Miquel Puig: «La idea d'un partit únic no ajuda a eixamplar l'independentisme»

Miquel Puig (Tarragona, 1954) és economista i analista. Va ser alt càrrec del Departament d'Indústria i director general de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (2000-02). Actualment és el director general del Consorci dels Serveis Universitaris de Catalunya. Crític amb la política de salaris baixos, defensa el model europeu de benestar i l'aposta del sobiranisme pel vincle amb la Unió Europea, en un moment en què el nacionalisme espanyol treu al descobert el seu rictus més antieuropeista.   

- El president Carles Puigdemont acaba de fer una apel·lació, a través de la Crida Nacional, a la unió de tot el sobiranisme. Com valora la proposta?

- La Crida és la segona refundació de Convergència. La primera no va acabar de sortir bé. Aquell congrés va deixar mal regust de boca. Aquesta segona refundació pretén posar distància amb la primera Convergència i, concretament, amb la família Pujol, perquè en un 90% la refundació es va fer per aquest motiu. La baula que uneix el PDECat amb l'antiga CDC i amb la família Pujol es diu Artur Mas. Per tant, em temo que la mesura de l'èxit d'aquesta segona refundació serà apartar Mas d'aquesta formació. Cosa que trobo lamentable. No sé si en són conscients.  

- No ho veu bé?

- No ho hagués fet d'aquesta manera. Jo no hagués refundat Convergència, sinó que m'hagués mantingut a CDC però hagués fet fora la família Pujol, això sí. Al final, la Marine Le Pen ho va fer amb el seu pare i li va sortir bé. Però quan tries un camí diferent, que és fer un nou partit per allunyar-te'n, ho portes fins a les darreres conseqüències. I tot vestit d'una forma de moviment, però que al final gira entorn d'una persona. I és una OPA sobre ERC, òbviament. Però també sobre Demòcrates i Reagrupament. Es té la idea que un projecte tan important com la independència és millor abordar-lo des d'un únic partit que amb una aliança de molts partits.

- No creu en el model de l'SNP escocès?

- No crec que sigui una fórmula d'èxit. El Partit Nacional Escocès i el Partit Quebequès són molt forts, però perden els referèndums. L'independentisme és molt divers.

- L'independentisme ha de fer llistes conjuntes a les municipals?

- Hi veig alguns problemes. Anar a unes eleccions a Barcelona, per exemple, amb una llista única justifica que es pugui formar un front espanyolista. I no crec pas que això sigui bo. Però més important: què dius sobre els turistes, què dius sobre els manters? En el tema del turisme, ERC va estar a favor del Pla Especial d'Habitatges Turístics, i CDC, en contra. Sobre el model de ciutat les diferències són grans.  

"Veig problemes a les llistes unitàries municipals. Es pot elegir un candidat, però què diu el programa sobre temes de ciutat com els manters o el turisme?"

- El sistema de primàries per Barcelona no el convenç?

- Es poden fer unes primàries i elegir un candidat. Molt bé. Però el programa què diu sobre aquests temes de ciutat? Ens podem trobar que gent que és independentista però que per a ells la independència no és el més important, que fugin buscant alternatives clares sobre els temes que els interessen. Entenc millor els qui diuen que cal continuar sent tres partits sobiranistes amb sensibilitats diferents. Sobre el sistema de primàries, no sóc politòleg, però se sol donar que vota la fracció més mobilitzada. Fixem-nos a França, on el PSF elegeix un candidat de l'ala esquerra que després queda quart. És fàcil que guanyés l'independentista més abrandat, però seria el millor per guanyar les municipals? A mi no m'ho sembla. Encara semblaria que Manuel Valls és un moderat.
- Va ser candidat al Congrés per Democràcia i Llibertat. On se situa ara políticament?

- Aquella era una coalició entre CDC i Demòcrates i vaig anar a la llista com a candidat de Demòcrates, però en condició d'independent.

- No se sent còmode en un partit?

- Em sento molt incòmode com a independent. El meu pare sempre deia que no podem exigir que els polítics siguin honestos si no estem disposats a pagar. Jo pago impostos, però ell es referia al fet que qui pugui ha de cotitzar en totes les entitats importants. I em sento incòmode no sent de cap partit. Políticament, sóc independentista.  

- I dins de l'independentisme, on se situa?

- Jo crec que els independentistes ens dividim en dos blocs: hi ha els qui consideren que l'1-0 va constituir un mandat popular, que l'únic obstacle és l'Estat, i que tot el que s'ha de fer és lluitar contra l'Estat. I hi ha els qui creiem que l'1-O va ser molt important, un moment fundacional, però no és un mandat popular perquè no complia els requisits adients. I que el més important és obtenir el mandat popular, que vol dir eixamplar el bloc independentista. Des d'aquest punt de vista, la idea d'un partit únic no ajuda gaire. Aquesta franja que ens cal i que ara vota els comuns o el PSC és més difícil d'atreure-la cap a un partit que no cap a un bloc amb diverses sensibilitats.   

"El senyor Sánchez ha de triar ser un Suárez o un Zapatero"

- Hi ha hagut un canvi de govern a Espanya. S'insinua un gir pel que fa a gestos i estils, bones paraules i somriures a la vora de la font de Guiomar. És dels optimistes o dels escèptics envers el nou executiu espanyol?

- Sóc més aviat escèptic. Ara bé, trobo que és positiu per a Catalunya, per a Espanya i per a la humanitat que el PP i Rajoy hagin estat substituïts. I que hagi vingut algú que té bones maneres està bé. El senyor Sánchez ha de triar entre ser un Suárez o un Zapatero. Si opta per ser Zapatero, serà un home que somriurà, feble dins del seu propi partit i que pot ser que agreugi els problemes a la llarga. Sánchez ha arribat en un moment difícil, no només per Catalunya sinó pel deute i per les pensions, i només té 84 diputats. Fer de Suárez és fer d'home d'estat, que vol dir que no només t'enfrontes a l'oposició sinó també als teus. Tampoc no es pot descartar. Ha mostrat cert caràcter. També s'ha de dir que els estadistes sovint troben a l'oposició un altre estadista. I aquí no hi ha res d'això.

-  Com analitza la situació interna que viu el PP?

- No soc optimista perquè tota la tradició del PP ha estat radical. Mai no ha fet el paper d'estadista, i ara tenen la competència de Ciutadans i Vox, que és infernal. Ara el perill per Espanya és que en la dreta i el nacionalisme espanyol cristal·litzi el sentiment antieuropeu. Això es va veure en la primera detenció de Puigdemont. Ara, després de la darrera resolució del tribunal de Schleswig-Hosltein, van sortir González Pons i Casado amb declaracions antieuropeistes. Això recorda els lemes aquells dels anys del franquisme de "si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos". Si això és així, tornen els pitjors dimonis d'Espanya. El darrer llibre de Sánchez Cuenca, El desconcierto nacional, molt recomanable, és molt pessimista. Conclou amb una frase lapidària, que diu que l'independentisme està acabat però el preu que s'ha pagat és la degradació de la democràcia espanyola, que és un preu raonable per al nacionalisme espanyol.  
 
- A més de posicionar-se en favor d'un nou país, també ha dibuixat quin model de societat hauria de tenir. Ha alertat que una República catalana no fos un estat low cost. Existeix aquest risc?

- Oi tant. Tot Occident, i també nosaltres, tenim un dilema que és decidir si volem que hi hagi mà d'obra barata o no. Que ens hem de digitalitzar, de globalitzar i que hem d'apostar per la recerca, això ja ho sabem. Però el que no està clar és si volem mà d'obra barata. Hi ha països on no hi ha mà d'obra barata. A Suècia, posem per cas, on tota la mà d'obra és cara. O a Suïssa. En canvi, als Estats Units n'hi ha molta. I aquí també. Hi ha una frase de l'economista Joseph Stiglitz que ho explica: "El grau de desigualtat d'un país és una variable que cada país elegeix". En general, els països anglosaxons, però sobretot els Estats Units accepten que hi hagi molta gent miserable, sense assistència sanitària. N'hi ha d'altres on això és inacceptable. Nosaltres som al mig.

"Aquest país no serà independent si no és capaç de tractar bé les persones més desfavorides"

- Això ho va exposar al llibre Un bon país no és un país low cost. Hi ha qui defensa amb vehemència la posició contrària.

- Sí. Hi ha molts arguments que s'empren en favor de la mà d'obra barata: hem de ser competitius, la gent ha de cobrar en funció de la seva productivitat, ja se sap que la construcció i el turisme són poc productius... Totes aquestes bajanades no tenen cap suport teòric ni pràctic i no tenen cap base científica. El senyor de l'escombra a Suècia cobra molt. Quan dic que no vull salaris baixos, vull aclarir que crec que han de ser proporcionals al PIB per capita. Per això crec que el salari mínim interprofessional ha de ser aproximadament el 50% del PIB per càpita. És així en els països més endreçats d'Europa.

- Algú podrà dir que aquests debats són per quan ja siguem independents.

- A l'inrevés. Estic molt content d'un article que vaig fer sobre les "kellys", les senyores que treballen als hotels. Es titulava Quina Catalunya per les kellys? i deia que aquest país no seria independent si no era capaç de tractar bé les persones més desfavorides. La independència serà real si una massa important de la població creu que serà millor per ella. Espanya s'ha apuntat al model llatinoamericà dels de dalt i els de baix. El nostre model, en canvi, és europeu. A Europa aquest model llatinoamericà no agrada. Volem que tothom s'esforci, això sí. Ara, tenim un hàndicap que és el model escolar, que és una aberració.

"Un dels dilemes que tenim com a país és si volem mà d'obra barata o no"

- Per què?

- Perquè tenim dos circuits: un per a la gent que pot pagar i un altre per als qui no. No estic contra l'escola concertada, però sí que ho estic contra l'existència de dos models educatius basats en els qui poden pagar i els qui no. En cap país d'Europa continental, tret de Bèlgica, passa que el 90% de la població no vagi a l'escola pública. Per ser un país decent, l'amo de la fàbrica, el cap de finances i la caixera han de poder enviar els seus fills a la mateixa escola. Que hi ha d'haver escoles de jesuïtes? Cap problema. Però que ho pagui l'Estat. I els immigrants han de poder anar a totes les escoles. Els nord-americans no pensen així, però nosaltres volem ser europeus.  En les primeres manifestacions independentistes, la pancarta del davant deia "Catalunya, nou Estat d'Europa". Això després s'ha perdut una mica i ho hem de dir. Europa és la millor regió del món, amb tots els seus Salvini i les seves Aliances per Alemanya. Nosaltres volem ser Europa i l'independentisme el que està posant de manifest és que Espanya no vol ser això. O dubta, però el que li surt de les vísceres no és això.
   

"En un país decent, l'amo de la fàbrica i la caixera han de poder enviar els fills a la mateixa escola"

- Parlant d'Europa, com veu l'estat del lideratge europeu, entre la crisi del Brexit i l'amenaça Trump?

- Jo crec que el Brexit és lamentable i que Trump està fent tots els possibles perquè els britànics es quedin a la UE. Els britànics comptaven amb la relació especial amb els EUA, però Trump s'està barallant amb tothom. Jo no descartaria que els britànics es quedessin. En tot cas, no se n'aniran gaire lluny.
 
- Dins de la Unió?

- Estic segur que es quedaran. Una altra cosa és si serà formal, a través d'un altre referèndum que jo no descartaria. Els britànics són molt pragmàtics. Si arriben a un acord i aquest acord va al Parlament i aquest el rebutja, pot ser inevitable un altre referèndum. I encara descartaria menys que se signi un acord que a la pràctica sigui similar a l'estatus de Suïssa, que de fet està dins de la UE. Suïssa s'empassa tota la legislació comunitària.

"Europa és irreversible i no descartaria que els britànics es quedessin a la UE. En tot cas, no aniran gaire lluny"

- Les tendències del Brexit més dur, des de Nigel Farage a Boris Johnson, no les veu guanyadores?

- És que no poden. El tema de la frontera amb Irlanda és fatal. Demanen l'impossible, que és sortir però que segueixi no havent-hi fronteres. A banda, cal tenir en compte que les unitats les fa un. Alemanya la fa Prússia. França, Ile de France. Itàlia, el Piemont. Espanya la va fer Castella, per descomptat. Estats Units, Nova Anglaterra. Europa la fa Alemanya: és qui té més gent, està al cor d'Europa, és la més disciplinada. Però Alemanya s'hi resisteix, ni vol ni els altres volen. És una construcció molt difícil. Ara, Europa és irreversible.

- No hi ha alternativa?

- Home, l'exemple és el Regne Unit, que vol marxar i no pot. Imagini's Polònia. El problema és que no hi ha un lideratge indiscutible. Si Alemanya no hagués tingut el protagonisme que va tenir en les dues guerres mundials, ja no hi hauria debat sobre Europa. Tots parlaríem alemany. Europa ja s'ha convertit en una plataforma tecnoindustrial que no hi ha manera de deslligar-ho. Un exemple: si va a un concessionari i tria un model, en el moment en què s'encarrega, es dona l'ordre a una fàbrica a un lloc perquè faci un producte, i des d'allí es fixa el dia perquè diverses fàbriques en diferents indrets aportin els components per fabricar el cotxe. És el just in time, els components han d'arribar el mateix dia. Tot això no es pot deslligar. Polònia no pot marxar. El Regne Unit encara s'ho pot plantejar perquè fa molt de temps va optar per no ser un país industrial. Però nosaltres, els txecs, els polonesos?

- I a la política aranzelària dels Estats Units, li veu futur?

- Estats Units és un continent i està lluny. Crec que és un error i molt de cara a la galeria. Whirlpool, la marca de rentadores, va anunciar que reduiria els preus quan Trump va anunciar aranzels a les rentadores coreanes. Els han hagut d'apujar l'acer i l'alumini perquè al posar aranzels a la importació d'alumini i acer inoxidable, han hagut d'incrementar el preu de les rentadores. Potser Trump sap què vol fer ell, que és donar titulars i acontentar els seus, però no sap on porta el seu país.