Grec 2018: Notes d'escena

Reservoir escènic nois

Nao Albet i Marcel Borràs presenten "Falsestuff", una "delirant història de lladres i serenos marca Tarantino, però sense deixar de banda la reflexió"

per Teresa Ferré, 16 de juliol de 2018 a les 12:28 |
Nao Albet, caracteritzat per a «Falsestuff» | Kiku Piñol
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un espectacle de tres hores, subtitulat en diferents idiomes i definit pel programa del Grec com “creació híbrida”. Ha arribat alguna d’aquelles companyies internacionals de referència per fer les dues o tres funcions de festival i que el personal del sector qualificarà com el millor que s’hi ha vist? No, és Falsestuff, títol adaptat del personatge shakespearià, la darrera dramatúrgia, direcció i interpretació de Nao Albet (Barcelona, 1990) i Marcel Borràs (Olot, 1989).

Cada generació té els seus enfants terribles escènics. Contemporània de la General Elèctrica i profundament devota de Rodrigo García no puc evitar veure aquesta parella com uns descarats nebots a qui se’ls perdona tot pel seu talent i simpatia. Sembla una mica condescendent sí, igual que la seva habitual actitud escènica i el desafiament que plantegen a l’espectador amb Falsestuff, la reflexió sobre l’autenticitat d’una obra d’art, el valor de la còpia i la possibilitat de falsificar obres teatrals. No s’hi posen per poc, en aquest centenari i fecund debat humanístic.


Aquí el més interessant és que es fa des del joc i l’humor, construint una delirant història de lladres i serenos marca Tarantino, però sense deixar de banda la reflexió, que pot ser profunda depenent dels referents de cadascú. A més, cal destacar la vessant més pedagògica del muntatge, mostrar quins han estat i són els referents europeus teatrals contemporàniament parlant de les darreres dècades i dels quals han begut i treballat Albet i Borràs. Així, és fàcil de reconèixer Rodrigo García, Jan Fabre, Romeo Castelluci, Agrupación Señor Serrano o Milo Rau per citar-ne alguns. Una aclucada d’ull al sector professional i als espectadors més exercitats escènicament, recurs molt ben pensat perquè no deixa fora de joc qui no reconegui ningú.

La Sala petita del TNC ha resultat un espai molt ben ajustat i aprofitat per al muntatge en una escenografia base que sembla una fàbrica abandonada, homenatge a la mítica The Factory del rei del pop art Andy Warhol, un lloc d’assaig on es desenvolupen les diferents escenes cadascuna amb estil, il·luminació i utillatge propi, objectes i peces entre les quals també es poden reconèixer altres espectacles del TNC.

Vaig gaudir de principi a fi de la història, que només la van matar perquè s’haurien d’ajustar els tempos. Ara bé, fou fàcil enganxar-me a la trajectòria biogràfica del protagonista André Féikiévich i al tiroteig en directe, així com a l’emulació d’un joc de rol, la presentació de teatre documental que deslloriga la trama, o un debat al voltant de la mateixa obra que serveix per separar les dues parts de la representació. Més difícil de passar fou la part de la commedia dell'arte o el western musical.  En conjunt, Falsetuff és un espectacle altament recomanable, un exercici de domini de la tècnica on tots els intèrprets s’hi deixen la pell i que ens ha permès veure brillar Jango Edwards.

Ara aquí escriuria una reflexió sobre L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica de Walter Benjamin, F for Fake d’Orson Welles i el vàter del Duchamp, però millor que Xavier Albertí el torni a programar en temporada i m’hi emporto els alumnes per reflexionar sobre comunicació de masses i cultura. Després de veure una de les darreres funcions, entrades exhaurides i públic dempeus  al final, és el mínim que es mereix la darrera aventura d’aquests "reservoir escènic nois".


 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació