13
de juliol
del
2018
Actualitzat
el
14
de juliol
a les
17:21h
No li agrada parlar en públic, però la situació l'ha empès a fer-ho. I ho fa per agrair totes les mostres de suport i denunciar la presó "injusta" de la seva mare, Carme Forcadell. Ferran Pegueroles (Sabadell, 1975) té molt clar que "no ha fet res" per estar entre reixes. Per això, ja sigui a Alcalá Meco o a Puig de les Basses, les coses no canvien, perquè "continua tancada", etziba. Assegura que Forcadell es "troba bé" al nou centre penitenciari i que va arribar cansada del trasllat amb la furgoneta. Tot i ser "vergonyós", com admet, seguirà denunciant per evitar que s'oblidi i es normalitzi l'empresonament de la seva mare.
- Com valora que l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein accepti extradir Carles Puigdemont per malversació de fons públics i descarti la rebel·lió i la sedició.
- És una bona noticia, perquè deixa en evidència la justícia espanyola. Però no sé com es traduirà cap als presos que estan aquí. Està clar que si se l’acaba extradint només per malversació, no es pot entendre que es jutgin a unes persones per malversació i a d’altres, dins el mateix judici, per rebel·lió. No té cap sentit. A més, a la meva mare per malversació no la poden acusar, perquè com a presidenta del Parlament no tenia accés a pressupost públic. D’això segur que no la poden acusar.
- I com porta el fet de tenir una mare a la presó?
- Estic fotut. Bé, estem fotuts. Tot i que t’acostumes, no ho vols normalitzar, perquè vas fent, o almenys ho intentes, el teu dia a dia. Ho intentem tots plegats. És complicat.
- Com s’intenta fer aquest “dia a dia”, evitant que sigui normal. Sembla un conflicte constant.
- No es pot normalitzar. És una situació injusta. Si un empresonament és dur, encara ho és més per aquest fet. Qualsevol persona que tingui un familiar a la presó, ho passa molt malament i no en té culpa. No li desitjo a ningú. Nosaltres, a més, tenim aquest sentiment d’injustícia, perquè no ha fet res. És com un doble càstig. I a tot això, cal afegir que, tant el meu pare com el meu germà i jo sempre hem estat més en un segon pla. No ens agrada sortir, ser figures públiques.
- Però la situació els ha empès.
- Sí, ara ens toca fer entrevistes i anar a actes públics. Hem de lluitar per denunciar aquesta situació injusta i, a la vegada, s’han d’agrair tots els actes que organitza la gent, perquè això no s’oblidi.
- També és per donar visibilitat que hi ha una dona a la presó? Considera que se’n parla menys tant de Forcadell com de Dolors Bassa?
- Al principi, sí. Ara s’ha equiparat. També cal tenir en compte que els Jordis i l’Oriol Junqueras, quan la meva mare va tornar a la presó, portaven molt de temps empresonats i és normal que se’n parlés més. Per exemple, aquí, a Sabadell, té molta més visibilitat Carme Forcadell que Jordi Cuixart, que també és veí de la ciutat.
- Ha anat a veure-la al centre penitenciari Puig de les Basses?
- Sí, el dia que s’acabava de traslladar i estava en aquells moments d’arribar a un lloc nou, encara s’havia de trobar. A més, pel viatge amb la furgoneta des d’Alcalá Meco estava cansada. De totes maneres, allà on ha anat segueix sent una presó. La seva situació no ha millorat. El trasllat a Figueres, no és un gran avantatge. Ajuda a la família, però a ella no li ha millorat la qualitat de vida, continua tancada.
- I com l’ha vist?
- Més o menys igual. Anímicament està forta i no trobo que el trasllat a Puig de les Basses hagi canviat gaire.
- És així o intenta transmetre aquesta imatge per no preocupar la família?
- Intenta no preocupar-nos, però hi ha coses que no es poden amagar. Al principi, sí que se li notava que estava més tocada i era normal, perquè la meva mare sempre ha estat una persona molt activa, no parava mai a casa. Imagino que un cop es va fer a la idea, va sobreposar-se. Ara se la veu que està bé.
- I físicament?
- Físicament està bé, perquè fa esport. A més, s’ha aprimat, pel fet d’estar més activa amb la pràctica esportiva. En aquest aspecte, es troba bé.
- Més enllà d’estar a Catalunya, quins canvis hi ha respecte a Alcalá Meco?
- A Alcalá Meco estava en un mòdul de respecte que li permetia tenir una certa llibertat de moviments i ara, tot i que és un presó més moderna, és més petita i això fa que no es puguin separar les preses i per tant està més vigilada. Però és aviat per fer valoracions, perquè porta pocs dies. Seguim amb dues comunicacions a la setmana i dos vis a vis al mes. Però si tens bon comportament, pots sumar un tercer. Però aquest és un procés una mica lent. D’altra banda, abans teníem deu trucades a la setmana de cinc minuts i ara són vuit de sis. Aquí hem anat a pitjor.
- Com ho fan quan truca, us reuniu amb la família i amics per aprofitar el temps?
- Les trucades les fa quan pot, perquè és en una cabina i s’originen cues... no saps en quin moment pot sonar el telèfon. La solució, anar tots amb el telèfon i molt pendents. Normalment, ja sap quan truca si puc estar amb el meu pare i així parla amb més d’una persona.
- I per a la família, què ha suposat l’acostament a Figueres?
- Bàsicament, estalvi de temps i de diners. Abans hi destinaves tot el dia i ara és una tarda. Però, el seu trasllat era una cosa que havia de passar. No s’aguantava per enlloc la presó a Madrid. Però el seu empresonemnt serà llarg, ja ens ho va dir ella mateixa quan va entrar. I la veritat és que no tenim moltes esperances que la cosa variï, ni amb aquest canvi al govern espanyol. Potser amb el judici, però abans no sóc optimista.
- La família ha hagut de fer algun esforç econòmic?
- Afortunadament, no. Gràcies a l'Associació Catalana pels Drets Civils i tots els actes que s’han muntat i s’han recollit diners ens ha permès, per exemple, els viatges a Madrid. Anar quatre persones un dia a Alcalá Meco podia perfectament pujar fins a 800 euros.
- Va ser l’aniversari de Carme Forcadell fa poques setmanes...
- ... Sí, un dia molt trist. Per a ella segurament el pitjor aniversari que ha passat de la seva vida, l’any que va fer 63 anys.
- Veient les decisions judicials d’Alemanya, si tornés enrere li plantejaria marxar?
- Ara mateix no se’n penedeix. Però ja es veurà, potser si es passa 30 anys a la presó, canvia de parer. De totes maneres, estar a l’exili també és dur. Perquè unes persones siguin exiliades s’ha de constatar que hi ha una injustícia al país. Sense els presos polítics, no hi hauria exiliats, només serien fugitius.
- No tothom ho considera així, hi ha divisió sobre aquest tema. Igual que amb els llaços grocs.
- Vivim en democràcia i s’ha de poder criticar tot. Tenim llibertat d’expressió i s’han de respectar els drets de tothom.
- ¿Què li semblen les accions dutes a terme a Sabadell amb, entre d’altres, enganxada de cartells, concentracions a la plaça Sant Roc i pintades als passos de vianants amb la seva cara?
- Tot el que sigui donar visibilitat, estem encantats. El CDR abans de fer algunes accions ens ho han consultat i per a nosaltres, endavant. Tot allò que sumi, que suposi no normalitzar aquesta situació, benvingut sigui. El perill el qual ens exposem és que s’oblidi i ho hem d’evitar.
- I això com es fa? Com es manté viva aquesta flama reivindicativa?
- És la gran pregunta, m’encantaria tenir la resposta. Entenc que cadascú té la seva vida, malgrat que la situació indigni, i quan les coses s’allarguen en el temps pot acabar passant. Però hem de seguir, no ens queda una altra.
- Com valora que l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein accepti extradir Carles Puigdemont per malversació de fons públics i descarti la rebel·lió i la sedició.
- És una bona noticia, perquè deixa en evidència la justícia espanyola. Però no sé com es traduirà cap als presos que estan aquí. Està clar que si se l’acaba extradint només per malversació, no es pot entendre que es jutgin a unes persones per malversació i a d’altres, dins el mateix judici, per rebel·lió. No té cap sentit. A més, a la meva mare per malversació no la poden acusar, perquè com a presidenta del Parlament no tenia accés a pressupost públic. D’això segur que no la poden acusar.
- I com porta el fet de tenir una mare a la presó?
- Estic fotut. Bé, estem fotuts. Tot i que t’acostumes, no ho vols normalitzar, perquè vas fent, o almenys ho intentes, el teu dia a dia. Ho intentem tots plegats. És complicat.
- Com s’intenta fer aquest “dia a dia”, evitant que sigui normal. Sembla un conflicte constant.
- No es pot normalitzar. És una situació injusta. Si un empresonament és dur, encara ho és més per aquest fet. Qualsevol persona que tingui un familiar a la presó, ho passa molt malament i no en té culpa. No li desitjo a ningú. Nosaltres, a més, tenim aquest sentiment d’injustícia, perquè no ha fet res. És com un doble càstig. I a tot això, cal afegir que, tant el meu pare com el meu germà i jo sempre hem estat més en un segon pla. No ens agrada sortir, ser figures públiques.
- Però la situació els ha empès.
- Sí, ara ens toca fer entrevistes i anar a actes públics. Hem de lluitar per denunciar aquesta situació injusta i, a la vegada, s’han d’agrair tots els actes que organitza la gent, perquè això no s’oblidi.
"El trasllat a Catalunya no li ha millorat la qualitat de vida, perquè continua tancada"
- També és per donar visibilitat que hi ha una dona a la presó? Considera que se’n parla menys tant de Forcadell com de Dolors Bassa?
- Al principi, sí. Ara s’ha equiparat. També cal tenir en compte que els Jordis i l’Oriol Junqueras, quan la meva mare va tornar a la presó, portaven molt de temps empresonats i és normal que se’n parlés més. Per exemple, aquí, a Sabadell, té molta més visibilitat Carme Forcadell que Jordi Cuixart, que també és veí de la ciutat.
- Ha anat a veure-la al centre penitenciari Puig de les Basses?
- Sí, el dia que s’acabava de traslladar i estava en aquells moments d’arribar a un lloc nou, encara s’havia de trobar. A més, pel viatge amb la furgoneta des d’Alcalá Meco estava cansada. De totes maneres, allà on ha anat segueix sent una presó. La seva situació no ha millorat. El trasllat a Figueres, no és un gran avantatge. Ajuda a la família, però a ella no li ha millorat la qualitat de vida, continua tancada.
- I com l’ha vist?
- Més o menys igual. Anímicament està forta i no trobo que el trasllat a Puig de les Basses hagi canviat gaire.
- És així o intenta transmetre aquesta imatge per no preocupar la família?
- Intenta no preocupar-nos, però hi ha coses que no es poden amagar. Al principi, sí que se li notava que estava més tocada i era normal, perquè la meva mare sempre ha estat una persona molt activa, no parava mai a casa. Imagino que un cop es va fer a la idea, va sobreposar-se. Ara se la veu que està bé.
- I físicament?
- Físicament està bé, perquè fa esport. A més, s’ha aprimat, pel fet d’estar més activa amb la pràctica esportiva. En aquest aspecte, es troba bé.
El llaç groc que duu Ferran a la samarreta Foto: Albert Hernàndez
- Més enllà d’estar a Catalunya, quins canvis hi ha respecte a Alcalá Meco?
- A Alcalá Meco estava en un mòdul de respecte que li permetia tenir una certa llibertat de moviments i ara, tot i que és un presó més moderna, és més petita i això fa que no es puguin separar les preses i per tant està més vigilada. Però és aviat per fer valoracions, perquè porta pocs dies. Seguim amb dues comunicacions a la setmana i dos vis a vis al mes. Però si tens bon comportament, pots sumar un tercer. Però aquest és un procés una mica lent. D’altra banda, abans teníem deu trucades a la setmana de cinc minuts i ara són vuit de sis. Aquí hem anat a pitjor.
- Com ho fan quan truca, us reuniu amb la família i amics per aprofitar el temps?
- Les trucades les fa quan pot, perquè és en una cabina i s’originen cues... no saps en quin moment pot sonar el telèfon. La solució, anar tots amb el telèfon i molt pendents. Normalment, ja sap quan truca si puc estar amb el meu pare i així parla amb més d’una persona.
- I per a la família, què ha suposat l’acostament a Figueres?
- Bàsicament, estalvi de temps i de diners. Abans hi destinaves tot el dia i ara és una tarda. Però, el seu trasllat era una cosa que havia de passar. No s’aguantava per enlloc la presó a Madrid. Però el seu empresonemnt serà llarg, ja ens ho va dir ella mateixa quan va entrar. I la veritat és que no tenim moltes esperances que la cosa variï, ni amb aquest canvi al govern espanyol. Potser amb el judici, però abans no sóc optimista.
"Va fer 63 anys a la presó, segurament el pitjor aniversari que ha passat"
- La família ha hagut de fer algun esforç econòmic?
- Afortunadament, no. Gràcies a l'Associació Catalana pels Drets Civils i tots els actes que s’han muntat i s’han recollit diners ens ha permès, per exemple, els viatges a Madrid. Anar quatre persones un dia a Alcalá Meco podia perfectament pujar fins a 800 euros.
- Va ser l’aniversari de Carme Forcadell fa poques setmanes...
- ... Sí, un dia molt trist. Per a ella segurament el pitjor aniversari que ha passat de la seva vida, l’any que va fer 63 anys.
El fill de Forcadell confessa que li costa l'exposició pública. Foto: Albert Hernàndez
- Veient les decisions judicials d’Alemanya, si tornés enrere li plantejaria marxar?
- Ara mateix no se’n penedeix. Però ja es veurà, potser si es passa 30 anys a la presó, canvia de parer. De totes maneres, estar a l’exili també és dur. Perquè unes persones siguin exiliades s’ha de constatar que hi ha una injustícia al país. Sense els presos polítics, no hi hauria exiliats, només serien fugitius.
- No tothom ho considera així, hi ha divisió sobre aquest tema. Igual que amb els llaços grocs.
- Vivim en democràcia i s’ha de poder criticar tot. Tenim llibertat d’expressió i s’han de respectar els drets de tothom.
- ¿Què li semblen les accions dutes a terme a Sabadell amb, entre d’altres, enganxada de cartells, concentracions a la plaça Sant Roc i pintades als passos de vianants amb la seva cara?
- Tot el que sigui donar visibilitat, estem encantats. El CDR abans de fer algunes accions ens ho han consultat i per a nosaltres, endavant. Tot allò que sumi, que suposi no normalitzar aquesta situació, benvingut sigui. El perill el qual ens exposem és que s’oblidi i ho hem d’evitar.
- I això com es fa? Com es manté viva aquesta flama reivindicativa?
- És la gran pregunta, m’encantaria tenir la resposta. Entenc que cadascú té la seva vida, malgrat que la situació indigni, i quan les coses s’allarguen en el temps pot acabar passant. Però hem de seguir, no ens queda una altra.