14
de juliol
del
2018
Actualitzat
el
15
de juliol
a les
22:41h
Des que, el 28 de setembre del 2016, Carles Puigdemont va superar la moció de confiança amb el famós "o referèndum o referèndum" fins que aquest es va fer efectiu, va passar quasi un any. Els primers mesos, però, van ser tortuosos i plens de pugnes al Govern fins que, aquest dissabte fa just un any, el president va donar un cop sobre la taula i va forçar una crisi de govern que, segons bona part dels actors implicats, va dissipar les ombres que quedaven sobre l'1-O. Es va posar la directa per fer-lo efectiu. Però com s'hi va arribar? Què va passar en els dies previs?
Aquell canvi de fitxes va permetre situar l'Estat com l'únic -i seriós- entrebanc a batre, ja que es van apartar els qui veien menys clar el full de ruta traçat i, a partir de llavors, les peces que seguien i les que van entrar van recuperar el temps perdut arran de xocs constants entre socis. I és que, malgrat que Puigdemont va encarregar formalment al seu vicepresident, Oriol Junqueras, i al conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, l'organització del referèndum, aquest requeria de la implicació de quasi tot l'executiu, que no havia anat a la una.
El president ja havia hagut de fer ús de molta mà esquerra per aconseguir que tot el PDECat acceptés incloure el referèndum a l'horitzó, però l'acatament no implicava ni suport actiu ni confiança en què aquest tirés endavant. Des del primer moment, els dubtes ressonaven al Govern i als partits. Una de les primeres veus que va atrevir-se a dubtar públicament va ser la de la presidenta de la diputació de Barcelona i del consell nacional del PDECat, Mercè Conesa. En una una entrevista al NacióDigital, va alertar que "el referèndum potser no es podrà fer".
Petició de canvis ben aviat
Entre les àrees que flaquejaven hi havia la del Departament d'Interior. Quin paper jugarien els Mossos davant el veto de l'Estat al referèndum? A Junts pel Sí, molts dubtaven de la lleialtat del director de la policia, Albert Batlle, allunyat de l'independentisme (procedia del PSC) i reclamaven canvis, així com ERC també pressionava Puigdemont perquè fes canvis a nivell de consell executiu, ja que, segons dirigents republicans, constataven que, des de l'inici, alguns consellers no es volien mullar.
La pressió judicial i les conseqüències penals que ja s'intuïen amb claredat provocaven por. Un risc que es va fer més evident quan El País va publicar els continguts de les conferències del portaveu d'ERC al Senat, Santi Vidal, qui assegurava que el Govern estava cometent il·legalitats -com elaborar un cens propi de forma irregular- per poder celebrar el referèndum.
L'exjutge va ser immediatament fulminat de la cambra alta, però les seves frivolitats no van impedir que el jutjat número 13 de Barcelona admetés a tràmit una querella contra ell i Lluís Salvadó, secretari d'Hisenda del Govern, i Carles Viver Pi i Sunyer, director de l'Institut d'Estudis per l'Autogovern, situant per primer cop la lupa judicial sobre el procés. Aquest jutjat, de fet, és el que practica les primeres operacions contra l'organització del referèndum, com el polèmic escorcoll al departament d'Economia i Hisenda del 20 de setembre que va derivar en l'empresonament dels Jordis.
Contractació col·legiada
Els primers xocs a l'executiu van aparèixer arran de les demandes d'ERC que el Govern actués de forma col·legiada per fer l'1-O. Junqueras va proposar el 15 de març que la firma de convocatòria fos col·lectiva i, tres setmanes més tard, va reclamar implicació de tots els membres de l'executiu. Els republicans, de fet, també pretenien que les licitacions i adjudicacions del material necessari -urnes, sobres...- fossin col·legiades i es va celebrar un consell executiu especialment caldejat perquè Junqueras pretenia aprovar que el Govern pogués actuar com un òrgan de contractació tot ell. Era el dia que es presentava el pressupost del 2017, i el vicepresident va fer tard per culpa d'aquesta discussió. Al final, aquesta possibilitat es va preveure legalment en els comptes a través d'una esmena de Junts pel Sí en el tràmit parlamentari.
Un dirigent del PDECat explica que les primeres dissensions al seu partit van venir pel fet que, mentre inicialment Puigdemont va plantejar el referèndum com una qüestió que recauria sobre les seves espatlles i les de Junqueras i Romeva, "ERC cada cop volia socialitzar-ho més". Un esquema que les mateixes fonts atribueixen a que els republicans voldrien fer més complicada la repressió de l'Estat i, a més, buscarien deixar en evidència el PDECat, esperant que es fes enrere. "Com el 2014 amb el 9-N", afegeixen. ERC coincideix que perseguien implicar més actors, ja que aquell havia de ser "el referèndum del Govern, no de dos o tres".
És en aquest context de recels que, a principis d'any, naixia un òrgan que es coneix de moltes maneres, entre les quals "estat major del procés" o "sanedrí". Primer informalment, Puigdemont i Junqueras es reunien amb dirigents del PDECat, ERC, la CUP, l'ANC, Òmnium i l'AMI, per tal que exercissin de mediadors i fiscalitzessin el compliment dels acords. Un dels implicats admet que s'intuïa que el risc que s'acabés fracassant era real i això derivés en un ridícul notable del sobiranisme.
Borràs i les urnes
Les nombroses filtracions dels debats del consell executiu evitaven que tothom hi parlés clar i, en canvi, uns i altres filtraven als mitjans que l'altre no feia la feina. Així era impossible arribar a compromisos i vetllar perquè es tiressin endavant, així com treballar amb discreció. A ERC recorden, en aquest sentit, que, en la primer reunió de l'estat major, a l'Empordà, Junqueras es va presentar amb un document firmat que pretenia que també signés Puigdemont en què s'obligava la consellera de Governació, Meritxell Borràs, a comprar urnes, un dels tràmits que ja llavors es veia com difícil d'executar.
L'ambient enrarit va assolir el seu punt de màxima tensió quan es van filtrar, el 13 d'abril, per Setmana Santa, una gravació del coordinador d'organització del PDECat, David Bonvehí, durant un dinar, en què venia a admetre un possible viratge autonomista del partit. El PDECat ràpidament va veure darrere la mà d'ERC -qui va negar qualsevol responsabilitat- i va amenaçar fins i tot de denunciar-ho a la Fiscalia.
Tothom coincideix que aquells van ser els dies més complicats. Un fet, però, que va dur a reforçar encara més l'estat major. Es va repensar i institucionalitzar més implicant-hi exdirigents d'ERC com Xavier Vendrell i Joan Puigcercós, l'editor Oriol Soler, o David Madí -del PDECat, proper a Artur Mas-, a més de Puigdemont, Junqueras, Mas, dirigents del PDECat, ERC i les entitats. La CUP va declinar ser-hi més, ja que tan sols se li permetia enviar-hi un representant i se li prohibia que informés dels acords a l'organització.
El consell executiu, una escenificació
El compromís de silenci era molt important, per evitar filtracions, i aquest organisme es va transformar en el veritable organitzador del referèndum. Combinant reflexió, treball i coordinació, repartint tasques i responsabilitats i garantint que s'acomplissin. Va prendre el timó i ja va passar a reunir-se a la Casa dels Canonges o al Palau de Pedralbes. "Les reunions de Govern eren una escenificació, es decidia tot en l'estat major i en altres reunions", explica una font, que admet que la manca d'informació cap als consellers va acabar comportant més recels i manca de voluntat de fer certes feines. "Decideixen d'altres i jo executo i assumeixo els riscos?", es preguntaven. El PDECat valorava, però, que aquesta fórmula impedia que ERC expliqués fora que no complien.
Així, el mal tràngol de la gravació de Bonvehí es va salvar amb gestos per escenificar que l'1-O anava endavant. Puigdemont va enviar el 20 d'abril una carta als funcionaris on els calmava de possibles represàlies de l'Estat i situava tota la responsabilitat en els polítics. L'endemà, desenes d'alts càrrecs -entre els quals, tot el consell executiu- es comprometien públicament a "organitzar, convocar i celebrar" el referèndum, un gest llargament reivindicat per ERC que va trontollar les setmanes prèvies.
Les següents setmanes van ser tranquil·les en la superfície i, malgrat la remor interna, es feie anuncis públics que donaven confiança entorn l'1-O. El 9 de juny, l'anunci de la data i la pregunta va ser una escenificació clau i pocs dies més tard Puigdemont revelava detalls de l'organització com ara la creació d'una borsa de treballadors voluntaris per gestionar la votació.
L'objectiu d'ERC: Vidal de Ciurana
La data s'acostava i calia concreció, cosa que feia emergir de nou els xocs i ERC insistia en la necessitat de fer canvis a l'executiu. Els republicans asseguren que alguns consellers criticaven el referèndum en les reunions del Govern i apostaven per fer eleccions plebiscitàries, però l'autèntica bèstia negra que volien fer caure era Joan Vidal de Ciurana, a qui acusaven de frenar i boicotejar, des del seu càrrec de secretari del Govern, els acords presos en pro de l'1-O.
A finals de juny salta la polèmica en relació a qui era responsable del vot exterior, si Borràs, com a consellera de Governació, o Romeva, com a Afers Exteriors. Davant la previsible manca de col·laboració de l'Estat, la llei del vot electrònic que havia impulsat la primera estava encara al Parlament i lluny d'estar llesta per implementar-se, mentre que el registre de catalans a l'exterior del segon tampoc estava a punt.
Aquest capítol va tibar el Govern, però el foc va emergir del tot arran de la licitació fallida d'urnes. El 4 de maig, Borràs, havia iniciat els tràmits, als quals hi van poder optar dues empreses, però finalment, el 27 de juny, va declarar desert el concurs per diversos motius -i uns dies després que la Fiscalia es querellés contra la conseller per aquest procediment-, fet que va enervar ERC.
Patinada de Junqueras
El PDECat, però, acusa els republicans de centrar el punt de mira sobre Borràs per desgastar-la a ella i al seu partit, mentre afirma que Junqueras i Romeva tampoc no assumien els seus encàrrecs. De fet, va coure molt la lleugeresa amb què el vicepresident, enmig d'un viatge als EUA, va vincular obertament la licitació de les urnes amb la celebració del referèndum -formalment, eren per a processos electorals ordinaris-, posant-se al punt de mira de la Fiscalia malgrat que després es va retractar.
Els republicans sostenen que, en essència, l'acord passava perquè vicepresidència s'encarregaria de l'operatiu i que la resta del Govern havia d'aconseguir urnes. La deixadesa els desesperava. Afirmen fins i tot que havien estudiat com fer-s'ho per comprar-les directament com a partit, què podria costar, on adquirir-les, a quines penes podria fer front en cas de condemna... Al final, però, no va caldre i ho va fer un particular. Els de Junqueras també acusen la consellera de la Presidència, Neus Munté, de frenar l'inici de la publicitat institucional de l'1-O, que es va desencallar més tard.
Davant les evidències que no s'avançava, Puigdemont va alertar a mitjans de juny als altres membres del Govern que, qui no estigués d'acord amb el referèndum, tenia la porta oberta. L'acord amb Junqueras era que, tal com aquest reclamava d'inici, totes les decisions fossin col·lectives i, davant les dificultats per aplicar-ho, algun possible canvi a l'executiu ja no era només una idea en el cap dels republicans.
Baiget, el primer en caure
Formalment, l'acte de suport de més de 500 alcaldes al referèndum suposava un baló d'il·lusió, l'1 de juliol, però les tensions ja eren insalvables. El problema es va evidenciar dos dies més tard, quan el conseller d'Empresa, Jordi Baiget, va admetre en una entrevista a El Punt Avui, que "probablement" no es podria fer el referèndum, fet que va comportar que, hores més tard, Puigdemont el cessés fulminantment.
Era la gota que feia vessar el got, malgrat que l'entorn del president assegura que aquest ja coneixia el titular de l'entrevista dies abans que es publiqués, des que es va fer. La situació va ser especialment greu perquè, abans de la decapitació, la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, havia defensat Baiget, però Puigdemont ja veia que havia de fer canvis, que no es podia permetre una desacreditació com aquella a aquelles alçades i tenia molta pressió.
ERC, la CUP i les entitats li exigien gestos que una part del seu partit no va acabar d'entendre mai. En especial perquè una altra de les qüestions que criticava Baiget en l'entrevista és que els consellers tenien menys informació que l'estat major, el veritable centre de decisió, però sense donar la cara ni exposar-se. Un malestar que compartien diversos consellers.
Crítiques obertes i filtracions
Aquella sacsejada no va fer variar els plans públics i just l'endemà, el 4 de juliol, Junts pel Sí i la CUP presentaven al Parlament la llei del referèndum, mentre que, a la tarda, el Govern oferia alguns detalls més al Teatre Nacional de Catalunya sobre com el faria realitat. La remor, però, persistia, que diria el poeta. I la caixa dels trons ja estava oberta. Segons alguns dels presents, en una reunió de l'estat major en què no hi havia Puigdemont, Vidal de Ciurana el va criticar davant de tothom i va dir que el referèndum no es podia fer. I, en paral·lel, van aparèixer informacions a El País, signades des de Madrid, amb detalls sucosos del debat intern i les pressions de Junqueras per forçar un cop de timó. Les filtracions es van atribuir a Munté i el seu entorn.
Ja ningú podia negar els canvis. El 12 de juliol, Puigdemont va anunciar una reordenació del Govern que, en principi, excloïa noves dimissions, mentre ERC insistia en ña gestió col·legiada. En una conversa amb periodistes al Parlament, Junqueras i Romeva van tibar en anunciar que demanarien les competències per comprar urnes, fet que fa enfurismar Borràs, que dies abans havia pactat renunciar a les competències de processos electorals. El president i el vicepresident, efectivament, negociaven un traspàs de competències per esquivar els consellers menys decidits.
Però no només ERC reclamava canvis. També els líders de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van reclamar-ne fins al punt que, segons algunes fonts, van amenaçar amb exigir-los públicament. El mateix dia 13, Puigdemont va obrir una ronda de reunions amb tots els consellers i, mirant-los als ulls, els demanava quin grau de lleialtat tenien, a ell i al full de ruta. Algunes respostes no el van satisfer, i llavors ja només quedava pactar l'argument per explicar el relleu de la manera menys dolorosa.
En les desercions pesava també el fet que advocats penalistes havien informat ja els consellers sobre les conseqüències de seguir endavant. Alguns van prendre consciència del risc d'un full de ruta amb el que no acabaven de combregar. El pas dels mesos ha confirmat que el temor tenia fonament, tant en relació al patrimoni com a la privació de llibertat. Entre els temors, la consolidació de la responsabilitat col·legiada, el pes de l'estat major... les raons per baixar del vaixell es van imposar per alguns.
Dimissions també a ERC
Aquella nit, per evitar una revolta interna, Puigdemont va sopar amb Mas i Pascal per assegurar el suport del PDECat als canvis. El president no tenia un entorn fort al partit i, per tant, havia de llimar asprors. Mas ja li havia expressat suport públic, però Pascal li va plantejar dues exigències: que es desvirtués l'estat major per retornar el poder al Govern i els partits i que es fes dimitir algun conseller d'ERC -a poder ser, dos-, per equilibrar i no presentar el PDECat com els únics dubtosos.
Aquesta darrera qüestió ja havia estat tractada per Puigdemont i Junqueras. El líder d'ERC s'hi negava, perquè entenia que cap dels seus havia declinat executar alguna decisió, ni havia plantejat dubtes. Sí que n'hi havia que, com Carles Mundó o Toni Comín, havien plantejat dubtes -o oposició directa- en relació a la DUI, però no sobre l'1-O, sostenen encara a ERC. De fet, el titular de Salut negociava amb l'ajuntament de Barcelona i els comuns el suport logístic a la votació.
Tot i això, el vicepresident sí que va arribar acceptar, si era imprescindible, alguna baixa, però posava una condició molt clara: que fos algú de partit, no un independent. Això excloïa Comín, Meritxell Serret, Raül Romeva i Dolors Bassa, i tan sols quedaven els ell mateix i Mundó. Com que sabia que a ell no el cessaria, l'opció Mundó era l'única viable. De fet, pensava en el llavors conseller de Justícia com a possible nou líder d'ERC, en cas que el procés inhabilités la resta i ell hagués saltat del Govern en aquell moment.
Acord amb Turull
Tot i això, Puigdemont no ho va veure clar i, malgrat que fins a l'últim moment va explorar possibles dimissions republicanes, ho va desestimar. Fins i tot, en l'última reunió amb Junqueras, poc abans de comunicar la crisi de govern, el mateix 14 de juliol, va temptejar-ho. On sí estaven plenament d'acord era en alguns dels noms dels nous consellers, com en el cas de qui seria el conseller de la Presidència, Jordi Turull, que havia conformat un tàndem efectiu al Parlament amb la secretària general d'ERC, Marta Rovira.
Es va acordar, de cara enfora, evitar la imatge de càstig i presentar-ho com un relleu pactat, sense fer sang, diferenciant del cas de Baiget. Una mena de reedició de pas al costat de Mas per facilitar el vot de la CUP a la investidura. Hi ha dirigents, de fet, que encara defensen que van ser decisions personals, ja fos per motius polítics o familiars.
Finalment, Puigdemont i Junqueras apareixen junts i anuncien els canvis. Surten Munté -en qui el president havia perdut la confiança-, Jordi Jané, Meritxell Ruiz i Vidal de Ciurana i, en els seus llocs, entren Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí i Víctor Cullell, respectivament. Salta la sorpresa perquè segueix Borràs, tot i que era un dels noms que havia de deixar pas, per bé que sí que renuncia a la competència de processos electorals. Santi Vila ja havia estat promocionat arran del cessament de Baiget, tot i que formalment no era del sector més independentista. Últimament, però, s'havia acostat a Puigdemont i fins darrera hora es va presentar com un amic personal.
Un òrgan de coordinació
Una altra novetat va ser la creació d'un òrgan de coordinació format pel president, Junqueras, el secretari general d'Economia, Josep Maria Jové, i Víctor Cullell, que fins llavors era secretari per al desenvolupament de l'autogovern i un dels arquitectes de la desconnexió. Quedava clar també que totes les decisions es prendrien -ara sí- de forma "corresponsable".
Davant la descompensació entre els dos partits del Govern, es va argumentar que tots els cessats eren de Junts pel Sí, però la imatge del PDECat va quedar tocada -el mateix Junqueras ha asseverat recentment que "ERC es va haver de carregar tota la feina i responsabilitat a l'esquena al juliol per salvar l'1-O", en referència a aquells dies, frase que ha generat polèmica-. Tot i això, Puigdemont va aconseguir tres trumfos: refeia l'aliança amb Pascal i Mas, esbandia dubtes entorn els consellers del PDECat i reforçava la seva autoritat interna, al Govern i davant l'estat major.
Malgrat l'argumentari amb què es va revestir la crisi de govern, alguns dels destituïts no ho van encaixar massa bé. "La presa de possessió dels nous consellers va ser un funeral", recorda un alt càrrec. El cert, però, és que, des de llavors, tots els dubtes es van dissipar i els preparatius cap al referèndum van accelerar, fins al punt de fer realitat, també gràcies a una enorme implicació popular en el tram final i el dia de la votació, un dels capítols més rellevants de la història recent del país. En pocs dies, es va capgirar una situació de pessimisme per sortir-se'n. Com aquells canvis al tram final del partit que serveixen per capgirar un marcador.
Aquell canvi de fitxes va permetre situar l'Estat com l'únic -i seriós- entrebanc a batre, ja que es van apartar els qui veien menys clar el full de ruta traçat i, a partir de llavors, les peces que seguien i les que van entrar van recuperar el temps perdut arran de xocs constants entre socis. I és que, malgrat que Puigdemont va encarregar formalment al seu vicepresident, Oriol Junqueras, i al conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, l'organització del referèndum, aquest requeria de la implicació de quasi tot l'executiu, que no havia anat a la una.
El president ja havia hagut de fer ús de molta mà esquerra per aconseguir que tot el PDECat acceptés incloure el referèndum a l'horitzó, però l'acatament no implicava ni suport actiu ni confiança en què aquest tirés endavant. Des del primer moment, els dubtes ressonaven al Govern i als partits. Una de les primeres veus que va atrevir-se a dubtar públicament va ser la de la presidenta de la diputació de Barcelona i del consell nacional del PDECat, Mercè Conesa. En una una entrevista al NacióDigital, va alertar que "el referèndum potser no es podrà fer".
Petició de canvis ben aviat
Entre les àrees que flaquejaven hi havia la del Departament d'Interior. Quin paper jugarien els Mossos davant el veto de l'Estat al referèndum? A Junts pel Sí, molts dubtaven de la lleialtat del director de la policia, Albert Batlle, allunyat de l'independentisme (procedia del PSC) i reclamaven canvis, així com ERC també pressionava Puigdemont perquè fes canvis a nivell de consell executiu, ja que, segons dirigents republicans, constataven que, des de l'inici, alguns consellers no es volien mullar.
La pressió judicial i les conseqüències penals que ja s'intuïen amb claredat provocaven por. Un risc que es va fer més evident quan El País va publicar els continguts de les conferències del portaveu d'ERC al Senat, Santi Vidal, qui assegurava que el Govern estava cometent il·legalitats -com elaborar un cens propi de forma irregular- per poder celebrar el referèndum.
A les dificultats pròpies del procés, les declaracions frívoles de Santi Vidal van sumar-hi complicacions, ja que van activar el front judicial
L'exjutge va ser immediatament fulminat de la cambra alta, però les seves frivolitats no van impedir que el jutjat número 13 de Barcelona admetés a tràmit una querella contra ell i Lluís Salvadó, secretari d'Hisenda del Govern, i Carles Viver Pi i Sunyer, director de l'Institut d'Estudis per l'Autogovern, situant per primer cop la lupa judicial sobre el procés. Aquest jutjat, de fet, és el que practica les primeres operacions contra l'organització del referèndum, com el polèmic escorcoll al departament d'Economia i Hisenda del 20 de setembre que va derivar en l'empresonament dels Jordis.
Contractació col·legiada
Els primers xocs a l'executiu van aparèixer arran de les demandes d'ERC que el Govern actués de forma col·legiada per fer l'1-O. Junqueras va proposar el 15 de març que la firma de convocatòria fos col·lectiva i, tres setmanes més tard, va reclamar implicació de tots els membres de l'executiu. Els republicans, de fet, també pretenien que les licitacions i adjudicacions del material necessari -urnes, sobres...- fossin col·legiades i es va celebrar un consell executiu especialment caldejat perquè Junqueras pretenia aprovar que el Govern pogués actuar com un òrgan de contractació tot ell. Era el dia que es presentava el pressupost del 2017, i el vicepresident va fer tard per culpa d'aquesta discussió. Al final, aquesta possibilitat es va preveure legalment en els comptes a través d'una esmena de Junts pel Sí en el tràmit parlamentari.
Un dirigent del PDECat explica que les primeres dissensions al seu partit van venir pel fet que, mentre inicialment Puigdemont va plantejar el referèndum com una qüestió que recauria sobre les seves espatlles i les de Junqueras i Romeva, "ERC cada cop volia socialitzar-ho més". Un esquema que les mateixes fonts atribueixen a que els republicans voldrien fer més complicada la repressió de l'Estat i, a més, buscarien deixar en evidència el PDECat, esperant que es fes enrere. "Com el 2014 amb el 9-N", afegeixen. ERC coincideix que perseguien implicar més actors, ja que aquell havia de ser "el referèndum del Govern, no de dos o tres".
Els consellers crítics lamentaven que, tot i que el pes del referèndum havia de recaure en Puigdemont, Junqueras i Romeva, ERC va pressionar perquè tot fos col·lectiu
És en aquest context de recels que, a principis d'any, naixia un òrgan que es coneix de moltes maneres, entre les quals "estat major del procés" o "sanedrí". Primer informalment, Puigdemont i Junqueras es reunien amb dirigents del PDECat, ERC, la CUP, l'ANC, Òmnium i l'AMI, per tal que exercissin de mediadors i fiscalitzessin el compliment dels acords. Un dels implicats admet que s'intuïa que el risc que s'acabés fracassant era real i això derivés en un ridícul notable del sobiranisme.
Borràs i les urnes
Les nombroses filtracions dels debats del consell executiu evitaven que tothom hi parlés clar i, en canvi, uns i altres filtraven als mitjans que l'altre no feia la feina. Així era impossible arribar a compromisos i vetllar perquè es tiressin endavant, així com treballar amb discreció. A ERC recorden, en aquest sentit, que, en la primer reunió de l'estat major, a l'Empordà, Junqueras es va presentar amb un document firmat que pretenia que també signés Puigdemont en què s'obligava la consellera de Governació, Meritxell Borràs, a comprar urnes, un dels tràmits que ja llavors es veia com difícil d'executar.
L'ambient enrarit va assolir el seu punt de màxima tensió quan es van filtrar, el 13 d'abril, per Setmana Santa, una gravació del coordinador d'organització del PDECat, David Bonvehí, durant un dinar, en què venia a admetre un possible viratge autonomista del partit. El PDECat ràpidament va veure darrere la mà d'ERC -qui va negar qualsevol responsabilitat- i va amenaçar fins i tot de denunciar-ho a la Fiscalia.
Les gravacions a Bonvehí per Setmana Santa van degradar molt la relació entre PDECat i ERC... i es va decidir repensar i reforçar l'estat major
Tothom coincideix que aquells van ser els dies més complicats. Un fet, però, que va dur a reforçar encara més l'estat major. Es va repensar i institucionalitzar més implicant-hi exdirigents d'ERC com Xavier Vendrell i Joan Puigcercós, l'editor Oriol Soler, o David Madí -del PDECat, proper a Artur Mas-, a més de Puigdemont, Junqueras, Mas, dirigents del PDECat, ERC i les entitats. La CUP va declinar ser-hi més, ja que tan sols se li permetia enviar-hi un representant i se li prohibia que informés dels acords a l'organització.
El consell executiu, una escenificació
El compromís de silenci era molt important, per evitar filtracions, i aquest organisme es va transformar en el veritable organitzador del referèndum. Combinant reflexió, treball i coordinació, repartint tasques i responsabilitats i garantint que s'acomplissin. Va prendre el timó i ja va passar a reunir-se a la Casa dels Canonges o al Palau de Pedralbes. "Les reunions de Govern eren una escenificació, es decidia tot en l'estat major i en altres reunions", explica una font, que admet que la manca d'informació cap als consellers va acabar comportant més recels i manca de voluntat de fer certes feines. "Decideixen d'altres i jo executo i assumeixo els riscos?", es preguntaven. El PDECat valorava, però, que aquesta fórmula impedia que ERC expliqués fora que no complien.
Així, el mal tràngol de la gravació de Bonvehí es va salvar amb gestos per escenificar que l'1-O anava endavant. Puigdemont va enviar el 20 d'abril una carta als funcionaris on els calmava de possibles represàlies de l'Estat i situava tota la responsabilitat en els polítics. L'endemà, desenes d'alts càrrecs -entre els quals, tot el consell executiu- es comprometien públicament a "organitzar, convocar i celebrar" el referèndum, un gest llargament reivindicat per ERC que va trontollar les setmanes prèvies.
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, anunciant els canvis al Govern. Foto: ACN
Les següents setmanes van ser tranquil·les en la superfície i, malgrat la remor interna, es feie anuncis públics que donaven confiança entorn l'1-O. El 9 de juny, l'anunci de la data i la pregunta va ser una escenificació clau i pocs dies més tard Puigdemont revelava detalls de l'organització com ara la creació d'una borsa de treballadors voluntaris per gestionar la votació.
L'objectiu d'ERC: Vidal de Ciurana
La data s'acostava i calia concreció, cosa que feia emergir de nou els xocs i ERC insistia en la necessitat de fer canvis a l'executiu. Els republicans asseguren que alguns consellers criticaven el referèndum en les reunions del Govern i apostaven per fer eleccions plebiscitàries, però l'autèntica bèstia negra que volien fer caure era Joan Vidal de Ciurana, a qui acusaven de frenar i boicotejar, des del seu càrrec de secretari del Govern, els acords presos en pro de l'1-O.
A finals de juny salta la polèmica en relació a qui era responsable del vot exterior, si Borràs, com a consellera de Governació, o Romeva, com a Afers Exteriors. Davant la previsible manca de col·laboració de l'Estat, la llei del vot electrònic que havia impulsat la primera estava encara al Parlament i lluny d'estar llesta per implementar-se, mentre que el registre de catalans a l'exterior del segon tampoc estava a punt.
El juny, es van evidenciar els problemes i xocs per avançar, amb els dubres sobre el vot dels catalans a l'estranger o la fallida compra d'urnes
Aquest capítol va tibar el Govern, però el foc va emergir del tot arran de la licitació fallida d'urnes. El 4 de maig, Borràs, havia iniciat els tràmits, als quals hi van poder optar dues empreses, però finalment, el 27 de juny, va declarar desert el concurs per diversos motius -i uns dies després que la Fiscalia es querellés contra la conseller per aquest procediment-, fet que va enervar ERC.
Patinada de Junqueras
El PDECat, però, acusa els republicans de centrar el punt de mira sobre Borràs per desgastar-la a ella i al seu partit, mentre afirma que Junqueras i Romeva tampoc no assumien els seus encàrrecs. De fet, va coure molt la lleugeresa amb què el vicepresident, enmig d'un viatge als EUA, va vincular obertament la licitació de les urnes amb la celebració del referèndum -formalment, eren per a processos electorals ordinaris-, posant-se al punt de mira de la Fiscalia malgrat que després es va retractar.
Els republicans sostenen que, en essència, l'acord passava perquè vicepresidència s'encarregaria de l'operatiu i que la resta del Govern havia d'aconseguir urnes. La deixadesa els desesperava. Afirmen fins i tot que havien estudiat com fer-s'ho per comprar-les directament com a partit, què podria costar, on adquirir-les, a quines penes podria fer front en cas de condemna... Al final, però, no va caldre i ho va fer un particular. Els de Junqueras també acusen la consellera de la Presidència, Neus Munté, de frenar l'inici de la publicitat institucional de l'1-O, que es va desencallar més tard.
Com que Borràs no comprava les urnes, ERC va arribar a estudiar com comprar-les directament com a partit, assumint-ne les conseqüències penals
Davant les evidències que no s'avançava, Puigdemont va alertar a mitjans de juny als altres membres del Govern que, qui no estigués d'acord amb el referèndum, tenia la porta oberta. L'acord amb Junqueras era que, tal com aquest reclamava d'inici, totes les decisions fossin col·lectives i, davant les dificultats per aplicar-ho, algun possible canvi a l'executiu ja no era només una idea en el cap dels republicans.
Baiget, el primer en caure
Formalment, l'acte de suport de més de 500 alcaldes al referèndum suposava un baló d'il·lusió, l'1 de juliol, però les tensions ja eren insalvables. El problema es va evidenciar dos dies més tard, quan el conseller d'Empresa, Jordi Baiget, va admetre en una entrevista a El Punt Avui, que "probablement" no es podria fer el referèndum, fet que va comportar que, hores més tard, Puigdemont el cessés fulminantment.
Era la gota que feia vessar el got, malgrat que l'entorn del president assegura que aquest ja coneixia el titular de l'entrevista dies abans que es publiqués, des que es va fer. La situació va ser especialment greu perquè, abans de la decapitació, la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, havia defensat Baiget, però Puigdemont ja veia que havia de fer canvis, que no es podia permetre una desacreditació com aquella a aquelles alçades i tenia molta pressió.
Molt pressionat, Puigdemont va cessar Baiget hores després que Pascal el defensés, en una decisió que molts al PDECat no van compartir
ERC, la CUP i les entitats li exigien gestos que una part del seu partit no va acabar d'entendre mai. En especial perquè una altra de les qüestions que criticava Baiget en l'entrevista és que els consellers tenien menys informació que l'estat major, el veritable centre de decisió, però sense donar la cara ni exposar-se. Un malestar que compartien diversos consellers.
Crítiques obertes i filtracions
Aquella sacsejada no va fer variar els plans públics i just l'endemà, el 4 de juliol, Junts pel Sí i la CUP presentaven al Parlament la llei del referèndum, mentre que, a la tarda, el Govern oferia alguns detalls més al Teatre Nacional de Catalunya sobre com el faria realitat. La remor, però, persistia, que diria el poeta. I la caixa dels trons ja estava oberta. Segons alguns dels presents, en una reunió de l'estat major en què no hi havia Puigdemont, Vidal de Ciurana el va criticar davant de tothom i va dir que el referèndum no es podia fer. I, en paral·lel, van aparèixer informacions a El País, signades des de Madrid, amb detalls sucosos del debat intern i les pressions de Junqueras per forçar un cop de timó. Les filtracions es van atribuir a Munté i el seu entorn.
Ja ningú podia negar els canvis. El 12 de juliol, Puigdemont va anunciar una reordenació del Govern que, en principi, excloïa noves dimissions, mentre ERC insistia en ña gestió col·legiada. En una conversa amb periodistes al Parlament, Junqueras i Romeva van tibar en anunciar que demanarien les competències per comprar urnes, fet que fa enfurismar Borràs, que dies abans havia pactat renunciar a les competències de processos electorals. El president i el vicepresident, efectivament, negociaven un traspàs de competències per esquivar els consellers menys decidits.
Primera reunió del Govern sorgit dels canvis de fa un any. Foto: Govern
Però no només ERC reclamava canvis. També els líders de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van reclamar-ne fins al punt que, segons algunes fonts, van amenaçar amb exigir-los públicament. El mateix dia 13, Puigdemont va obrir una ronda de reunions amb tots els consellers i, mirant-los als ulls, els demanava quin grau de lleialtat tenien, a ell i al full de ruta. Algunes respostes no el van satisfer, i llavors ja només quedava pactar l'argument per explicar el relleu de la manera menys dolorosa.
A més d'ERC, altres actors de l'estat major i de l'ANC i Òmnium van reclamar canvis al govern a Puigdemont per poder avançar cap a l'1-O
En les desercions pesava també el fet que advocats penalistes havien informat ja els consellers sobre les conseqüències de seguir endavant. Alguns van prendre consciència del risc d'un full de ruta amb el que no acabaven de combregar. El pas dels mesos ha confirmat que el temor tenia fonament, tant en relació al patrimoni com a la privació de llibertat. Entre els temors, la consolidació de la responsabilitat col·legiada, el pes de l'estat major... les raons per baixar del vaixell es van imposar per alguns.
Dimissions també a ERC
Aquella nit, per evitar una revolta interna, Puigdemont va sopar amb Mas i Pascal per assegurar el suport del PDECat als canvis. El president no tenia un entorn fort al partit i, per tant, havia de llimar asprors. Mas ja li havia expressat suport públic, però Pascal li va plantejar dues exigències: que es desvirtués l'estat major per retornar el poder al Govern i els partits i que es fes dimitir algun conseller d'ERC -a poder ser, dos-, per equilibrar i no presentar el PDECat com els únics dubtosos.
Aquesta darrera qüestió ja havia estat tractada per Puigdemont i Junqueras. El líder d'ERC s'hi negava, perquè entenia que cap dels seus havia declinat executar alguna decisió, ni havia plantejat dubtes. Sí que n'hi havia que, com Carles Mundó o Toni Comín, havien plantejat dubtes -o oposició directa- en relació a la DUI, però no sobre l'1-O, sostenen encara a ERC. De fet, el titular de Salut negociava amb l'ajuntament de Barcelona i els comuns el suport logístic a la votació.
Junqueras només acceptaria un cessament d'ERC si es tractava d'algú de partit, és a dir, ell o Mundó, en qui pensava per rellevar-lo si era inhabilitat
Tot i això, el vicepresident sí que va arribar acceptar, si era imprescindible, alguna baixa, però posava una condició molt clara: que fos algú de partit, no un independent. Això excloïa Comín, Meritxell Serret, Raül Romeva i Dolors Bassa, i tan sols quedaven els ell mateix i Mundó. Com que sabia que a ell no el cessaria, l'opció Mundó era l'única viable. De fet, pensava en el llavors conseller de Justícia com a possible nou líder d'ERC, en cas que el procés inhabilités la resta i ell hagués saltat del Govern en aquell moment.
Acord amb Turull
Tot i això, Puigdemont no ho va veure clar i, malgrat que fins a l'últim moment va explorar possibles dimissions republicanes, ho va desestimar. Fins i tot, en l'última reunió amb Junqueras, poc abans de comunicar la crisi de govern, el mateix 14 de juliol, va temptejar-ho. On sí estaven plenament d'acord era en alguns dels noms dels nous consellers, com en el cas de qui seria el conseller de la Presidència, Jordi Turull, que havia conformat un tàndem efectiu al Parlament amb la secretària general d'ERC, Marta Rovira.
Es va acordar, de cara enfora, evitar la imatge de càstig i presentar-ho com un relleu pactat, sense fer sang, diferenciant del cas de Baiget. Una mena de reedició de pas al costat de Mas per facilitar el vot de la CUP a la investidura. Hi ha dirigents, de fet, que encara defensen que van ser decisions personals, ja fos per motius polítics o familiars.
Els implicats van acordar que, públicament, el cessament es vendria com una baixa voluntària pactada entre totes les parts
Finalment, Puigdemont i Junqueras apareixen junts i anuncien els canvis. Surten Munté -en qui el president havia perdut la confiança-, Jordi Jané, Meritxell Ruiz i Vidal de Ciurana i, en els seus llocs, entren Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí i Víctor Cullell, respectivament. Salta la sorpresa perquè segueix Borràs, tot i que era un dels noms que havia de deixar pas, per bé que sí que renuncia a la competència de processos electorals. Santi Vila ja havia estat promocionat arran del cessament de Baiget, tot i que formalment no era del sector més independentista. Últimament, però, s'havia acostat a Puigdemont i fins darrera hora es va presentar com un amic personal.
Un òrgan de coordinació
Una altra novetat va ser la creació d'un òrgan de coordinació format pel president, Junqueras, el secretari general d'Economia, Josep Maria Jové, i Víctor Cullell, que fins llavors era secretari per al desenvolupament de l'autogovern i un dels arquitectes de la desconnexió. Quedava clar també que totes les decisions es prendrien -ara sí- de forma "corresponsable".
Davant la descompensació entre els dos partits del Govern, es va argumentar que tots els cessats eren de Junts pel Sí, però la imatge del PDECat va quedar tocada -el mateix Junqueras ha asseverat recentment que "ERC es va haver de carregar tota la feina i responsabilitat a l'esquena al juliol per salvar l'1-O", en referència a aquells dies, frase que ha generat polèmica-. Tot i això, Puigdemont va aconseguir tres trumfos: refeia l'aliança amb Pascal i Mas, esbandia dubtes entorn els consellers del PDECat i reforçava la seva autoritat interna, al Govern i davant l'estat major.
Amb els canvis, Puigdemont va refer l'entesa amb Mas i Pascal, va esbandir dubtes sobre la implicació del PDECat i va reforçar la seva autoritat
Malgrat l'argumentari amb què es va revestir la crisi de govern, alguns dels destituïts no ho van encaixar massa bé. "La presa de possessió dels nous consellers va ser un funeral", recorda un alt càrrec. El cert, però, és que, des de llavors, tots els dubtes es van dissipar i els preparatius cap al referèndum van accelerar, fins al punt de fer realitat, també gràcies a una enorme implicació popular en el tram final i el dia de la votació, un dels capítols més rellevants de la història recent del país. En pocs dies, es va capgirar una situació de pessimisme per sortir-se'n. Com aquells canvis al tram final del partit que serveixen per capgirar un marcador.