Laura Borràs: «Em preocupa la frustració perquè els independentistes hem viscut molt estrès col·lectiu»

Laura Borràs Castanyer (Barcelona, 1970) va ocupar la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) durant cinc anys. Empàtica, entusiasta i infatigable, aviat es va guanyar el respecte d'un sector que la coneixia gràcies a la tasca docent o a una frenètica activitat al món 2.0. Va ser només qüestió de temps que es guanyés també la confiança i que fes un salt a la política que l'ha portat a ser diputada del Parlament i, ara, consellera de Cultura.

Filòloga de formació –llicenciada de catalana l'any 1993 i doctora en filologia romànica el 1997–, és especialista en teoria de la literatura i literatura comparada. La seva tesi es va titular Formes de la follia a l'Edat Mitjana. Estudi comparat de textos literaris i representacions iconogràfiques. Una formació que potser li servirà per capejar el temporal d'un món tan inhòspit i estrany com el de la política, sobretot en temps –tan inhòspits i estranys– com els que travessa Catalunya des de l'1-O, el dia de la "pèrdua de la virginitat col·lectiva".
 

- Li hem sentit dir, en més d'una ocasió, que treballarà colze a colze amb el conseller Lluís Puig, ara a l'exili.
 
- Soc una persona de lleialtats i fidelitats fortes. La primera, al president Puigdemont. La segona, al president Torra, amb qui som amics i ja vam fer junts les negociacions amb la CUP i Esquerra. La tercera, evidentment, és amb el conseller Lluís Puig. Ell va ser el meu conseller durant tres mesos, sumats als cinc anys que el vaig tenir de director general. Tenim molta complicitat i amistat. De fet, la primera persona que el va anar a veure a Brussel·les vaig ser jo i, després, l'he anat a veure de manera sovintejada. El faig present sempre que puc.
 
- Creu que la situació li permetrà seguir tenint una relació productiva i tan directa durant quatre anys?
 
- Ara com ara, tenim una relació permanent i fluida, diària. No és "bicefàlia", tal com algú ha dit, perquè això suposa que cada cap pot mirar on vulgui, sinó que fem un "tàndem", perquè hem de mirar de pedalar junts per moure'ns i anar endavant. Al primer consell de direcció, en Lluís Puig va entrar per Skype. Crec que a totes les persones que estan a l'exili o a la presó els hi devem un reconeixement, perquè les seves vides s'han vist afectades per coses que, al final, vam demanar a la ciutadania. És una qüestió de delicadesa i humanitat.
 
- La prioritat és recuperar la normalitat o fer la república? Els fets i el llenguatge sembla que vagin per bandes diferents.
 
- Hi ha un clam –provinent del públic en general i de molts servidors públics– que ens diu que hem de tornar la situació a la normalitat, perquè el 155 ha estat duríssim. Jo era una de les que deia que havíem de fer govern per tornar a les institucions. I, alhora, crec que és important haver posat en contradicció l'estat espanyol. Jo no comprava l'argument "com que no pot ser president tal persona, fem això altre". No és perquè "no pot ser", és perquè "no volen que sigui". Algú que es presenta a les eleccions i després té possibilitat de fer govern, hauria de poder ser elegit pels diputats si ens creiem que el Parlament és sobirà. Això és el que ha estat en entredit tot aquest temps, i cada vegada que s'ha tibat la costura democràtica de l'Estat hem guanyat i hem mostrat quin nivell de democràcia hi havia Espanya. El risc, ara, és que la normalitat ens faci veure que les coses són normals. I no ho són. Per això aquest esment constant pels qui no poden ser-hi i que haurien de ser aquí. Sense el 155, en Quim Torra no seria president, ni jo consellera.
 

"Algú que es presenta a les eleccions i després té possibilitat de fer govern, hauria de poder ser elegit pels diputats si ens creiem que el Parlament és sobirà"

- La setmana començava amb la reunió entre Torra i Sànchez, amb el diàleg com a divisa. Això ha posat alguns sectors en alerta. Li preocupa que hi hagi una certa frustració entre el sobiranisme per no haver assolit la república?
 
- Em preocupa, perquè els sectors de l'independentisme hem viscut una situació de molt estrès col·lectiu. De tota manera, els tranquil·litzaré dient que si coneixen mínimament Quim Torra, saben el que ha vingut a fer. I a Junts per Catalunya ho tenim clar: no hem vingut a gestionar una autonomia, sinó que l'hem de gestionar perquè tenim l'obligació de fer-ho mentre l'entorn sigui el que és. Sempre posarem de manifest quin és l'itinerari que volem fer, amb quin esperit ho farem. En aquest sentit, els valors de la república els posem en pràctica en determinades polítiques, però sempre fent veure que el límit de l'autonomisme l'hem de depassar, perquè és insuficient i tenim dret a l'autodeterminació, tal com es va plantejar en la reunió entre els dos caps de govern. I perquè nosaltres reconeixem que això és el que va passar l'1-O, i que vam expressar-no en aquest sentit. I puc dir que el president és qui primer s'ho creu, això. 
 
- La preocupació o frustració que expresseu té a veure amb una falta de diagnòstic i full de ruta compartits per part de l'independentisme? A les seves primeres intervencions al debat d'investidura, Torra ho va dir que necessitaven un relat compartit sobre què havia passat l'1-O.
 
- Moltes de les persones que el 27-O hi érem, a totes, estàvem fora del nucli de decisió i no sabem ben bé què va passar. Ens aniria molt bé saber com ha anat tot per no caure en els mateixos errors. Hem de fer valdre la força que tenim, que potser no n'hem sabut i ha estat motiu de frustració. Si em pregunten a mi si les negociacions serien tan difícils com han estat, jo els hagués dit tota la vida que no! I el dia que puguem explicar com van anar les negociacions, molta gent ho compartirà.

"Hem de depassar el límit de l'autonomisme: és insuficient i tenim dret a l'autodeterminació"

- En què es va fallar?
 
- Hauríem hagut de saber ser més forts i fer valdre la força de 70 diputats republicans al Parlament. Quan hi ha voluntats que no van a la una, això segurament provoca que hi hagi una mica de frustració. Però no ens vam deixar vèncer pel desànim, perquè l'objectiu final és el que ens mou a seguir-ho intentant. Hauríem d'haver sabut aprofitar la força que vam treure de manera extraordinària el 21-D, en unes eleccions molt complexes i amb un resultat inesperat per molta gent. No ham sabut viure-ho com el que va ser: una victòria extraordinària venint d'una situació de repressió màxima i de l'1-O.
 
- Ara ja no es parla de dates, ni de 18 mesos. Es parla de "finestra d'oportunitat". Què és això?
 
- Al president Torra li agrada parlar de "momentum", treballar per generar una oportunitat, per saber generar un altre pol d'atracció independentista i republicà. De vegades, tens l'oportunitat de crear-la tu, de vegades els esdeveniments que te la posen en safata. L'1-O és un d'aquests moments, després en vénen d'altres, com el 3-O o el 10-O, que tampoc no es van aprofitar. Ara que conec les responsabilitats i les dificultats que el càrrec comporta, no ho jutjo, però sí que penso que en el futur haurem de saber aprofitar un altre moment i caldrà que estem organitzats per aconseguir que allò que desitgem acabi materialitzant-se. Hem de trobar un altre punt d'inflexió per fer una acció tan potent com la de l'1-O.
 

"En el futur haurem de saber aprofitar un altre moment i caldrà que estem organitzats per aconseguir que allò que desitgem acabi materialitzant-se"

- Es veu en aquesta legislatura signant els decrets d'implantació de la república?
 
- Ens veurem allà on els esdeveniments ens portin. Molta gent ens dona les gràcies per la valentia d'haver acceptat ser en aquest govern. No sé si és valentia, però sí que és responsabilitat i coherència. Per tant, sabem per què treballem i posarem sobre la taula tots els elements que calgui. Però, quan jugues una partida sempre hi ha algú altre que també juga, i ja hem vist com l'altra banda ha fet coses i ha creuat línies vermelles que ni tan sols des del món del dret es pensaven que es podrien traspassar. Això de "no ho poden fer" ja no val, perquè "ja ho han fet".
 
- L'independentisme s'ha d'autoreceptar més realisme? O, en tot cas, valorar que les coses poden sortir malament?
 
- Hem viscut una dosi de realitat tan brutal, que qualsevol ingenuïtat, qualsevol candor o innocència, ja s'ha perdut. L'1-O va ser una pèrdua de la virginitat col·lectiva molt important. Ara, qualsevol de nosaltres ja s'ha instal·lat en un escenari de repressió, però recordem què pensàvem el dia del referèndum, quan vèiem les furgonetes, quan vèiem horroritzats unes imatges on la policia ens pegava... Era impensable! Ens pensàvem que no passaria mai a l'Europa contemporània, que no podia passar, perquè consideràvem que l'estat espanyol era un país civilitzat.
 
- Però allò va passar.
 
- Va ser un trencament tan brutal, que a partir d'aleshores no tenim lloc per cap ingenuïtat més. I tot el que ha anat passant al darrera, ha estat tan o més gros. Les persones que van permetre aquell acte estan empresonades en concepte de rebel·lió o sedició, que si algú ha llegit què volen dir veuran que és una terminologia que ha caducat fins i tot nominalment. O que quan som al Parlament se sentin grups de l'oposició que cada vegada que s'esmenta el nom de persones com Jordi Cuixart diguin "sedicioso"... això és increïble. I passa! Des de l'1-O s'ha obert un escenari en el qual ja no s'hi val cap innocència. La dosi de realitat és immediata: perquè tenim companys a la presó. Tenim cantants a l'exili per fer una cançó, retiren llibres, censuren obres d'art. Això sembla d'un altre temps, però no ho és.
 

"L'1-O va ser una pèrdua de la virginitat col·lectiva molt important. Ara, qualsevol de nosaltres ja s'ha instal·lat en un escenari de repressió"

- Voler fer una república amb el 47% dels vots, amb un referèndum on no va participar la meitat del cens, amb la meitat dels catalans contraris a la independència però també al procés per fer-la, i amb un estat que no vol pactar... no són massa adversitats?
 
- Discrepo. Sempre hi ha un debat sobre xifres, i no pel fet que ens donin les condicions per poder tenir les xifres de manera correcta. Resulta que amb les xifres tothom ja sap quanta gent hi està d'acord i qui no, però no podem veure-ho; tothom ja sap qui hi ha a favor i no, però no podem votar. Tenim l'exemple en un món proper, Regne Unit i Canadà, on això ha passat. Els estats normals no es tensionen, sinó que posen les eines a l'abast dels seus ciutadans.
 
- Aquí no les hem tingut, no ens hem pogut comptar.
 
- Exacte. Però, que no hàgim pogut perquè l'Estat no ho permet ha d'aturar-nos? Jo crec que no, que les independències moltes vegades s'aconsegueixen contra els estats que no les volen concedir. I segon, com aconseguirem que més gent estigui per la idea que nosaltres considerem justa i legítima? Podent demostrar-ho amb polítiques efectives. Això sempre té un marge limitat, però quan nosaltres parlem de les lleis que es van aprovar en la legislatura anterior, parlem de lleis per a tots els ciutadans, no només pels republicans o pels unionistes. En canvi, el TC les tomba sense miraments, només pensant que eren lleis que sortien d'un parlament "sediciós" i "rebel" com el del Parlament, vulnerant la capacitat de decisió de tots els ciutadans de Catalunya, dels independentistes i dels que no ho són. Estem d'acord que això no és normal i que ho hem de poder canviar?
   
- Intentant posar les bases per no perdre mai la idea d'aconseguir un referèndum pactat, perquè és el model de les democràcies madures del nostre entorn. Ara, que llavors nosaltres ens fem trampes al solitari perquè diem que no tenim les xifres... no! Perquè no tenim la capacitat de mesurar-les, les xifres, i quan ho fem venen i ens peguen, ens roben les urnes, ens diuen que no compten... Cal que treballem per conscienciar a la gent. Això d'aturar-nos i d'eixamplar,... al Quebec ho van fer, i ja no han tornat a fer un referèndum. Hem de poder continuar treballant sense aturar-nos. Igual que hem tornat a les institucions per reprendre un pols que no poden deixar de fer, alhora hem d'avançar tot el que puguem i hem de posar de manifest els límits que tenim per continuar avançant. Són mecanismes que hem de portar en paral·lel.
 
- Creu que estem en l'escenari d'aquest punt d'acord pel que fa al referèndum?
 
- A mi m'agradaria, perquè voldria dir que l'estat espanyol és un Estat democràticament madur, i adult. No puc comprendre que hi hagi gent a la presó per haver posat unes urnes. La meva mentalitat no m'ho permet. Per més que això acabi sent un delicte, per més que hagin decidit abans de fer el judici que ja són culpables, i per més que ja estiguin pegant aquesta suposada culpa amb una presó preventiva extremadament abusiva. No ho podré entendre. I continuaré treballant perquè això es reverteixi.
 

"No puc comprendre que hi hagi gent a la presó per haver posat unes urnes"

- L'estat espanyol ara és diferent de com era l'1-O, si més no en la forma, amb el govern del PP.
 
- I això s'ha d'intentar veure com una oportunitat? Sí, totes! Tenim un escenari tan negre que qualsevol petita llum que trobem l'hem d'agafar i fer-la més gran. Intentar que hi hagi republicans a Espanya que puguin entendre el nostre sentiment és una feina que hem de poder fer? Teòricament, amb el PSOE, això hauria de ser més fàcil. A la pràctica ja veurem què serà. La trobada entre els dos caps de govern fa 15 dies era impensable. Per tant, avançarem. Ara s'ha emplaçat a una reunió el mes de setembre. Si es produeix la reunió al Palau aquest setembre, serà una molt bona notícia. Perquè voldrà dir que hi ha, com a mínim, una determinada voluntat. I les coses s'aconsegueixen amb feina i amb voluntat. Ja hem vist que el president Sánchez té una opinió diferent de Torra ara que l'ha conegut. És normal, perquè quan la gent es coneix i es mira als ulls, costa més dir segons quines coses. Jo m'he sentit a dir supremacista. Vaig agafar la definició de supremacista i li vaig llegir al diputat de Cs que m'ho havia dit. La ignorància és disculpable, però la mala fe, no. Ara que ja sap què vol dir, si continua pensant que jo ho soc, el que es retrata és ell.
 
- Vostè no milita en cap partit. El PDECat és propietari del nom i els drets de JxCat malgrat que volen anar més enllà i ha decidit presentar-se a les municipals amb aquesta marca. Hi ha la possibilitat que es refundi amb aquest nom i tot. Vostè quina opinió en té?
 
- Als que som independents, la cultura política dels partits ens agafa a contrapèl. Jo crec que els partits han quedat sobrepassats pel pas endavant de la societat civil en diversos àmbits, organitzant-se, amb accions cíviques. Farien bé de veure i entendre quins són aquests mecanismes que han portat a l'aparició de plataformes i de grups amb la filosofia de JxCat malgrat que neix a partir del PDECat i que no hagués pogut fer la campanya sense el seu suport. Molta gent que milita en el PDECat s'ha sentit més còmode en allò que representava JxCat que potser en el que representava el partit.
 
- El PDECat resta?
 
- No ho crec. JxCat s'ha format amb el PDECat i Carles Puigdemont hi milita. Sí que he percebut que hi ha molta gent allà que se sent més còmode i propera a l'esperit de JxCat. El fet que ells tinguin el nom i que concorrin a les eleccions vol dir que potser hi haurà independents que recolliran el testimoni. S'ha sabut crear un espai prou atractiu com per a què hi hagi molta gent en vulgui formar part, sigui des d'una militància de partit o del món associatiu o cultural, sense fer militància política explícita.
 

"JxCat ha sabut crear un espai prou atractiu com per a què hi hagi molta gent en vulgui formar part"

- Té a la taula un exemplar d'El Quixot dels ignorants. Ve molt a tomb de l'escena viscuda fa uns dies en sessió parlamentària [amb els diputats de Cs i els exemplars del Quixot] i de les paraules que li deia aquest dimarts el diputat Héctor Amelló, que la qualificava d'"experta en crear confusió". S'esperava que l'ambient al Parlament fos així?
 
- És molt sorprenent. D'aquella sessió de control, la més sorpresa vaig ser jo mateixa. Era la meva primera sessió de control com a consellera, i jo pensava que al Parlament s'hi venien a defensar els interessos de tothom. per tant, que aquestes sessions eren amb preguntes molt concretes que et poguessis preparar abans. En canvi, el posicionament és que et poden fer una pregunta, on tens 2 minuts i mig per respondre i on només saps el tema, però no tens cap mena de concreció. En el meu cas, m'havien dit que em preguntarien sobre "diversitat cultural", que és un tema molt ampli. Havia de respondre en dos minuts i mig sobre "diversitat cultural", i jo era allà, a l'escó, molt concentrada a veure què em preguntaven. I quan vaig sentir la paraula "Cervantes", vaig pensar que no podia ser, que era una pregunta trampa. Ells havien preparat el seu happening allà, quan jo encara era d'esquenes i el president em va fer un gest amb els ulls que jo vaig entendre com un "valor, Laura", i quan em giro, el primer que veig són els Quijotes. Jo reacciono espontàniament. "M'ensenyen el Quijote, a mi!". El millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo. Van quedar molt descol·locats, vaig veure que hi havia Quijotes precintats, i que era una utilització buscant la confrontació, en la qual a mi no m'hi trobaran, perquè el Quixot el reconec com a propi, faltaria més!
 
- Li van retreure també la seva signatura al manifest Koiné.
 
- En aquest sentit, el paper dels mitjans de comunicació és molt important. Segons com s'expliquen les coses, contribueixes a crear un determinat estat d'opinió. Com que formo part de la política, deurien buscar qui era i van trobar coses que he signat, entre elles el manifest Koiné, que jo recomano que la gent llegeixi. És un manifest de 4 punts, i la gent parla només de la part de preàmbul. Es va escriure en moment on ens imaginàvem des de tots els àmbits com seria el país que volíem construir, contribuint al debat per la situació de la llengua del país.
 
- Quan li van demanar la signatura, vostè era la directora de la ILC.
 
- I vaig decidir no firmar-lo com a directora, perquè a mi em correspon preservar la institució. El vaig signar a títol personal, sent-ne molt conscient. I hem de desdramatitzar això: sempre hauríem de poder parlar del moment en què ens trobem, perquè si no, tots els debats seran falsos. El manifest Koiné intentava parlar d'un tema molt espinós i delicat, però amb molt de tacte. Tots sabem que els manifestos són textos que acaben deixant insatisfets tothom, és un Frankenstein textual, però el que se'n desprèn és l'esperit. Per això vaig llegir el punt 4, perquè si algú no pot subscriure aquest punt conclusiu, vol dir que tenim un problema, i no de naturalesa lingüística. I aquí és el problema: la intolerància de no voler veure quina és la determinada situació que fa que el català sigui la llengua que requereix i necessita un determinat suport i una política lingüística, perquè venim d'una època on això no passava.
 

"Si algú no pot subscriure el punt conclusiu [del manifest Koiné], vol dir que tenim un problema, i no de naturalesa lingüística"

- Li van arribar a dir "consellera monolingüe".
 
- Durant la campanya m'han fet parlar en francès, català, castellà, italià i anglès, imagini's com dec ser de monolingüe! Però ho dius i queda. I au, ja et posen la llufa. En tot cas, jo sempre intentaré ser transparent, la confusió ja la creen ells, perquè no volen anar a l'arrel i la veritat de les coses.
 
- Com va pair que una editorial com Planeta marxés de Barcelona?
 
- Hi havia la voluntat d'impulsar que determinades empreses marxessin, en el moment posterior a l'1-O. No va ser natural. Hi va haver un impuls, en casos es va veure que venia d'instàncies elevades, i moltes empreses van accedir a la invitació de marxar. Com a persona que forma part del món del llibre, haig de lamentar que una màquina potentíssima com Planeta marxi de Barcelona. Emocionalment i sectorialment, ho lamento. D'altres empreses, en canvi, es van mantenir fermes. No sé si tornaran o no. Però si tornen, que sigui perquè volen. El cas concret em dol especialment, perquè molts dels treballadors de Planeta sé que ho van viure malament.
 
- El sector cultural és el que més s'ha mullat aquests dies de repressió post-1-O. Manifestos, lectures, actes, signatures... Li pesa ser la consellera que ha de comandar aquest sector tan implicat i apassionat?
 
- Al contrari. Ho assumeixo amb molta responsabilitat i amb molt orgull, perquè jo mateixa ho vaig viure a la ILC. La intervenció ens va venir al desembre i tenia previst l'acte de celebració dels 80 anys de creació i no podia pagar a les persones. I tothom va treballar gratuïtament! Vam estar fent tot el possible per la cultura, i la cultura sempre responia. Com a directora de la ILC em vaig sentir acompanyadíssima. Crec que el país té el nivell que té gràcies a la cultura i a la gent que ha treballat en la cultura. Per mi és extraordinàriament valuós aquest compromís del sector.
   
- Totalment central, tal com va ser la literatura en la meva etapa al capdavant de la ILC. La millor manera de veure com treballaré en el futur és veure com he treballat en el passat. El compromís, la feina, l'entrega i la passió van en el lot . Soc una rara avis, i com a comparatista em moc molt còmode en aquests espais intersticials. La gent ens exigeix un compromís molt fort, perquè simbòlicament la cultura té un paper fonamental en la societat.
 
- Pressupostàriament esperem que també el pugui tenir. 
 
- La xifra demolidora és la que em va dir el conseller Ferran Mascarell quan va plegar, el 2015: "fa deu anys, jo marxava de la conselleria amb 420 milions d'euros. Ara, el 2015, el pressupost és de 240 milions d'euros". Hem reduït a la meitat amb deu anys! No pot ser: hem d'aconseguir que el finançament de la cultura sigui just i sigui digne. El primer que farem és que la gent participi de la cultura i se l'acabi fent seva. Per això, hem fet una comissió delegada del Govern que es reunirà amb totes les conselleries i amb el president de la Generalitat per tractar de manera transversal temes relacionats amb la cultura, i així es puguin visibilitzar totes les relacions que té amb altres departaments: salut, educació, justícia, territori, etc. Ens permetrà veure la importància capital de la cultura.
 
- La conselleria disposa d’uns 260 milions i té l'objectiu dels 320 milions al final legislatura. És suficient? Hi ha un dèficit estructural, oi?
 
- El que hauríem de tenir és una inversió per habitant que sigui homologable a estàndards europeus –com a mínim en dues legislatures–, sabent que les administracions estatals aporten un 30% a la cultura i un 70% les locals. Dir que això ho necessitem em sembla que és només reclamar el que hauria de ser. Jo denuncio una situació que és molt evident per a tothom i demano que en la mesura del possible es corregeixi.
 

"[Pel que fa al pressupost en Cultura] El que hauríem de tenir és una inversió per habitant que sigui homologable a estàndards europeus, com a mínim en dues legislatures"

- El Carnet Cultural de Catalunya és un dels objectius i reptes que s'ha proposat per la legislatura.
 
- Tenim un carnet de Biblioteques que té gairebé el 49% de la població. Estem en unes xifres molt importants. Crec que podem convertir aquest carnet en un Carnet Cultural que generi comunitat. Els francesos ho tenen molt ben comptabilitzat: no només pensen en què val l'entrada a l'òpera, sinó que pensen en què val el tren de rodalies, el metro, la copa que es prenen, el sopar. Consideren que tot això són els diners que mou la cultura. I el Carnet Cultural permetrà tenir més informació, perquè de vegades la gent no va a les coses perquè simplement no sap que es fan, les coses. O també fer polítiques de preus que ens puguin ajudar a enfocar determinats col·lectius, i fer una feina d'inclusió social molt important. I, per últim, fer aquesta comunitat, amb la idea de la cultura no com un luxe o una cosa elitista.
 
- La cultura com a pertinença, com a compartir un marc referencial.
 
- Hem de fer que la cultura sigui una cosa vivencial, que si no la vius no et transforma. I per això no n'hi ha prou de posar-ho a l'abast, sinó que cal la mediació dels últims metres. Per què l'activitat que més ha crescut a Catalunya en els últims anys són els clubs de lectura? Perquè la gent ha preferit no només llegir el llibre, sinó compartir-lo.
 
- Parlem del Pla Nacional de Lectura. És un projecte que coneix bé.
 
- És un pla del qual me'n sento molt responsable. Des de la ILC vam fer tota la contribució possible. Una de les primeres coses que va fer el conseller Lluís Puig va ser assignar-me'l directament a mi perquè jo el coordinés. És un objectiu de país, va ser aprovat al Parlament i ens interpel·la a tots. És una de les meves prioritats, perquè és una prioritat de país i perquè fent lectors fem ciutadans crítics. Faig servir la paraula llegir de manera omnívora: llegir el teatre, al música, el cinema, la pintura i també la literatura.
 

"[El Pla Nacional de Lectura] És una de les meves prioritats, perquè és una prioritat de país i perquè fent lectors fem ciutadans crítics"

- Un altre objectiu és la internacionalització de la cultura catalana: fer de Catalunya "un node cultural de la Mediterrània”, continuant amb programes com la iniciativa de l’Institut Ramon Llull de fer arribar llibres als camps de refugiats grecs.
 
- Estem veient que a la Mediterrània passen coses i que moltes vegades hem girat els ulls. Sempre ens plantegem què podem fer. Catalunya, i Barcelona en particular, ha tingut les manifestacions més massives en favor de les acollides. Des de la cultura també ens hem de poder preguntar què podem fer en aquest àmbit. Hi ha algunes iniciatives molt boniques, com quan l'IRL va portar llibres a camps de refugiats després de la fira del llibre de Bolonya, o quan Pallassos sense fronteres van fer estades diversos camps de refugiats a Grècia. O en Jordi Savall, que té diversos projectes extraordinàriament interessants i commovedors de com la música pot ajudar a qui ho necessita. És a dir: moltes vegades diem que la cultura no té una aplicació pràctica, i jo reivindico la necessària inutilitat de la cultura. Caldria que algú fes poemes? Segurament no caldria per creuar d'un lloc a un altre, com sí que fa un pont. Però, oi que ens calen? Oi que la paraula pot ser guaridora o terapèutica? Per què no fer-ho en un àrea molt castigada, com els refugiats? Hem de fer que la Mediterrània sigui un pont que ajunti, no que separi.
 
- Com veu el paper de Barcelona pel que fa a la cultura?
 
- Barcelona ha d'exercir aquesta capitalitat del país, que també hauria d'exercir des del punt de vista cultural. Jo tinc una bona relació personal amb el Joan Subirats, els dos venim del món acadèmic, i aquesta bona entesa personal espero que es tradueixi també en com podem treballar conjuntament en els grans equipaments nacionals que tenen seu a Barcelona. S'ha de poder aprofitar la capacitat d'atracció, l'antena llaminera que és Barcelona per ajudar, després, a tot el país. Això és el que hem fet amb la Faber, per exemple, una residència d'humanitats que és a Olot però que té una dimensió nacional. Hem de poder treballar amb amplitud de mires.
 
- Quina valoració fa de l'aplicació de l'Estatut de l’Artista?
 
- Una feina magnifica del CoNCA, que ara l'estat espanyol ha incorporat i pot ser que fructifiqui des d'un punt de vista legal. Fantàstic. Si nosaltres tinguéssim competències, ja ho faríem! Aquests són els límits de l'autonomia! És aquí on ens cal la república, perquè les lleis que nosaltres fem, amb talent que es fa des d'aquí, amb persones que són capaces de pensar un escenari possible, l'hem de poder fer possible directament des del Parlament de Catalunya, sense passar pel Congreso de los Diputados.