Apunts d'estiu barceloní

Barcelona llueix especial en temps d’estiu. Calorosa. La xafogor es fa intensa i de tant en tant un cop d’aire se l’emporta. Hi ha tempestes d’estiu com la de dilluns. Hi ha dies de l’estació en què passar per la plaça de Francesc Macià deu tenir alguna cosa a veure amb viatjar al desert de Gobi. Diuen que hi ha un èxode massiu quan arriben les vacances però jo sempre veig que les terrasses de Gràcia estan tot el dia plenes. Tinc un amic, em sembla que ja ho he explicat algun dia, que és expert en fer cua per a seure-hi. És fèrria la seva disciplina. L’agost, per cert, és el mes de la festa major de Gràcia. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Coses que els barcelonins fem a l’estiu? Hi ha en essència dues opcions: o quedar-se a casa resguardat al costat de l’aire condicionat o sortir al carrer a torrar-se. Molt a prop de casa tinc una sucursal de l’orxateria Sirvent. L’original està al carrer Parlament i fa pocs anys van obrir la de Balmes amb Rosselló. Durant molt de temps a la façana de Parlament hi havia un rètol que no comprenia: “Aquesta casa no té cap sucursal”. Per què aquell interès en comunicar-ho amb tant d’èmfasi? No ho entenia, però em fascinava. Amb el temps he llegit que hi ha altres orxateries Sirvent –fruit d’escissions familiars i embolics empresarials–, però que no són sucursals les unes de les altres.

Els barcelonins a l’estiu també tenim l’opció d’anar a la platja. Sol i platja! Era el famós eslògan que atreia el turisme. I encara funciona. I de quina manera! Fa tres estius es va organitzar un sidral de por amb els guiris borratxos que campaven salvatgement per la Barceloneta i els seus pisos turístics. Fa un parell d’estius que se’n parla menys, d’això. Hi deu haver una mica més de pau. L’altre dia, però, vaig veure un turista vermell com un titot i espitregat pujat pel carrer Balmes. Estava encantat de la vida. Algú es va inventar el delirant concepte “Turismefòbia” per culpabilitzar aquells a qui ens costa comprendre que algú viatgi a un altre país i se li acudeixi quedar-se mig en pilotes pel carrer. Ah! I de pas, esclar, els amics de dir-te turismefòbic aprofiten per fotre’t una bona tabarra sobre els bons diners que ens deixen a les arques i sobre com de bona n’és la globalització.

I ja posats a dir coses que em costen d’entendre, em costa d’entendre que a les terrasses de La Rambla s’estafi els turistes amb cerveses a preu d’or. Hi ha bars i restaurants que els poses en un compromís si un oriünd desitja consumir-hi algun refrigeri. Preu de turista o preu de resident? Quin dilema, oi? Em costa d’entendre també el mecanisme mental segons el qual anar de turisme a un país vol dir entrar a botigues de roba clòniques i en bateria i firar-te a comprar. Comprar un record, una samarreta que t’agradi, alguns regals, potser una llenceria de la qual t’hagis enamorat... Però omplir bosses i bosses de l’Oysho, l’H&M, el Mango, el Zara, el Massimo Dutti, el Women’s Secret...? Se m’escapa quina cultura del viatge és aquesta.

Des de l’any passat, l’estiu ja per sempre més serà especial a Barcelona. Sí, el 17 d’agost farà un any d’aquell dia calorós en què algunes coses van canviar per sempre. Era un dia en què podies quedar-te a casa al costat de l’aire condicionat o sortir al carrer a torrar-te. Podies comprar-te una orxata o seure en una terrassa de Gràcia i fer cua si totes estaven plenes. O anar a la platja o entrar a la jungla de les botigues. A partir de les cinc de la tarda ja era diferent.