Un lloc comú on tornar

El festival Grec estrena "Humans", una obra de l'escriptor nord americà Stephen Karam que arriba avalada pels premis Tony i OBIE com a millor obra teatral de 2016

per Teresa Ferré, 20 de juliol de 2018 a les 16:45 |
Foto promocional d'«Humans» | Humans
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El festival Grec ha estrenat Humans, un text de l’escriptor nord americà Stephen Karam que arriba avalat pels premis Tony i OBIE en la categoria de millor obra teatral del 2016 i perquè aquest primer muntatge en català compta amb la direcció del veterà Mario Gas. 

Missatges promocionals a banda, Humans no deixa de ser la típica història familiar que es desenvolupa al voltant de la taula en un dia tradicionalment assenyalat, en aquesta ocasió el sopar d’Acció de Gràcies al barri Chinatown de Nova York. Tres generacions d’una família d’origen irlandès que viuen als Estats Units –l’àvia malalta d’alzheimer, una parella a la seixantena, la seva filla també malalta que s’acaba de separar i l’altra filla que posa la nova casa on s’ha mudat a viure amb el xicot– es reuneixen al voltant d’una taula amb vaixella de plàstic per brindar amb xampany i menjar gall d’indi.


La història no pretén mostrar cap desenllaç final, ni resoldre res del que s’ha vist anteriorment, sinó que  transcorre de manera que, simplement, es tracta de mostrar un moment vital. Costumisme a dojo en un muntatge d’espectacular escenografia de Jon Berrondo. Estalviarem explicar el fil argumental, les situacions i sentiments de cadascun dels personatges perquè és la gràcia del text, molt ben servit per Mario Gas gràcies a una direcció àgil que ens recorda de manera molt realista el ritme de conversa i la intimitat de les trobades familiars. Final obert, amb recurs escènic una mica forçat, que dona llibertat a l’espectador per imaginar si aquest sopar ha estat el detonant de la destrucció del nucli familiar, o bé un punt de reforç esperançador en les diferents relacions.

Pel que fa a les interpretacions, el públic podrà gaudir d’un treball conjunt ben realitzat on destaca l’esplèndida Lluïsa Castell (Deirdre) donant ales a la ironia del seu personatge, que demostra ser el veritable motor del nucli familiar. El pater familias  és el mateix Jordi Bosch (Erik) dels darrers muntatges que li hem vist, correcció sense moure’s d’una zona de confort professional, mentre que qui s’emporta la tendresa del públic i la dificultat interpretativa és Maife Gil com l’àvia Momo. Ferma Miranda Gas (Brigid )  en la dicció i en la cançó, bon tàndem amb Jordi Andújar (Richard) que resol molt bé la seva introducció a la peculiar família. Era el primer cop que vèiem al teatre Candela Serrat (Aimée) i ens va convèncer per la naturalitat i alhora delicadesa de la seva interpretació.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació