, violent, nazi i quantes meravelles més, se li ha de dir pel seu nom. Així, ben identificats, ben assenyalats, ben empestats, seran ben reconeixibles.

Mentrestant, fa pocs dies el fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs va ser agredit per un policia espanyol al crit de "Viva Franco y Viva España!". Sembla ser que el senyor agent es va deixar una navalla al lloc dels fets i que se li ha obert un expedient però de moment res més. Fins i tot ha transcendit la seva foto a les xarxes socials. Em va agradar escoltar Joan Tardà al Congrés explicant-li el cas a Pedro Sánchez i al ministre Grande-Marlaska: "Espero que aviat en depurin vostès les responsabilitats". Em va repugnar bastant llegir alguns tuits i escoltar algunes opinions dels clàssics saberuts que venien a dir que Borràs s’ho havia buscat i que com que porta tants anys buscant les pessigolles a la ultradreta, era qüestió de temps que li passés alguna cosa així.

Realment, existeixen mecanismes mentals ben curiosos, capacitats argumentatives cerebrals i alhora pedants que serveixen per a entretenir joves aspirants a tenir-les iguals. Aquest entrenament, en l’esfera ideològica dels neo-cons engominats, en els think tanks de segons quines entitats ultraliberals, és un exercici tenaç. No tot està perdut: a les universitats ja hi ha joves estudiants que no somien amb ser youtubers ni influencers, sinó articulistes ultraliberals.