09
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
11:31h
Cal evitar sempre les analogies fàcils. Però a vegades és difícil sostreure-se'n. La reunió que mantenen avui el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb el president de la Generalitat, Quim Torra, pot ser la més transcendent des de la recuperació de la Generalitat el 1977. Aquests dies, s'ha recordat aquella primera trobada entre els presidents Adolfo Suárez i Josep Tarradellas.
Va ser el 27 de juny de 1977. Tarradellas era encara un president a l'exili. Els partits polítics catalans exigien el seu retorn, però amb entusiasme desigual. A Espanya, Suárez acabava de guanyar unes eleccions generals, les primeres celebrades després de la fi de la Guerra Civil. El seu partit, la UCD, una amalgama de grups contradictoris, era la minoria majoritària al Congrés i necessitava de pactes. Un cop legalitzat el partit Comunista a l'abril, Catalunya era la principal matèria pendent.
Reconèixer l'altre
La principal dificultat d'aquella primera trobada va ser el reconeixement de l'altre. Suárez, per la seva trajectòria (havia estat ministre secretari del Movimiento i era un home forjat en el franquisme), era vist comuna figura hostil des de les forces democràtiques i catalanistes. Des dels cercles polítics madrilenys, Tarradellas era un personatge pintoresc, un home gran que vivia en un mas de França, que assegurava representar unes institucions que havien perdut una guerra.
La trobada va ser molt difícil, com s'ha explicat tantes vegades. S'ha repetit aquests dies la frase que Suárez va etzibar al veterà polític català quan aquest reclamava ser reconegut com a president: "Vostè és qui jo dic que sigui". L'Estat afirmava la correlació de forces més fàctica. Però Tarradellas va dir en un moment de la tensa conversa una de les claus del moment: "Si no es resol el problema de Catalunya no es consolidarà la monarquia".
La trobada no va anar bé. Tarradellas, a la sortida, va dir que sí, mostrant la seva astúcia de polític vell. No s'ha explicat tant que l'estada a Madrid va durar més dies. Tarradellas la va convertir en una veritable visita d'Estat. Es va entrevistar amb el rei Joan Carles i amb els principals dirigents polítics. L'1 de juliol, Suárez va tornar a rebre Tarradellas, que sense passar per Catalunya (només hi volia tornar com a president efectiu) va retornar a Saint-Martin-le-Beau com a "honorable" reconegut per Suárez i amb la sensació que la força dels esdeveniments acabaria decantant la situació en favor del reconeixement de la Generalitat. Així va ser el setembre següent, quan la institució històrica va ser finalment reconeguda per l'Estat postfranquista.
El 1977 i ara
Sánchez no és Suárez ni el 1977 és el 2018. Però per primer cop en aquests 41 anys, la cimera a la Moncloa té elements constituents. El presdient espanyol és un dirigent nou que acaba d'arribar al pdoer però, amb 84 diputats, no té una majoria clara al Congrés. Li cal consolidar-se i resoldre, o canalitzar, el conflicte amb Catalunya seria un element essencial.
Quim Torra està en una situació molt diferent a la de Tarradellas. Però encarna unes institucions que es reclamen d'un temps nou, republicà, i una majoria sobiranista a Catalunya. L'impacte de les eleccions del 15-J a Catalunya (triomf de l'esquerra i el catalanisme) van ser determinants en el retorn de Tarradellas. El resultat del 21-D a Catalunya apareix com un element fonamental en l'actual escenari. Com aleshores, no són les diferències de partida les que acaben decidint la sort d'un encontre (molt més allunyats estaven Suárez i Tarradellas) sinó el saber llegir, uns i altres, les realitats del present.
Va ser el 27 de juny de 1977. Tarradellas era encara un president a l'exili. Els partits polítics catalans exigien el seu retorn, però amb entusiasme desigual. A Espanya, Suárez acabava de guanyar unes eleccions generals, les primeres celebrades després de la fi de la Guerra Civil. El seu partit, la UCD, una amalgama de grups contradictoris, era la minoria majoritària al Congrés i necessitava de pactes. Un cop legalitzat el partit Comunista a l'abril, Catalunya era la principal matèria pendent.
Reconèixer l'altre
La principal dificultat d'aquella primera trobada va ser el reconeixement de l'altre. Suárez, per la seva trajectòria (havia estat ministre secretari del Movimiento i era un home forjat en el franquisme), era vist comuna figura hostil des de les forces democràtiques i catalanistes. Des dels cercles polítics madrilenys, Tarradellas era un personatge pintoresc, un home gran que vivia en un mas de França, que assegurava representar unes institucions que havien perdut una guerra.
La trobada va ser molt difícil, com s'ha explicat tantes vegades. S'ha repetit aquests dies la frase que Suárez va etzibar al veterà polític català quan aquest reclamava ser reconegut com a president: "Vostè és qui jo dic que sigui". L'Estat afirmava la correlació de forces més fàctica. Però Tarradellas va dir en un moment de la tensa conversa una de les claus del moment: "Si no es resol el problema de Catalunya no es consolidarà la monarquia".
La trobada no va anar bé. Tarradellas, a la sortida, va dir que sí, mostrant la seva astúcia de polític vell. No s'ha explicat tant que l'estada a Madrid va durar més dies. Tarradellas la va convertir en una veritable visita d'Estat. Es va entrevistar amb el rei Joan Carles i amb els principals dirigents polítics. L'1 de juliol, Suárez va tornar a rebre Tarradellas, que sense passar per Catalunya (només hi volia tornar com a president efectiu) va retornar a Saint-Martin-le-Beau com a "honorable" reconegut per Suárez i amb la sensació que la força dels esdeveniments acabaria decantant la situació en favor del reconeixement de la Generalitat. Així va ser el setembre següent, quan la institució històrica va ser finalment reconeguda per l'Estat postfranquista.
El 1977 i ara
Sánchez no és Suárez ni el 1977 és el 2018. Però per primer cop en aquests 41 anys, la cimera a la Moncloa té elements constituents. El presdient espanyol és un dirigent nou que acaba d'arribar al pdoer però, amb 84 diputats, no té una majoria clara al Congrés. Li cal consolidar-se i resoldre, o canalitzar, el conflicte amb Catalunya seria un element essencial.
Quim Torra està en una situació molt diferent a la de Tarradellas. Però encarna unes institucions que es reclamen d'un temps nou, republicà, i una majoria sobiranista a Catalunya. L'impacte de les eleccions del 15-J a Catalunya (triomf de l'esquerra i el catalanisme) van ser determinants en el retorn de Tarradellas. El resultat del 21-D a Catalunya apareix com un element fonamental en l'actual escenari. Com aleshores, no són les diferències de partida les que acaben decidint la sort d'un encontre (molt més allunyats estaven Suárez i Tarradellas) sinó el saber llegir, uns i altres, les realitats del present.