18
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
6:47h
Aquest 18 de juliol es compleix el centenari del naixement d'una de les icones polítiques del segle XX, Nelson Mandela (Mvezo, Untata 1918-Johannesburg, 2013). Nascut en el clan Madiba, qui va liderar un dels moviments revolucionaris de l'Àfrica pertanyia a l'aristocràcia de l'ètnia xhosa, i estava emparentat amb la família reial tribal. Això li va permetre accedir a una formació que la immensa majoria de la població de la República de Sud-àfrica no es podia permetre i va poder culminar els estudis d'advocat en una universitat per a no blancs.
Mandela va comprometre's de ben jove amb la causa per la igualtat racial, en un país que va passar de ser una colònia britànica, dirigida amb cert paternalisme per un servidor de l'imperi britànic, Jan Smuts, a una República només per a afrikaners, la minoria blanca que va construir un estat només per a ella. Mandela va ingressar en el Congrés Nacional Africà (ANC, per les seves sigles en anglès), una organització creada a inicis de segle que ell acabaria liderant.
En favor de la lluita armada
El règim de l'apartheid es va anar consolidant en un context internacional de guerra freda. Els Malan, Verwoerd i Vorster, governants del Partit Nacional, representatiu de la minoria blanca d'origen holandès i religió calvinista, van convertir-se en uns aliats segurs dels Estats Units i la seva retòrica anticomunista entrava bé per les orelles de Washington.
Però el combat de l'ANC es va fer cada cop més dur i finalment el Congrés va debatre sobre el recurs a la lluita armada. Mandela, advocat trasbalsat per la brutal repressió contar els suburbis negres del país, va preconitzar emprar la violència contra l'Estat afrikaner. El 1963, va ser processat per haver-se compromès amb l'MK (Llança de la Nació), el braç armat del Congrés. També va tenir un pes en la seva radicalització la seva segona dona, Winnie Mandela, després d'un primer casament amb una jove testimoni de Jehovà.
El pres 466/64
Durant 27 anys, Mandela va ser conegut com el pres 466/64 de la presó de Robben Island, una petita illa a prop de Ciutat del Cap. En aquests 27 anys hi ha moltes claus de la història de Sud-àfrica. Mandela va lluitar per no ser destruït per la presó. Va reforçar la seva formació jurídica i va evitar el revengisme. Tenia molt clar que la nova nació només podia construir-se a partir del reconeixement entre els enemics.
Les pressions internacionals contra el règim de l'apartheid van ser cada cop més fortes, mentre l'acció de l'ANC desestabilitzava el sistema. Poc a poc, es van obrir esquerdes en el si del governant Partit Nacional. Primer d'una manera tímida, amb Pieter Botha, un afrikaner dur que va fer seu el lema "Renovar-se o morir", i després amb un pragmàtic Frederik de Klerk, es van obrir negociacions polítiques amb Mandela.
El punt més difícil per arribar a un acord entre el Partit Nacional i Mandela va ser l'exigència del govern perquè el líder negre condemnés la violència de l'ANC. Peò el pres 466/64 mai va tòrcer el braç. No creia que es pogués rebutjar tota acció armada dels seus, que considerava una reacció defensiva contra l'apartheid.
L'any 1990, es va desfermar un procés que culminaria amb la fi del règim racista. Mandela va ser finalment alliberat i De Klerk va posar fi a la legislació segregacionista. L'any 1994 es van celebrar les primeres eleccions multipartidistes i multiracials de la història de Sud-àfrica. Mandela, al capdavant de l'ANC, va guanyar amb amplitud i va formar un govern de concentració del qual De Klerk en va ser un dels vicepresidents.
Encaixar la mà de l'enemic
La gran aportació de Mandela a la història és la capacitat que va mostrar per sobreposar-se a les desgràcies que va patir, la claredat de la seva línia vermella (mai va voler condemnar la lluita armada del Congrés mentre l'apartheid estigués vigent) i la capacitat de reconèixer l'altre, per molt allunyat que hi estigués. Sempre es va oposar a tota política que anés en contra de la cohesió nacional o que fos vista com una humiliació per a la minoria blanca. En això, el paper de l'afrikaner De Klerk va ser essencial. Aquesta lliçó va ser entesa per la Fundació Nobel, que va atorgar a tots dos dirigents el Premi Nobel de la Pau.
Una altra lliçó de Mandela va ser evitar la pitjor temptació del poder, sobretot en una regió com el sud d'Àfrica, on tants dirigents s'han eternitzat, com el seu antic amic Mugabe a Zimbabwe. Quan el 1999 va concloure el seu mandat, ho tenia tot (popularitat, un partit que l'aclamava, prestigi internacional i el respecte de la minoria blanca) per continuar. En lloc d'això, va fer-se a un costat, elegint consolidar-se com a símbol de la reconciliació.
Mandela va comprometre's de ben jove amb la causa per la igualtat racial, en un país que va passar de ser una colònia britànica, dirigida amb cert paternalisme per un servidor de l'imperi britànic, Jan Smuts, a una República només per a afrikaners, la minoria blanca que va construir un estat només per a ella. Mandela va ingressar en el Congrés Nacional Africà (ANC, per les seves sigles en anglès), una organització creada a inicis de segle que ell acabaria liderant.
En favor de la lluita armada
El règim de l'apartheid es va anar consolidant en un context internacional de guerra freda. Els Malan, Verwoerd i Vorster, governants del Partit Nacional, representatiu de la minoria blanca d'origen holandès i religió calvinista, van convertir-se en uns aliats segurs dels Estats Units i la seva retòrica anticomunista entrava bé per les orelles de Washington.
Però el combat de l'ANC es va fer cada cop més dur i finalment el Congrés va debatre sobre el recurs a la lluita armada. Mandela, advocat trasbalsat per la brutal repressió contar els suburbis negres del país, va preconitzar emprar la violència contra l'Estat afrikaner. El 1963, va ser processat per haver-se compromès amb l'MK (Llança de la Nació), el braç armat del Congrés. També va tenir un pes en la seva radicalització la seva segona dona, Winnie Mandela, després d'un primer casament amb una jove testimoni de Jehovà.
El pres 466/64
Durant 27 anys, Mandela va ser conegut com el pres 466/64 de la presó de Robben Island, una petita illa a prop de Ciutat del Cap. En aquests 27 anys hi ha moltes claus de la història de Sud-àfrica. Mandela va lluitar per no ser destruït per la presó. Va reforçar la seva formació jurídica i va evitar el revengisme. Tenia molt clar que la nova nació només podia construir-se a partir del reconeixement entre els enemics.
Les pressions internacionals contra el règim de l'apartheid van ser cada cop més fortes, mentre l'acció de l'ANC desestabilitzava el sistema. Poc a poc, es van obrir esquerdes en el si del governant Partit Nacional. Primer d'una manera tímida, amb Pieter Botha, un afrikaner dur que va fer seu el lema "Renovar-se o morir", i després amb un pragmàtic Frederik de Klerk, es van obrir negociacions polítiques amb Mandela.
El punt més difícil per arribar a un acord entre el Partit Nacional i Mandela va ser l'exigència del govern perquè el líder negre condemnés la violència de l'ANC. Peò el pres 466/64 mai va tòrcer el braç. No creia que es pogués rebutjar tota acció armada dels seus, que considerava una reacció defensiva contra l'apartheid.
L'any 1990, es va desfermar un procés que culminaria amb la fi del règim racista. Mandela va ser finalment alliberat i De Klerk va posar fi a la legislació segregacionista. L'any 1994 es van celebrar les primeres eleccions multipartidistes i multiracials de la història de Sud-àfrica. Mandela, al capdavant de l'ANC, va guanyar amb amplitud i va formar un govern de concentració del qual De Klerk en va ser un dels vicepresidents.
Encaixar la mà de l'enemic
La gran aportació de Mandela a la història és la capacitat que va mostrar per sobreposar-se a les desgràcies que va patir, la claredat de la seva línia vermella (mai va voler condemnar la lluita armada del Congrés mentre l'apartheid estigués vigent) i la capacitat de reconèixer l'altre, per molt allunyat que hi estigués. Sempre es va oposar a tota política que anés en contra de la cohesió nacional o que fos vista com una humiliació per a la minoria blanca. En això, el paper de l'afrikaner De Klerk va ser essencial. Aquesta lliçó va ser entesa per la Fundació Nobel, que va atorgar a tots dos dirigents el Premi Nobel de la Pau.
Una altra lliçó de Mandela va ser evitar la pitjor temptació del poder, sobretot en una regió com el sud d'Àfrica, on tants dirigents s'han eternitzat, com el seu antic amic Mugabe a Zimbabwe. Quan el 1999 va concloure el seu mandat, ho tenia tot (popularitat, un partit que l'aclamava, prestigi internacional i el respecte de la minoria blanca) per continuar. En lloc d'això, va fer-se a un costat, elegint consolidar-se com a símbol de la reconciliació.