L’efecte Corinna ensorra de nou la Corona i interpel·la la Moncloa

Una guerra oberta entre càrrecs policials, l’abús sistemàtic d’un rei intocable, una amant indiscreta i un entramat d’interessos econòmics forjats entre empresaris, polítics i funcionaris de l’Estat durant 40 anys d’opacitat. Són alguns dels ingredients d'aquest afer Corinna que no només amenaça d’ensorrar el nul prestigi del monarca emèrit (va haver d'abdicar el 2014), sinó que posa contra les cordes tota l’arquitectura de l’Espanya constitucional que es va erigir sobre les cendres de la dictadura però pactant amb el búnquer.

Les cintes del comissari Villarejo situen Juan Carlos I com un dels màxims exponents de la degradació institucional de l’Estat i deixen al descobert les vergonyes de la Corona que ha heretat el seu fill, Felip VI, el mateix que va condemnar, com a cap d’Estat, la "deslleialtat inadmissible" de la Generalitat amb el procés. Espanya té un deute pendent amb la transparència entorn la seva primera institució que cap govern ha volgut saldar i que pot determinar ara les expectatives de futur de l’executiu espanyol. Sánchez haurà de triar entre mantenir viu el gris sèpia de la monarquia o impulsar una regeneració que ha d’afectar –també- els privilegis del Cap d’Estat. De moment, els seus socis de Podem ja demanen una comissió d'investigació, ara que Joan Carles I ja no és "inviolable".
 
Darrere de l’entramat, dels rumors de comptes a Suïssa, de la suposada evasió fiscal, de les sospites de cobrament de comissions per operacions d’Estat, de la informació reservada, dels viatges i de les irresponsabilitats del monarca hi ha tres elements essencials: el silenci, la censura i la repressió. El silenci de totes les administracions que durant anys fet ulls clucs davant les activitats del rei i que només van trencar en el cas d’Iñaki Undargarín. El monarca –inimputable durant l’exercici del càrrec, segons la Constitució– va pagar penyora deixant caure el seu gendre per unes activitats que –segons explica Corinna a les seves gravacions– coneixia perfectament i promovia.

És el mateix silenci que explica que el Congrés vetés des del 2012 centenars de preguntes d'ERC sobre el que passava a la Zarzuela (algunes ja sobre la princesa Corinna, l’os Mitrofan, la cacera a Botswana i, sobretot, el finançament de la Casa Reial), o que encara no es conegui el patrimoni de la família reial ni l’herència que, per tant, rebrà l’actual cap d’Estat malgrat que el PSOE el desvinculi dels negocis del seu pare.
 
Per als casos en què s’ha trencat el silenci ha funcionat la censura. La censura –recollida entre altres en un llibre d’Iñaki Anasagasti– que ha portat els jutges espanyols a segrestar exemplars de revistes satíriques com El Jueves o la que s’han autoaplicat sistemàticament els informatius de TVE, els diaris i les cadenes de televisió espanyola.

I finalment, quan tampoc la censura ha fet efecte: la repressió. El Congrés va rebutjar ara fa quatre mesos amb el vot del PP, PSOE i Cs (i malgrat la sentència del Tribunal d’Estrasburg que empara la crema de fotos com a llibertat d’expressió) despenalitzar les injúries a la Corona, el delicte que ha portat a l’Audiència Nacional desenes d’independentistes, rapers, tuitaires i dibuixants, i el que va comportat penes de presó per a Pablo Hasel i Valtònyc. Un silenci, censura i repressió impropi d’altres monarquies europees i impossibles d’aplicar sense el vist i plau implícit de la pròpia Corona.
 
Corinna –i Villarejo, en el marc de la seva guerra oberta amb el director del CNI, Fèlix Sanz Roldán–han encès un ventilador que esquitxa tota l’estructura institucional espanyola, que destrossa el prestigi de la Corona i que obliga Pedro Sánchez a elegir el frame en què vol situar el seu executiu. De moment, i malgrat les promeses del president espanyol en matèria de regeneració democràtica i neteja dels símbols del franquisme, el seu govern ha intentat esquivar la qüestió assegurant que “ni tan sols considera” les revelacions de Corinna perquè –en paraules de la seva portaveu, Isabel Celaá-, “son antigues i no afecten Felip VI”. Sánchez, enfeinat provant la pacificació de Catalunya, preferiria passar de puntetes sobre un escàndol que les televisions i els webs de la dreta mediàtica amenacen en convertir en el serial de l’estiu.   
 
El president espanyol, però, té dues patates calentes sobre l’escriptori. La primera és la petició de comissió d’investigació sobre les activitats del rei emèrit reclamada per Podem –el seu primer soci– i pel PDECat, a la què suposadament se sumarà també ERC. Per rebutjar-la, Sánchez s’haurà d’aliar de nou amb els vells companys del 155, PP i Cs, que han guardat també un clamorós silenci respecte a l’afer Corinna. La seva elecció no només pot deteriorar la salut de les relacions amb les forces que han fet possible la seva investidura, sinó que el pot situar de nou al terreny de la vella política i donar munició a Podem, que viu ara a rebuf, però que previsiblement despertarà quan s’apropin les municipals.

La segona patata calenta és el paper de la Fiscalia davant un possible intent d’imputació de l’antic monarca, que ha perdut la seva immunitat i que, d’acord amb el que explica Corinna, podria ser perseguit penalment pel Tribunal Suprem ja que té condició d'aforat i, per tant, evita els tribunals ordinaris.
 
Sánchez haurà de decidir si situa l’Estat a l’òrbita de l’Europa del segle XXI o bé si el manté ancorat als principis del tardofranquisme i la Transició. Té al seu abast liderar propostes legislatives que –més enllà de la reforma de la Constitució- impulsin la transparència a l’entorn de la Corona i defugin l’estigma de la Espanya caduca que prova a garrotades de mantenir les essències de la seva unitat. L’afer Corinna ofereix, també, una oportunitat per fer net, deixar enrere el passat en blanc i negre i provar de construir unes institucions modernes. D’això no només en depèn el futur del seu govern, sinó les possibilitats de supervivència del propi Estat espanyol com a membre del club de les democràcies avançades.