11
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
14:47h
En els tròpics hi ha moltes més espècies d'organismes que a les regions temperades i polars. Això succeeix també en els grups de peixos: les comunitats marines tropicals són molt més diverses que les comunitats d'aigua salada que es troben a latituds més altes.
Aquesta distribució latitudinal ja havia cridat l’atenció dels naturalistes des dels temps dels grans viatges d’exploració, quan es descobrien nous espais i noves espècies per a la societat europea. Les troballes obligaven a trobar explicacions, i aquest fenomen es vinculava a la temperatura.
En efecte,la distribució latitudinal de la diversitat s’explicava assumint que els entorns càlids afavorien l’aparició de noves espècies, ja que actuaven com a «punts calents» de l’evolució. De fet, tant meravella la diversitat de colors i formes dels peixos tropicals que viuen als esculls de corall, que el seu col·leccionisme genera un negoci.
Ara bé, darrerament una publicació posa en qüestió l’assumpció: la velocitat de creació d’espècies de peixos marins als oceans freds dels pols és el doble de ràpida, com ha posat de manifest un estudi en què ha participat un grup de recerca de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC).
S’ha arribat a aquesta conclusió després d’estudiar una munió d’informació: s’han creuat les dades de més de trenta-mil espècies de peixos. I s’ha combinat la distribució geogràfica amb la composició genètica, de les més d’onze-mil de les quals es tenien dades.
La distribució dels peixos en el temps i l’espai s’ha obtingut després de mesos de treball de potents ordinadors, que han creuat milions de dades. La combinació del moment quan va aparèixer cada filogènia i la distribució de cada espècie ha permès de descriure la dinàmica espacial de la formació d’espècies en els oceans de les diferents latituds.
El diagrama de relació de parentiu ha generat un dels arbres filogenètics de peixos més complets fins ara. Les dades genètiques i ecològiques han estat obtingudes de la bibliografia; publicacions d’estudis de peixos fòssils i d’espècimens conservats en museus.
La sorpresa ha estat que les taxes més ràpides en la formació d’espècies s’han trobat a les latituds altes; és a dir, lluny dels tròpics, com era la creença general fins ara. És a dir, de les poblacions de peixos d’aigües fredes s’han format noves espècies al doble de velocitat que de les poblacions dels seus parents d’aigües tropicals.
Els tròpics, doncs, queden descartats com a bressol evolutiu per a la diversitat de peixos marins. Ara, però, el que es deriva d’aquesta troballa són més preguntes: per què els oceans més freds són «punts calents» de l’evolució?
I, si els pols són els llocs on apareixen més espècies, per què se’n troben més als tròpics? La resposta, no contrastada, podria residir en què el nombre d’espècies en un entorn és l’equilibri entre la generació i l’extinció. Potser aleshores que les condicions adverses dels pols provoquin més extincions?
Les noves preguntes que genera aquesta recerca podran conduir a generar el nou coneixement que respongui la paradoxa evolutiva tot just descoberta.
Aquesta distribució latitudinal ja havia cridat l’atenció dels naturalistes des dels temps dels grans viatges d’exploració, quan es descobrien nous espais i noves espècies per a la societat europea. Les troballes obligaven a trobar explicacions, i aquest fenomen es vinculava a la temperatura.
En efecte,la distribució latitudinal de la diversitat s’explicava assumint que els entorns càlids afavorien l’aparició de noves espècies, ja que actuaven com a «punts calents» de l’evolució. De fet, tant meravella la diversitat de colors i formes dels peixos tropicals que viuen als esculls de corall, que el seu col·leccionisme genera un negoci.
Ara bé, darrerament una publicació posa en qüestió l’assumpció: la velocitat de creació d’espècies de peixos marins als oceans freds dels pols és el doble de ràpida, com ha posat de manifest un estudi en què ha participat un grup de recerca de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC).
S’ha arribat a aquesta conclusió després d’estudiar una munió d’informació: s’han creuat les dades de més de trenta-mil espècies de peixos. I s’ha combinat la distribució geogràfica amb la composició genètica, de les més d’onze-mil de les quals es tenien dades.
La distribució dels peixos en el temps i l’espai s’ha obtingut després de mesos de treball de potents ordinadors, que han creuat milions de dades. La combinació del moment quan va aparèixer cada filogènia i la distribució de cada espècie ha permès de descriure la dinàmica espacial de la formació d’espècies en els oceans de les diferents latituds.
El diagrama de relació de parentiu ha generat un dels arbres filogenètics de peixos més complets fins ara. Les dades genètiques i ecològiques han estat obtingudes de la bibliografia; publicacions d’estudis de peixos fòssils i d’espècimens conservats en museus.
La sorpresa ha estat que les taxes més ràpides en la formació d’espècies s’han trobat a les latituds altes; és a dir, lluny dels tròpics, com era la creença general fins ara. És a dir, de les poblacions de peixos d’aigües fredes s’han format noves espècies al doble de velocitat que de les poblacions dels seus parents d’aigües tropicals.
Els tròpics, doncs, queden descartats com a bressol evolutiu per a la diversitat de peixos marins. Ara, però, el que es deriva d’aquesta troballa són més preguntes: per què els oceans més freds són «punts calents» de l’evolució?
I, si els pols són els llocs on apareixen més espècies, per què se’n troben més als tròpics? La resposta, no contrastada, podria residir en què el nombre d’espècies en un entorn és l’equilibri entre la generació i l’extinció. Potser aleshores que les condicions adverses dels pols provoquin més extincions?
Les noves preguntes que genera aquesta recerca podran conduir a generar el nou coneixement que respongui la paradoxa evolutiva tot just descoberta.