Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Mundial Rússia 2018: anàlisi

Guanyar finals, guanyar la reelecció

«Classificar-se per als play-offs uns mesos abans de les eleccions augmenta entre 5 i 10 punts percentuals la probabilitat de repetir en el càrrec»

per Pau Vall Prat, 15 de juliol de 2018 a les 11:30 |
Croàcia celebra el gol que certifica el pas a la final del Mundial de Rússia | Europa Press
El poeta romà Juvenal va fer servir per primera vegada al segle I dC la famosa expressió panem et circenses. Amb aquesta locució descrivia el costum dels emperadors romans d’oferir menjar i distraccions gratuïtes a la població per alienar-la de la política. Les relacions entre política i esport han estat des de sempre controvertides i sovint s’ha acusat el futbol de ser -parafrasejant Marx- l’opi del poble. Ara que el Mundial de futbol rivalitza amb la política per les portades i per l’atenció de la ciutadania, és un bon moment per avaluar quin és l’impacte real que pot arribar a tenir l’esport sobre la política.

En primer lloc, cal destacar que l’esport pot ser una gran arma diplomàtica. La diplomàcia esportiva és una de les eines que han permès l’establiment de relacions entre països tradicionalment enfrontats. Per exemple, l’Espanya franquista i la Iugoslàvia comunista van establir relacions diplomàtiques arrel dels Jocs del Mediterrani de Barcelona de l’any 1955. L’esport també ha facilitat la reunificació de països com el Iemen (a partir de lligues de futbol entre equips d’ambdós costats de la frontera). Una mostra més recent la trobem en el cessament de les hostilitats entre les dues Corees arrel dels Jocs Olímpics d’Hivern de PyeongChang. Malgrat tot, determinats esdeveniments esportius que exacerben el nacionalisme poden inflamar un conflicte internacional. De fet, un estudi de Bartoli mostra que els països que es classifiquen per al Mundial de futbol tenen més probabilitats d’iniciar una agressió a un altre país.


Si ens fixem en els efectes de l’esport en política interna, l’esport, com qualsevol aspecte rellevant per a la ciutadania, esdevé una eina més que el polític pot explotar. Els polítics poden fixar, voluntàriament o involuntària, l’esport com un eix de debat públic i això els permet centrar la competició política en aquells aspectes que els beneficien; és el que el politòleg estatunidenc William Riker va batejar com a herestètica. Si l’economia va malament i, en canvi, es guanyen moltes medalles el polític sempre hauria de buscar que es parlés de les medalles!

Com s’ha vist aquests dies a Tarragona, la mala organització d’aquests esdeveniments pot ser contraproduent per al prestigi del polític

En el vell joc de l’herestètica, la distinció entre política i esport que tant sovint s’esgrimeix per no barrejar aquests dos conceptes, es difumina i el polític fa ús de l’esport sempre que li convé electoralment. Mostra clara d’això és la demanda de pantalles gegants per donar suport a la selecció o l’alta presència de membres de les institucions en les finals que juguen els equips amb més seguiment mediàtic (per exemple, Zapatero assistint a la final de la Champions de París), que contrasta la baixa presència en esports minoritaris (vegi's el recent cas Belmonte aquí). També ho és el rèdit que es busca a través de l’organització de grans esdeveniments esportius, com poden ser Jocs Olímpics, Mundials, Europeus o Jocs Mediterranis. Tot i això, com s’ha vist aquests dies a Tarragona, la mala organització d’aquests esdeveniments pot ser contraproduent per al prestigi del polític. 

La qüestió és si les victòries esportives tenen alguna incidència en els resultats electorals, més enllà de si els polítics en fan un ús partidista o no. El politòleg Michael K. Miller va demostrar en el seu article For the Win! The Effect of Professional Sports Records on Mayoral Elections que sí. En aquest estudi s’utilitzen 40 ciutats estatunidenques i es mesura fins a quin punt la posició en la classificació dels equips de la ciutat millora les probabilitats de reelecció del seu alcalde. Els resultats mostren que classificar-se per als play-offs uns mesos abans de les eleccions augmenta entre 5 i 10 punts percentuals la probabilitat de repetir en el càrrec.


L’argument de Miller defensa que, davant la victòria del seu equip, l’electorat se sent més feliç i el polític que ostenta un càrrec té més probabilitats de ser reelegit. És evident que l’alcalde o el president d’un país no té cap relació amb el fet que l’equip local i nacional hagi guanyat una medalla, però la felicitat que desperta aquest fet generen una avaluació retrospectiva menys exigent. Per als votants, la feina feta semblarà més bona i els polítics es beneficien d’un esdeveniment en el qual no hi han tingut res a veure. Els esports poden mitigar l’anàlisi retrospectiu a partir del qual premien o castiguen els seus representants.

Els polítics brasilers –país on el futbol és religió– sembla que eren perfectament conscients d’aquest efecte quan van establir que les eleccions fossin cada 4 anys... just després del Mundial de futbol! A l’octubre d’aquest any s’hi celebren eleccions, doncs. Essent la selecció amb més títols mundials, la probabilitat de victòria és força alta i així els càrrecs que aspiren a la reelecció es poden beneficiar dels efectes col·laterals de la victòria de la canarinha. Potser era a això al que es referia Vladimir Putin, quan va dir que "la política no ha d’interferir en els esports, l’esport ha d’influir en la política".

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació