18
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
17:55h
L'escàndol sobre les cintes de Corinna zu Sayn-Wittgenstein ha posat sobre els focus el paper del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI). El tinent general Félix Sanz Roldán ha demanat comparèixer a porta tancada al Congrés per explicar el que saben els serveis d'informació sobre Corinna zu Sayn-Wittgenstein. No serà el primer cop que ho farà. Fa cinc anys, el militar ja va haver d'anar al Congrés per exposar les dades de què disposava sobre el lligam entre l'aristòcrata i l'Estat. Pel que va dir en aquell moment, el CNI sabia ben poca cosa d'ella... Ara, el nom del general torna a aparèixer i ho fa en boca de Corinna, qui assegura que el cap dels espies va arribar a amenaçar-la en una trobada que van mantenir a Londres el 2012.
Aquest 2018 es compleixen 50 anys de la creació del precedent de l'actual CNI, l'Organització Contrasubversiva Nacional (OCN), el 1968. Des d'aleshores, el servei d'espionatge ha estat un dels braços més potents de l'Estat i s'ha vist esquitxat per nombrosos escàndols. Es pot dir que la història d'Espanya d'aquests cinquanta anys és també la dels seus serveis secrets.
Un supervivent al servei de l'Estat
El tinent general Sanz Roldán és un supervivent nat. Va ser cap de l'estat major de la defensa entre 2004 i 2008. El govern de Rodríguez Zapatero el va designar per dirigir el CNI el 2009. Que el seu perfil era ben vist també pel PP, en aquell moment a l'oposició, va quedar palès en el fet de ser ratificat en el lloc amb l'arribada de Mariano Rajoy a la Moncloa. Ara, quan han canviat les tornes al govern espanyol, Sanz Roldán ha estat dels alts càrrecs blindats. El seu mandat conclou l'any vinent.
Al servei de Sáenz de Santamaría
Una de les actuacions de Sanz Roldán els darrers anys ha estat el seu combat per aconseguir que el CNI absorbís tots els altres serveis d'intel·ligència espanyols, els que depenen de la Policia, la Guàrdia Civil i les forces armades. En això tenia tot el suport de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, de qui depenia el CNI. Els intents de Sanz Roldán perquè quedessin sota l'òrbita de Santamaría tots els recursos d'espionatge va provocar un pols molt intens amb la seva arxirival, María Dolores de Cospedal, qui va exigir a Mariano Rajoy que aturés les pretensions de Santamaría i el director del CNI, com així va ser.
Agents implicats en el 23-F
Els orígens de l'actual CNI s'han de buscar a finals dels seixanta, quan el règim franquista es planteja la necessitat de disposar d'uns serveis d'informació eficaços. L'almirall Carrero Blanco, en aquell moment vicepresident del govern, va encarregar la seva estructuració a un militar que donaria molt que parlar, el comandant José Ignacio San Martín. Després de Maig del 68, hi havia temor a possibles repercussions a Espanya i es va crear una Organització Contrasubversiva Nacional (OCN), que el 1972 va reconvertir-se en el SECED (Servei Central de Documentació), que depenia directament de Carrero.
Aquells eren uns serveis bàsicament repressius, posats a les ordres de la dictadura i abocats a escrutar tots els moviments que es produïssin en els partits de l'oposició, els sindicats i els sectors de l'Església més desvinculats del règim. En plena transició, va costar molt que els serveis s'adaptessin als nous temps democràtics. El juliol de 1977, es van tornar a batejar amb el nom de CESID (Centre Superior d'Informació de la Defensa). Al capdavant van continuar havent militars. El paper d'algun dels seus agents en el 23-F no va fer sinó incrementar els dubtes sobre el paper de l'organisme. El comandant José Luis Cortina, membre del CESID, va ser processat i finalment absolt de participar en l'intent de cop. Qui sí que va participar en el cop va ser San Martín, condemnat a deu anys de presó per rebel·lió militar.
L'era Manglano i el cas CESID
Després del 23-F, es va fer un esforç per professionalitzar els serveis i posar-hi responsables que iniciessin una nova etapa. El tinent coronel Emilio Alonso Manglano va dirigir el CESID durant 14 anys (1981-95). Nomenat pel darrer govern d'UCD, va ser mantingut pel PSOE. Manglano era un militar de trajectòria liberal, una cosa molt preuada en un exèrcit que bullia de conspiracions colpistes. Aquesta etapa va concloure enmig de l'escàndol que va suposar l'esclat del cas CESID, sobre escoltes telefòniques il·legals a nombroses personalitats que va esquitxar l'aleshores vicepresident Narcís Serra. Les escoltes del CESID van arribar fins al rei Joan Carles. D'aquell afer van sortir del govern Serra i el ministre de Defensa García Vargas, així com també va haver de dimitir Manglano.
El PP posa un civil al davant
A Manglano el va succeir Javier Calderón, un altre militar de la casa. Quan va concloure el seu mandat de cinc anys, el govern Aznar va designar el primer civil al capdavant, Jorge Dezcallar, un diplomàtic experimentat. Va ser poc després que es va rebatejar l'organisme amb el nom de CNI.
Quan el PSOE va tornar al govern, va apostar per un altre civil, Alberto Saiz Cortés (2005-09). En aquest cas va ser un nom controvertit per un lloc tan sensible, ja que Saiz era un home que havia fet la carrera al costat de José Bono, nomenat ministre de Defensa per Rodríguez Zapatero. L'ús d'algunes partides del centre per despeses personals va generar un nou escàndol que va acabar amb la seva renúncia.
Vigilant els excessos del rei emèrit
Una de les tasques del CNI, sempre al servei de l'Estat, s'ha centrat en la vigilància de les aventures del rei emèrit i el risc que podien suposar per a la seguretat. És conegut l'episodi d'amistat entre Joan Carles de Borbó i l'artista Bárbara Rey, un dels mites de la Transició. Sembla que la relació va tenir episodis tòrrids que anaven més enllà de les paelles que la vedette feia per a l'emèrit en les seves escapades. El cert és que alguns mitjans van explicar que Bárbara Rey havia cobrat diners del CNI durant anys a canvi del seu silenci. Rey va arribar a denunciar el robatori que havia patit a casa seva de material gràfic que podia ser comprometedor. En aquest tema, pel que es veu, no sembla haver passat el temps.
Aquest 2018 es compleixen 50 anys de la creació del precedent de l'actual CNI, l'Organització Contrasubversiva Nacional (OCN), el 1968. Des d'aleshores, el servei d'espionatge ha estat un dels braços més potents de l'Estat i s'ha vist esquitxat per nombrosos escàndols. Es pot dir que la història d'Espanya d'aquests cinquanta anys és també la dels seus serveis secrets.
Un supervivent al servei de l'Estat
El tinent general Sanz Roldán és un supervivent nat. Va ser cap de l'estat major de la defensa entre 2004 i 2008. El govern de Rodríguez Zapatero el va designar per dirigir el CNI el 2009. Que el seu perfil era ben vist també pel PP, en aquell moment a l'oposició, va quedar palès en el fet de ser ratificat en el lloc amb l'arribada de Mariano Rajoy a la Moncloa. Ara, quan han canviat les tornes al govern espanyol, Sanz Roldán ha estat dels alts càrrecs blindats. El seu mandat conclou l'any vinent.
Al servei de Sáenz de Santamaría
Una de les actuacions de Sanz Roldán els darrers anys ha estat el seu combat per aconseguir que el CNI absorbís tots els altres serveis d'intel·ligència espanyols, els que depenen de la Policia, la Guàrdia Civil i les forces armades. En això tenia tot el suport de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, de qui depenia el CNI. Els intents de Sanz Roldán perquè quedessin sota l'òrbita de Santamaría tots els recursos d'espionatge va provocar un pols molt intens amb la seva arxirival, María Dolores de Cospedal, qui va exigir a Mariano Rajoy que aturés les pretensions de Santamaría i el director del CNI, com així va ser.
Agents implicats en el 23-F
Els orígens de l'actual CNI s'han de buscar a finals dels seixanta, quan el règim franquista es planteja la necessitat de disposar d'uns serveis d'informació eficaços. L'almirall Carrero Blanco, en aquell moment vicepresident del govern, va encarregar la seva estructuració a un militar que donaria molt que parlar, el comandant José Ignacio San Martín. Després de Maig del 68, hi havia temor a possibles repercussions a Espanya i es va crear una Organització Contrasubversiva Nacional (OCN), que el 1972 va reconvertir-se en el SECED (Servei Central de Documentació), que depenia directament de Carrero.
Aquells eren uns serveis bàsicament repressius, posats a les ordres de la dictadura i abocats a escrutar tots els moviments que es produïssin en els partits de l'oposició, els sindicats i els sectors de l'Església més desvinculats del règim. En plena transició, va costar molt que els serveis s'adaptessin als nous temps democràtics. El juliol de 1977, es van tornar a batejar amb el nom de CESID (Centre Superior d'Informació de la Defensa). Al capdavant van continuar havent militars. El paper d'algun dels seus agents en el 23-F no va fer sinó incrementar els dubtes sobre el paper de l'organisme. El comandant José Luis Cortina, membre del CESID, va ser processat i finalment absolt de participar en l'intent de cop. Qui sí que va participar en el cop va ser San Martín, condemnat a deu anys de presó per rebel·lió militar.
L'era Manglano i el cas CESID
Després del 23-F, es va fer un esforç per professionalitzar els serveis i posar-hi responsables que iniciessin una nova etapa. El tinent coronel Emilio Alonso Manglano va dirigir el CESID durant 14 anys (1981-95). Nomenat pel darrer govern d'UCD, va ser mantingut pel PSOE. Manglano era un militar de trajectòria liberal, una cosa molt preuada en un exèrcit que bullia de conspiracions colpistes. Aquesta etapa va concloure enmig de l'escàndol que va suposar l'esclat del cas CESID, sobre escoltes telefòniques il·legals a nombroses personalitats que va esquitxar l'aleshores vicepresident Narcís Serra. Les escoltes del CESID van arribar fins al rei Joan Carles. D'aquell afer van sortir del govern Serra i el ministre de Defensa García Vargas, així com també va haver de dimitir Manglano.
El PP posa un civil al davant
A Manglano el va succeir Javier Calderón, un altre militar de la casa. Quan va concloure el seu mandat de cinc anys, el govern Aznar va designar el primer civil al capdavant, Jorge Dezcallar, un diplomàtic experimentat. Va ser poc després que es va rebatejar l'organisme amb el nom de CNI.
Quan el PSOE va tornar al govern, va apostar per un altre civil, Alberto Saiz Cortés (2005-09). En aquest cas va ser un nom controvertit per un lloc tan sensible, ja que Saiz era un home que havia fet la carrera al costat de José Bono, nomenat ministre de Defensa per Rodríguez Zapatero. L'ús d'algunes partides del centre per despeses personals va generar un nou escàndol que va acabar amb la seva renúncia.
Vigilant els excessos del rei emèrit
Una de les tasques del CNI, sempre al servei de l'Estat, s'ha centrat en la vigilància de les aventures del rei emèrit i el risc que podien suposar per a la seguretat. És conegut l'episodi d'amistat entre Joan Carles de Borbó i l'artista Bárbara Rey, un dels mites de la Transició. Sembla que la relació va tenir episodis tòrrids que anaven més enllà de les paelles que la vedette feia per a l'emèrit en les seves escapades. El cert és que alguns mitjans van explicar que Bárbara Rey havia cobrat diners del CNI durant anys a canvi del seu silenci. Rey va arribar a denunciar el robatori que havia patit a casa seva de material gràfic que podia ser comprometedor. En aquest tema, pel que es veu, no sembla haver passat el temps.