Els atemptats, l'efímer moment d'or dels Mossos

"Hem donat tranquil·litat a tot un país que ara ens mira amb admiració". Aquesta frase la va dir el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, el 23 d'agost del 2017, només sis dies després de l'atemptat a la Rambla de Barcelona. Ho feia en una carta al conjunt de la plantilla del cos policial, en la qual els agraïa la gestió i actuació durant els atacs, i assegurava que els Mossos havien estat "referència" per a la ciutadania en la resolució del conflicte. En aquesta missiva, Trapero assegurava que, més que mai, els catalans contemplaven el cos "amb total admiració i estima". I malgrat que això "ja existia", indicava, després dels atemptats s'havia fet evident "sense embuts i sense pal·liatius, com a policia integral, professional i, sobretot, propera". 

La policia catalana, però, no sempre ha estat vista de la mateixa manera. Els atemptats de Barcelona i Cambrils van canviar moltes coses. Es va imposar la imatge que els Mossos havien actuat amb rapidesa i diligència, fins i tot quan no comptaven amb tota la informació que tenien els responsables de l'Estat encarregats de la lluita antiterrorista. Des que el 1994 els Mossos van començar a desplegar-se pel territori, la seva reputació ha tingut alts i baixos. Des de les crítiques pel cas de la mort de Juan Andrés Benítez –en què vuit agents van acabar als tribunals-, fins als aldarulls de Can Vies de Barcelona, amb diversos mossos imputats per carregar indegudament, el desallotjament del 15-M de plaça de Catalunya o la polèmica per l'ús de les pilotes de goma, que van fer perdre un ull a Ester Quintana. 

Durant els últims anys, la consideració pública dels Mossos s'ha convertit en una muntanya russa de lloances i retrets. De la crítica generalitzada als antiavalots, al prestigi de l'actuació en el marc dels atemptats, la negativa de retirar la pancarta contra la presència del rei Felip VI en l'acte d'aniversari de l'atac gihadista a Barcelona i Cambrils, sense obviar l'actuació –tova per a alguns i excessiva per a d'altres- durant la jornada de l'1 d'octubre, que va incloure la retirada d'urnes. No va ser fins a aquell dia, un mes i mig després de l'atac terrorista, quan es va començar a esquerdar de nou la sintonia d'alguns ciutadans amb la policia.

La gestió dels atemptats, una escalada de lloances

La reacció dels Mossos durant el 17-A i els dies posteriors van fer aparcar per unes setmanes les diferències entre part de la ciutadania i la policia. Tot això, malgrat una derivada política. Alguns mitjans de comunicació van relacionar els atacs amb la situació de tensió a Catalunya per l'acceleració del procés. "El nacionalisme ha gestat una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants de països musulmans davant dels països hispanoparlants com a part de ruptura amb Espanya", afirmava El Mundo. Mentre que El País, en el seu editorial, vinculava directament l'atemptat amb el procés català i culpava les autoritats catalanes d'estar "distretes" en altres prioritats.

A escala internacional, però, s'avalava la tasca duta a terme pel cos policial català, i tant The New York Times com el Frankfurter Allgemeine Zeitung o el The Wall Street Journal asseguraven que "Catalunya s'havia comportat com un Estat", en la resposta donada a l'atac terrorista. La gestió dels atemptats, doncs, salvant els alts i baixos de l'excepcionalitat del moment, va pivotar sobre una bona actuació informativa interna i externa. 

La comunicació fluida que va mantenir Trapero amb el president del Govern, Carles Puigdemont, i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va ser un eix important. Ràpidament es va conformar un gabinet de crisi amb presència dels Mossos, el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), Protecció Civil, l'Ajuntament de Barcelona, la delegació del govern espanyol i la Generalitat. Es va fer balanç de la gravetat de la situació i es va crear un grup de missatgeria de coordinació, tant a nivell intern i interdepartamental, com internacional. Tan continuades van ser les comunicacions que el Saló Verge de Montserrat, l'avantsala del despatx de Puigdemont, es va acabar convertint en el centre d'operacions. 

La informació pública, la que es va transmetre a la ciutadania, va ser el segon eix de prestigi del cos. Mentre els Mossos, en coordinació amb la Policia Nacional espanyola, la Guàrdia Civil i els serveis d'intel·ligència escombraven Catalunya –i també part d'Espanya- per localitzar l'epicentre de la cèl·lula terrorista, diversos canals de comunicació –un dels més importants liderats per la policia catalana- va aconseguir calmar la tensió viscuda. La llavors cap de premsa dels Mossos, Patricia Plaja, va agafar el timó de la comunicació del cos, i va racionar les dades verídiques que es facilitaven a la ciutadania. Una tasca gens fàcil, ja que els fets se succeïen a un ritme vertiginós, i els rumors i les informacions falses corrien com la pólvora. Trapero també va ser la cara visible de tot plegat. En diverses compareixences, el major dels Mossos va explicar directament què havia passat i com s'hi estava actuant. Amb rigor i precisió.

Del prestigi als retrets

Amb els atemptats, els Mossos van viure un dels seus moments d'or, tot i que va durar poc. Un mes i mig després, els agents van haver d'intervenir com a policia judicial en el marc del referèndum. Van haver d'escoltar retrets, també en manifestacions de setmanes i mesos posteriors, ja amb els dirigents sobiranistes empresonats. És el cas d'una de les darreres manifestacions multitudinàries dels Comitès de Defensa de la República (CDR). Almenys 2.000 persones van intentar accedir el 23 de març a la delegació del govern espanyol a Catalunya, ubicada a l'Eixample de Barcelona, en protesta per l'empresonament de Jordi Turull, Carme Forcadell, Josep Rull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Llavors, els Mossos els ho van impedir i van carregar contra els manifestants que clamaven per fer efectiva la República. "Ester Quintana, ni oblit ni perdó", van cantar els concentrats aquella jornada, tirant així d'un dels símbols de qui discrepa de les actuacions del cos policial.

El descontentament amb la policia catalana s'ha fet visible, també, en altres ocasions. Aquest agost, per exemple, membres dels CDR han criticat el seu paper en una nova manifestació davant les seus del partits per reclamar fer efectiva la República. "Els Mossos també són forces d'ocupació" va ser alguna de les consignes verbalitzades per membres dels CDR davant la seu del PDECat. Aquest agost també s'han repetit les crides als Mossos per actuar amb més determinació davant els atacs feixistes arreu del territori en ple debat sobre la presència de simbologia a l'espai públic.

Les altes dosis de prestigi que van assolir els Mossos amb el 17-A no s'han repetit. Es fa difícil preveure com evolucionarà la reputació del cos entre la ciutadania. Amb tot, els Mossos segueixen treballant per consolidar-se com a policia propera i de referència que buscava Trapero, encara que el soufflé dels atemptats hagi baixat.

 

La complicada relació amb la policia espanyola

Malgrat que la visió externa de l'actuació dels Mossos d'Esquadra durant l'atemptat va ser positiva, la gestió dels fets va destapar diverses mancances dins del cos. La més important va ser l no poder accedir als canals d'informació secrets dels serveis d'intel·ligència, que són competència exclusiva dels cossos policials de l'Estat.  Això va causar problemes, principalment en la verificació d'informacions. Durant els dies de l'atac, per exemple, El Periódico va informar que la policia catalana havia estat advertida, mesos abans per l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA), d'un possible atac de l'Estat Islàmic en zones "turístiques i molt concorregudes" de Barcelona. Trapero ho va desmentir, i també ho va negar el president de la Generalitat i el conseller d'Interior, Quim Forn. De fet, Forn ho va considerar un "muntatge". EXCLUSIVA: @ELPERIÓDICO reproduce la alerta de atentado en la Rambla que la CIA envió a los Mossos el 25 de mayo. https://t.co/Uo01lzuSk9 — Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 30 d’agost de 2017 També va ser polèmica la relació que tenia el CNI amb l'imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, considerat el cervell dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, que va ser confident dels serveis secrets espanyols entre el 2010 i el 2014, quan aquest era a la presó de Castelló. Una vegada en va sortir, el govern espanyol li va perdre el rastre i, segons va denunciar la policia catalana, cap d'aquestes vinculacions va ser informada, així com tampoc la seva presència a Ripoll.  En aquest escenari, el major dels Mossos va denunciar públicament el veto informatiu dels cossos policials espanyols a la policia catalana, i en una entrevista a Catalunya Ràdio va assegurar: "La informació que ve dels cossos policials europeus entra per una finestra a Madrid i no arriba a Catalunya".