La idea dels promotors de la Crida és revigoritzar l'espai de l'antiga CDC (que ha representat el PDECat sense poder fer net per complet a les ombres del passat recent) i intentar, aprofitant el canvi de paradigma que incorpora el procés, sumar-hi altres accents, com els progressistes que ara se senten representats per ERC. Els d'Oriol Junqueras no volen, però, desdibuixar el projecte de l'esquerra nacional amb fronts transversals, segurs com n'estan els seus dirigents que són la principal pista d'aterratge (i per tant de creixement) republicana.
La Crida neix amb una apel·lació clara a la unitat i a una República que el Govern que, amb ERC, encapçalen Torra i Puigdemont no sap encara com farà efectiva. Cal omplir-la de contingut. No només per explicar com es farà sinó sobre tot dient què és vol fer. Agradi o no sentir-ho o llegir-ho, és evident que el suport a l'independentisme ha estat insuficient -i així ho va considerar l'anterior Govern quan va decidir no fer efectiu l'1-O-. No hi havia, per ells, prou suport per plantar cara a un Estat que no només no volia pactar res sinó que no va tenir manies a usar la violència a la tardor (i que, com demostra l'agressió al fotoperiodista Jordi Borràs, té descontrolats des d'aleshores alguns dels defensors de la seva unitat i de la llei).
Els impulsors tenen també clar que en aquesta etapa calen noves eines i explicar-se millor per ser-ne més. I també que cal afinar en la unitat, que no s'aconseguirà a partir de la desqualificació a qui pensa diferent o planteja fórmules alternatives. Puigdemont i els seus afins encara no han definit què serà la Crida, si un partit, una coalició o un espai de debat. Per impulsar-la han partit de la base de JxCat (una història d'èxit) i el PDECat, i del fort lideratge de Puigdemont. L'experiència d'aquests anys, però, demostra que l'independentisme més que anar unit a les eleccions el que necessita és assumir la complexitat del seu projecte, respectar i valorar la seva pluralitat, i tenir una estratègia conjunta i decidida per afrontar amb èxit les "finestres d'oportunitat" que, de ben segur, s'obriran els propers mesos.
El debat sobre la unitat dona per molt i dura amb especial intensitat des que el 2014 Artur Mas, temerós de perdre les eleccions per la gestió de la crisi i els casos de corrupció que esquitxaven CDC, va dictar un temps fins que va forçar ERC a formar Junts pel Sí. Hi ha qui vol la unitat per no triar, perquè pensa que suma més i que permet quedar sempre en primera posició o perquè facilita governar. És un debat on, sovint, l'emoció passa per davant de la raó i el creure del saber. Sobre la Crida i el PDECat us deixo aquesta informació de Joan Serra Carné amb les claus de tot plegat. I pel que fa als números de la unitat, si més no en forma de llistes -JxCat i ERC separats o junts-, aquests deu gràfics imprescindibles en l'anàlisi de Roger Tugas. També us aconsello aquesta Veu de Nació d'Irene Ramentol i aquesta altra opinió de Jordi Cabré.
La mesa i salvar Puigdemont. Un dels àmbits on hi ha més tensió en els darrers mesos entre Junts per Catalunya i ERC és a la mesa del Parlament. Uns i altres tenen visions contraposades sobre com aplicar les constants limitacions que el jutge Pablo Llarena posa als diputats exiliats o empresonats per exercir com a tals. Els republicans creuen que si hi ha desobediència no es pot limitar a la cambra que presideix Roger Torrent. Els juntaires, que cal córrer més riscos, sobretot per no deixar Puigdemont en fora de joc, i intenten aïllar-lo de les limitacions que es podrien imposar a la resta. Avui al matí hi ha mesa i han de decidir alguna cosa abans de la sessió de control. Ho expliquen Sara González i Roger Tugasen aquesta informació.
Vist i llegit
Ada Colau ha estat aquests dies a Nova York. Va participar en una jornada a Nacions Unides per defensar una estratègia comuna de les grans ciutats contra la gentrificació i pel dret a l'habitatge. Però l'agenda de l'alcaldessa de Barcelona va donar més de si. Va participar en un debat a la Universitat de Nova York amb la darrera revelació dels demòcrates a la ciutat: Alexandria Ocasio Cortez, que va guanyar les primàries demòcrates en un dels districtes de la ciutat i amb 28 anys podria ser la dona més jove en arribar al Congrés. L'altermundisme, l'esquerra, Catalunya o les ciutats van planar sobre el debat. De la "classe d'activisme" en va fer aquesta crònicaFrancesc Peirón a La Vanguardia.
El passadís
La nova junta de govern del Cercle del Liceu ha donat ordres terminants a la gerència perquè sigui estricte en el control de les despeses. Una senyal de la preocupació entre els gestors del club burgès per l'estat econòmic de l'entitat. La constant pèrdua de socis i una gestió que ha estat controvertida -i polèmica en les eleccions recents celebrades a la casa- han estès el neguit entre la massa social sobre la viabilitat de l'entitat. Ja s'especula amb la possibilitat que s'acabi demanant una derrama, el que seria un reconeixement als pronòstics més pessimistes. Sembla que amb la crisi s'ha evidenciat que també els rics han viscut "per damunt de les seves possibilitats".
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1936 començava la Guerra Civil espanyola després que un grup de generals feixistes, que acabarien comandats ràpidament per Francisco Franco, concretessin la seva sublevació contra la legalitat republicana amb el factor desencadenant de l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo. Franco va arribar al Marroc des de les Canàries i es va posar al capdavant de l'exèrcit colonial, que aviat va conquerir el sud d'Espanya reprimint militants d'esquerres de tota condició i enfrontant-se a la República, a la qual va ser fidel una part sensible però minoritària de l'exèrcit espanyol. A Catalunya, part de l'exèrcit es va revoltar però alguns comandaments es van mantenir fidels i, amb la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Civil, els efectius de la Generalitat i militants d'esquerres, anarquistes i independentistes armats es va sufocar el cop d'estat. Els feixistes van entrar al Principat al març del 38 i la van ocupar per complet un cop perduda, a finals d'aquell any, la batalla de l'Ebre, que va marcar el final d'un conflicte que va deixar pas a una dictadura de quasi 40 anys i a una postguerra marcada per l'exili, les penúries, una forta repressió i, en el cas català, la pèrdua de les institucions i la prohibició de la llengua. El programa Trinxeres de TV3 va explicar com es va viure el 18 de juliol i la guerra a Barcelona.
L'aniversari
El 18 de juliol de l'any 1918 va nàixer a l'aleshores Unió Sud-africana (després Sud-àfrica) l'advocat, polític i defensor dels drets humans Nelson Mandela, que va morir el 2013 després d'haver estat president de la república i posar fi a l'apartheid que pervivia des de l'època colonial i que va aïllar el règim de Pretòria. Mandela liderava el Congrés Nacional Africà, un moviment patriòtic, d'esquerres i antisegregació, que va fer oposició, també violenta, al govern "blanc". Això li va costar 27 anys de presó. La seva sortida va implicar el final de la segregació i la democratització del país. Va rebre el premi Nobel de la Pau el 1993 i va ser escollit president per sufragi universal el 1994 (ocuparia el càrrec fins al 1999), i va liderar la política de reconciliació. La pel·lícula Invictus, aquí en podeu veure una de les escenes més mítiques, escenifica molt bé aquells anys a través del rugbi, esport tradicionalment practicat pels blancs en aquell país. Sobre la seva figura, publiquem avui dues peces d'interès: aquesta de Pep Martí, sobre la seva figura política i la seva transcendència, i aquesta altra d'Esteve Plantada, amb una tria de cinc llibres per apropar-se a la seva imponent figura.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi