17
de juliol
del
2018
Actualitzat
el
26
de juliol
a les
16:31h
El Festival Nits de cinema oriental de Vic arriba a la 15a edició aquesta setmana. De dimarts a dissabte, la passió pels films provinents d'orient serà el motor d'una programació diversa, eclèctica, sempre interessant i entretinguda, tal com ens explica Quim Crusellas, director artístic. El certamen compta amb 21 estrenes –dues de mundials–, amb 31 films produïts i amb la implicació de més de 30 entitats d'Osona, xifres que parlen de l'èxit, però també d'una manera de viure el cicle, com a gran espai de col·laboració i de reunió d'inquietuds.
- D'on li ve la fal·lera pel cinema oriental?
- És una història a l'estil Cinema Paradiso. Tinc set germans, tots més grans que jo, amb els quals hi ha molta distància d'edat. De petit em portaven molt al cinema i a finals dels 70 i principis dels 80 encara hi havia cinemes de poble amb doble sessió, on s'hi estrenaven moltes pel·lícules de kung-fu i arts marcials. I em va seduir aquesta imatgeria visual, aquesta manera d'entendre a la vida, això que un moment pot ser extremadament dolç i un altre molt violent, sense l'autocensura que té el cinema occidental, que sempre és molt pensat per veure si la pel·lícula pot ser un èxit comercial. Em va fascinar que fos un cinema diferent i exòtic.
- Un cinema que sempre ha fet una hibridació entre gèneres.
- Exacte. És aquesta combinació de gèneres sense cap mena de pudor, amb una llibertat total. És un cinema que t'enganxa, per això cada vegada té més públic. És molt atractiu que puguis estar en una escena còmica i, de sobte, en una molt violenta, és aquesta capacitat de viatjar amb llibertat d'un gènere a l'altre. I parlo del continent asiàtic en general, perquè aquest cinema tan singular tant es fa a Xina, al Japó o a l'Índia. I tot ve d'aquesta fascinació.
- Quina va ser la primera pel·lícula que va veure?
- No ho sé. Però sí que recordo molt, amb 14 anys, la projecció d'Una història xinesa de fantasmes (A Chinese Ghost Story, Hong Kong, 1987) a Sitges. va ser la meva primera vegada en una sessió al festival de Sitges. En la hibridació de gèneres, el film és la màxima expressió: combina musical, terror, espases, arts marcials, erotisme, tot amb un embolcall de fantasia, molt hipnòtic.
- Quines són les seves pel·lícules asiàtiques favorites de tots els temps?
- Una història xinesa de fantasmes, com et deia, i El meu veí Totoro, els Contes de Tòquio (1953) de Yasujiro Ozu o els clàssics de Kenji Mizoguchi, també Els set samurais o Rashōmon de Kurosawa. I Mr. India (1987), la primera pel·lícula Bollywood que vaig veure. Les pel·lícules asiàtiques són com la vida: de vegades tenim alts i baixos, canvis de registres inesperats, i això la fan molt més saludable.
- Al principi de tot, com decideixen que muntaran el festival?
- Vam parlar amb l'Ajuntament de fer una sessió de cinema a la fresca diferent, a l'estiu. Vam projectar una pel·lícula, Shaolin Soccer (2001), que aquest dimarts serà la gran estrella i que estem contentíssims que fos l'embrió del festival, perquè la pel·lícula combina tots els elements que tenim: és col·lectiva, d'esperit participatiu, defensa el respecte, hi ha molt humor, imaginació i acció. I que és una pel·lícula per al gran públic. I això és el que intentem: fer pel·lícules de gran qualitat i per al gran públic.
- Apostar per la qualitat sense oblidar el cinema popular.
- Sempre busquem un tipus de cinema que sigui accessible, que les pel·lícules puguin agradar a un públic molt ampli i divers. En aquella primera projecció, vam acompanyar la pel·lícula amb un sopar cantonès. I ens va sobrepassar totalment: sense publicitat ni promoció, aquella nit van venir 300 persones a la Bassa dels Hermanos.
- La Bassa dels Hermanos ara és el punt neuràlgic del festival, amb les Nits i els sopars temàtics. Ara que porten 15 edicions, s'esperava que el certamen hauria crescut tant, amb aquest gruix d'activitats i aquesta programació?
- Hem crescut, però el festival encara té un esperit de festival d'amics, que a la vegada combina amb molt públic de fora de Vic. A la sessió d'aquest dimarts a les 10 del matí teníem 300 persones al cinema Vigatà per veure una pel·lícula de gats gegants! I ve molta gent de fora que es queda a dormir mentre dura el festival, gent que s'agafa vacances per ser-hi. I a Vic tenim la sort que hi ha una comunitat immigrant molt nombrosa que ens enriqueix.
- Com s'ho fan per integrar tota aquesta comunitat al festival?
- Hi participen directament. Per exemple, al dia de la Índia és l'associació índia qui fa part de les activitats i el sopar. És una relació a dues bandes. Ara mateix, a l'equip organitzador del festival hi ha unes vuit persones que són d'origen asiàtic que viuen a Vic, que s'han ofert voluntàriament a col·laborar amb nosaltres.
- El festival, a banda d'exhibir, des de fa un parell d'anys fa la Ruta Marco Polo, que vol potenciar els productes d'aquí que parlen d'Àsia.
- És que, a banda de ser aparador, ens agrada incidir en la indústria. És molt bonic poder activar coses i participar-hi. També fem un concurs que es diu Vicsudon, basat en les produccions japoneses Tetsudon, pel·lícules de recopilació dels millors talents emergents japonesos. La gent pot presentar un curt i el presentem l'últim dia de festival.
- Què destacaria de l'edició 2018 del festival? Hi ha molta presència de thriller xinès.
- Ja fa dos o tres anys que programem thrillers xinesos. Ens agraden molt, perquè a banda de tenir una qualitat altíssima, a la vegada són molt crítics amb el seu país i en com es fan les coses a la Xina. Són realment molt interessant.
- Què creu que li falta, al festival?
- Li falta una estructura professional, tot i que caminem cap aquí. I li falta un bon pressupost, tot i que tenim la sort que les institucions, com l'Ajuntament de Vic –des del primer dia– i la Generalitat de Catalunya ens ajuden molt. Però és feina del propi equip del festival trobar un patrocinador privat potent que ajudi i ens doni la suficient força que necessitem per poder anar una mica més enllà, sobretot a nivell professional. I anem pel bon camí.
- D'on li ve la fal·lera pel cinema oriental?
- És una història a l'estil Cinema Paradiso. Tinc set germans, tots més grans que jo, amb els quals hi ha molta distància d'edat. De petit em portaven molt al cinema i a finals dels 70 i principis dels 80 encara hi havia cinemes de poble amb doble sessió, on s'hi estrenaven moltes pel·lícules de kung-fu i arts marcials. I em va seduir aquesta imatgeria visual, aquesta manera d'entendre a la vida, això que un moment pot ser extremadament dolç i un altre molt violent, sense l'autocensura que té el cinema occidental, que sempre és molt pensat per veure si la pel·lícula pot ser un èxit comercial. Em va fascinar que fos un cinema diferent i exòtic.
- Un cinema que sempre ha fet una hibridació entre gèneres.
- Exacte. És aquesta combinació de gèneres sense cap mena de pudor, amb una llibertat total. És un cinema que t'enganxa, per això cada vegada té més públic. És molt atractiu que puguis estar en una escena còmica i, de sobte, en una molt violenta, és aquesta capacitat de viatjar amb llibertat d'un gènere a l'altre. I parlo del continent asiàtic en general, perquè aquest cinema tan singular tant es fa a Xina, al Japó o a l'Índia. I tot ve d'aquesta fascinació.
- Quina va ser la primera pel·lícula que va veure?
- No ho sé. Però sí que recordo molt, amb 14 anys, la projecció d'Una història xinesa de fantasmes (A Chinese Ghost Story, Hong Kong, 1987) a Sitges. va ser la meva primera vegada en una sessió al festival de Sitges. En la hibridació de gèneres, el film és la màxima expressió: combina musical, terror, espases, arts marcials, erotisme, tot amb un embolcall de fantasia, molt hipnòtic.
Quim Crusellas. Foto: Adrià Costa
- Quines són les seves pel·lícules asiàtiques favorites de tots els temps?
- Una història xinesa de fantasmes, com et deia, i El meu veí Totoro, els Contes de Tòquio (1953) de Yasujiro Ozu o els clàssics de Kenji Mizoguchi, també Els set samurais o Rashōmon de Kurosawa. I Mr. India (1987), la primera pel·lícula Bollywood que vaig veure. Les pel·lícules asiàtiques són com la vida: de vegades tenim alts i baixos, canvis de registres inesperats, i això la fan molt més saludable.
- Al principi de tot, com decideixen que muntaran el festival?
- Vam parlar amb l'Ajuntament de fer una sessió de cinema a la fresca diferent, a l'estiu. Vam projectar una pel·lícula, Shaolin Soccer (2001), que aquest dimarts serà la gran estrella i que estem contentíssims que fos l'embrió del festival, perquè la pel·lícula combina tots els elements que tenim: és col·lectiva, d'esperit participatiu, defensa el respecte, hi ha molt humor, imaginació i acció. I que és una pel·lícula per al gran públic. I això és el que intentem: fer pel·lícules de gran qualitat i per al gran públic.
"Les pel·lícules asiàtiques són com la vida: els canvis de registres inesperats la fan més saludable"
- Apostar per la qualitat sense oblidar el cinema popular.
- Sempre busquem un tipus de cinema que sigui accessible, que les pel·lícules puguin agradar a un públic molt ampli i divers. En aquella primera projecció, vam acompanyar la pel·lícula amb un sopar cantonès. I ens va sobrepassar totalment: sense publicitat ni promoció, aquella nit van venir 300 persones a la Bassa dels Hermanos.
- La Bassa dels Hermanos ara és el punt neuràlgic del festival, amb les Nits i els sopars temàtics. Ara que porten 15 edicions, s'esperava que el certamen hauria crescut tant, amb aquest gruix d'activitats i aquesta programació?
- Hem crescut, però el festival encara té un esperit de festival d'amics, que a la vegada combina amb molt públic de fora de Vic. A la sessió d'aquest dimarts a les 10 del matí teníem 300 persones al cinema Vigatà per veure una pel·lícula de gats gegants! I ve molta gent de fora que es queda a dormir mentre dura el festival, gent que s'agafa vacances per ser-hi. I a Vic tenim la sort que hi ha una comunitat immigrant molt nombrosa que ens enriqueix.
Quim Crusellas conversant amb Esteve Plantada. Foto: Adrià Costa
- Com s'ho fan per integrar tota aquesta comunitat al festival?
- Hi participen directament. Per exemple, al dia de la Índia és l'associació índia qui fa part de les activitats i el sopar. És una relació a dues bandes. Ara mateix, a l'equip organitzador del festival hi ha unes vuit persones que són d'origen asiàtic que viuen a Vic, que s'han ofert voluntàriament a col·laborar amb nosaltres.
- El festival, a banda d'exhibir, des de fa un parell d'anys fa la Ruta Marco Polo, que vol potenciar els productes d'aquí que parlen d'Àsia.
- És que, a banda de ser aparador, ens agrada incidir en la indústria. És molt bonic poder activar coses i participar-hi. També fem un concurs que es diu Vicsudon, basat en les produccions japoneses Tetsudon, pel·lícules de recopilació dels millors talents emergents japonesos. La gent pot presentar un curt i el presentem l'últim dia de festival.
"A Vic tenim la sort que hi ha una comunitat immigrant molt nombrosa que ens enriqueix"
- Què destacaria de l'edició 2018 del festival? Hi ha molta presència de thriller xinès.
- Ja fa dos o tres anys que programem thrillers xinesos. Ens agraden molt, perquè a banda de tenir una qualitat altíssima, a la vegada són molt crítics amb el seu país i en com es fan les coses a la Xina. Són realment molt interessant.
- Què creu que li falta, al festival?
- Li falta una estructura professional, tot i que caminem cap aquí. I li falta un bon pressupost, tot i que tenim la sort que les institucions, com l'Ajuntament de Vic –des del primer dia– i la Generalitat de Catalunya ens ajuden molt. Però és feina del propi equip del festival trobar un patrocinador privat potent que ajudi i ens doni la suficient força que necessitem per poder anar una mica més enllà, sobretot a nivell professional. I anem pel bon camí.
Quim Crusellas a l'entrada del Cinema Vigatà. Foto: Adrià Costa