Kiko Matamoros i Alessandro Lequio, fent la sobretaula dels partits del Mundial
|
Telecinco
Sempre m’han agradat les tandes de penals. Encara m’agraden ara. Fa temps em posava molt nerviós si algun dels dos equips m’importava més que l’altre. Ara això s’ha apaivagat bastant. Però continua sent un moment d’estranya tensió, una tensió bastant autèntica i verdadera, un instant de patiment de molt baixa intensitat, ràpidament superable i amb capacitat per a la descàrrega d’adrenalina. És interessant comprovar la vigència d’aquell vell títol d’un llibre de Peter Handke: La por del porter davant del penal. Millor dit, la vigència a l’inrevés perquè la por sempre és de qui llança el penal, del seu equip i de la seva afició. És una por bastant ben equilibrada, perquè no discrimina entre els dos equips enfrontats. Si de cas, pot ser de més o menys intensitat depenent, ara sí, de la qualitat del porter.
He refrescat aquests pensaments durant els últims dies, en diversos partits del mundial de futbol de Rússia. He vist pocs partits. De la fase de grups amb prou feines un parell de trossos. Vaig veure l’Espanya-Rússia i el millor va ser la tanda de penals. També el Rússia-Croàcia, bastant emocionant i també amb penals. Un instant tan prosaic, tan aleatori, tan castigador –vol dir que cap dels dos equips ha fet mèrits suficients per guanyar durant 120 minuts- tan habitat de sort, permet rescatar un esport tan viciat en general, tan poc autèntic, tan carregat de màfies i d’immoralitat, tan governat per gàngsters insaciables.
I mirava les tandes de penals, els fragments de partits i els partits sencers –França-Argentina, Croàcia-Anglaterra, França-Bèlgica- i treia sempre el so de la tele. No aconseguia comprendre que algú pogués escoltar allò. Algú a qui li agradi de veritat el futbol, algú que sigui alguna cosa més que un hooligan sense cervell, ha de treure el so de la narració d’aquells personatges: Carreño, Camacho, Kiko, Luque... La de pasta que deuen embutxacar-se per fer aquesta porqueria de narració! Cap comentari de qualitat, cap anàlisi que valgués la pena, cap inflexió de la veu que no fos repetitiva. El to de Kiko, els seus escarafalls, són per posar histèric al més calmat de l’univers. Com és possible que Luque porti tants anys amb el chollo del transmetre el mundial de futbol? Si no en té ni idea!
A Mediaset es van inventar a més a més una tertúlia postpartit a Telecinco amb Kiko Matamoros i Alessandro Lequio compartint “experiències” amb Siro López i el conductor Joaquín Prat. Demencial, molt eloqüent sobre la personalitat de l’emissora i dels que prenen les decisions. En vaig veure un tros i en realitat tampoc diferia gaire del que passa cada nit a El chiringuito i a tuguris d’aquest tipus. O a Sálvame, esclar. Fer el merda tan com es pugui, el pur encefalograma pla i omplir una estona. Alguns es van voler fer els exquisits perquè el futbol se suposa que és una cosa més “seriosa”. Sigui com sigui va ser un gran moment televisiu quan Camacho va negar-se ostensiblement a participar en aquell aquelarre de ximpleries. Decisió de Mediaset? Prescindir del seu xiringuito purulent. Va tenir una vida curta.
L’espectacle futbolístic televisiu cada dia està més devaluat, amb menys categoria i menys intel·ligència. Només Movistar+ manté la qualitat, i Bein també fa esforços per a matisar la vergonya aliena. La resta estan abonats a la propaganda, als muntatges i resums cursis amb cançonetes, a una èpica tronada i xovinista segons la qual només l’equip propi té algun sentit, alguna raó d’existir, algun relat. I, esclar, així no anem enlloc.
En un temps en que fins i tot els fores de joc poden ser anul·lats, tenim sort que encara ens quedin les tandes de penals. Per la final de diumenge vaig amb Croàcia, sens dubte. Espero que guanyi després de deu xuts davant de dos porters.
