24
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
21:03h
El context internacional va ser letal per a la sort de la República. L'inici de la batalla de l'Ebre va coincidir amb el moment més feble de les democràcies a Europa i amb un Hitler que s'havia fet l'amo del continent. Aquell estiu de 1938, es va decidir la sort de Txecoslovàquia i de la República espanyola. Feia només uns mesos, el 10 d'abril, que Àustria s'havia lliurat al Tercer Reich, integrant-se en la gran Alemanya preconitzada per Hitler, en el que es va conèixer com l'Anschluss, l'annexió.
Es fa difícil entendre la fi de la República espanyola sense tenir en compte la correlació de forces al continent europeu. La vida del règim del 14 d'abril va córrer en paral·lel a una taca de feixistització que es va anar estenent. Adolf Hitler havia arribat al poder el gener de 1933 i va dedicar-se a consolidar el seu poder intern. Un any i mig després, ja era l'home fort indiscutible, un cop eliminats els enemics dins del partit nazi, encapçalats per Ernst Röhm, i posada l'oposició fora de la llei.
A Itàlia, Mussolini ja havia conquerit el poder el 1922 i amb Hitler, va trobar un aliat, al qual es va haver de subordinar. Altres països europeus van instaurar règims autoritaris de dretes, de matís divers, de Romania a Bulgària. Àustria va crear una dictadura tradicionalista catòlica, fins que el 1938 es va annexionar a Alemanya.
Restaven com democràcies el Regne Unit i França. Però la República francesa vivia una profunda divisió interna, amb un ascens de les lligues patriòtiques d'extrema dreta que van fer trontollar el govern. Les eleccions de 1936 van dur al govern el Front Popular, però la pressió conservadora era molt forta i a l'esclatar la Guerra Civil a Espanya, el socialista Léon Blum no es va veure amb forces per enviar ajut militar a Madrid. Els anys següents, la situació va empitjorar.
No-Intervenció... en favor de la República
En l'inici de la Guerra Civil, Londres va propugnar la creació d'un Comitè de No-Intervenció, dedicat a vigilar que cap país interferís en la contesa. Però aquesta política va ser letal per a la República. Alemanya i Itàlia es van abocar en favor de Franco amb l'enviament de material i suport humà, mentre França i Gran Bretanya adoptaven una actitud de neutralitat hipòcrita.
Munic, la rendició de les democràcies
Hitler va rearmar el país i va iniciar l'estratègia per construir el que anomenava "la gran Alemanya", és a dir, la conquesta dels territoris que creia que pertanyien al règim nazi. Així va caure Àustria. I després va exigir la regió txeca dels Sudets, on hi vivia una comunitat de parla alemanya. Tant a França com al Regne Unit hi havia sectors que reclamaven aturar Hitler, però els governants van optar per una política d'apaivagament.
El mes de setembre de 1938, els líders alemany i italià, i els primers ministres francès (Edouard Daladier) i anglès (Neville Chamberlain) van trobar-se a Munic. Allí, Hitler va obtenir tot el que volia: l'annexió dels Sudets. Va ser una trobada en què el principal interessat, Txecoslovàquia, que era una república democràtica, no va ser convidada.
El 30 de setembre, quan es van signar els Acords de Munic, que implicaven la partició de Txecoslovàquia, la República ja havia perdut la iniciativa a l'Ebre.
Encara resistiria unes setmanes. L'avenç franquista era lent i el front republicà no s'esquerdaria definitivament fins entrat octubre. Però Munic va assenyalar la sort de la República. A la ciutat bavaresa, Daladier i Chamberlain van vendre la democràcia txecoslovaca mentre a l'Ebre l'aviació alemanya i italiana atacava les posicions republicanes. Amb el pacte de Munic, l'argument del cap del govern espanyol, Juan Negrín (resistir tot esperant que esclatés la guerra a Europa) es va ensorrar.
La guerra i el deshonor
El conservador Chamberlain va tornar a Londres convençut que havia fet el que va anomenar "la pau del segle". Un company seu de partit, Winston Churchill, va dir "l'hora és gran, però els homes són petits". Per qui seria primer ministre, els líders democràtics havien comès un error fatal: "Entre la guerra i el deshonor, vau elegir el deshonor, i tindreu la guerra". En efecte, un any més tard, el setembre de 1939, Hitler va envair Polònia i començava la Segona Guerra Mundial.
Es fa difícil entendre la fi de la República espanyola sense tenir en compte la correlació de forces al continent europeu. La vida del règim del 14 d'abril va córrer en paral·lel a una taca de feixistització que es va anar estenent. Adolf Hitler havia arribat al poder el gener de 1933 i va dedicar-se a consolidar el seu poder intern. Un any i mig després, ja era l'home fort indiscutible, un cop eliminats els enemics dins del partit nazi, encapçalats per Ernst Röhm, i posada l'oposició fora de la llei.
A Itàlia, Mussolini ja havia conquerit el poder el 1922 i amb Hitler, va trobar un aliat, al qual es va haver de subordinar. Altres països europeus van instaurar règims autoritaris de dretes, de matís divers, de Romania a Bulgària. Àustria va crear una dictadura tradicionalista catòlica, fins que el 1938 es va annexionar a Alemanya.
Restaven com democràcies el Regne Unit i França. Però la República francesa vivia una profunda divisió interna, amb un ascens de les lligues patriòtiques d'extrema dreta que van fer trontollar el govern. Les eleccions de 1936 van dur al govern el Front Popular, però la pressió conservadora era molt forta i a l'esclatar la Guerra Civil a Espanya, el socialista Léon Blum no es va veure amb forces per enviar ajut militar a Madrid. Els anys següents, la situació va empitjorar.
No-Intervenció... en favor de la República
En l'inici de la Guerra Civil, Londres va propugnar la creació d'un Comitè de No-Intervenció, dedicat a vigilar que cap país interferís en la contesa. Però aquesta política va ser letal per a la República. Alemanya i Itàlia es van abocar en favor de Franco amb l'enviament de material i suport humà, mentre França i Gran Bretanya adoptaven una actitud de neutralitat hipòcrita.
Munic, la rendició de les democràcies
Hitler va rearmar el país i va iniciar l'estratègia per construir el que anomenava "la gran Alemanya", és a dir, la conquesta dels territoris que creia que pertanyien al règim nazi. Així va caure Àustria. I després va exigir la regió txeca dels Sudets, on hi vivia una comunitat de parla alemanya. Tant a França com al Regne Unit hi havia sectors que reclamaven aturar Hitler, però els governants van optar per una política d'apaivagament.
El mes de setembre de 1938, els líders alemany i italià, i els primers ministres francès (Edouard Daladier) i anglès (Neville Chamberlain) van trobar-se a Munic. Allí, Hitler va obtenir tot el que volia: l'annexió dels Sudets. Va ser una trobada en què el principal interessat, Txecoslovàquia, que era una república democràtica, no va ser convidada.
El 30 de setembre, quan es van signar els Acords de Munic, que implicaven la partició de Txecoslovàquia, la República ja havia perdut la iniciativa a l'Ebre.
Encara resistiria unes setmanes. L'avenç franquista era lent i el front republicà no s'esquerdaria definitivament fins entrat octubre. Però Munic va assenyalar la sort de la República. A la ciutat bavaresa, Daladier i Chamberlain van vendre la democràcia txecoslovaca mentre a l'Ebre l'aviació alemanya i italiana atacava les posicions republicanes. Amb el pacte de Munic, l'argument del cap del govern espanyol, Juan Negrín (resistir tot esperant que esclatés la guerra a Europa) es va ensorrar.
La guerra i el deshonor
El conservador Chamberlain va tornar a Londres convençut que havia fet el que va anomenar "la pau del segle". Un company seu de partit, Winston Churchill, va dir "l'hora és gran, però els homes són petits". Per qui seria primer ministre, els líders democràtics havien comès un error fatal: "Entre la guerra i el deshonor, vau elegir el deshonor, i tindreu la guerra". En efecte, un any més tard, el setembre de 1939, Hitler va envair Polònia i començava la Segona Guerra Mundial.