06
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
17:50h
El Partit Popular viu una situació insòlita. Després d'haver encarnat un model d'organització centralitzada, entorn a un lideratge indiscutit, i en què la disciplina interna ha estat un element cabdal, l'escenari que presenta avui el PP és un camp de batalla amb diverses faccions enfrontades. Cap força en disputa té res garantit i ningú està en condicions d'obtenir l'hegemonia en un futur proper. Els electors populars han dibuixat el pitjor dels escenaris imaginables: Soraya Sáenz de Santamaría amb el 37% dels vots; Pablo Casado, amb un 34%; i María Dolores de Cospedal, un 25%. José Manuel García-Margallo i José Ramón García Hernández van sumar suports residuals.
El dibuix que sorgeix de les primàries és d'una enorme complexitat i no sembla que el congrés pugui tancar la fractura que s'ha obert. Mai el PP havia presentat aquesta divisió interna i l'agror que s'ha delatat entre els tres principals aspirants. Aquesta és la situació i així serà durant molt de temps. Perquè és difícil d'imaginar que qui surti elegit en el congrés pugui fer-se amb facilitat dels regnes de la formació.
Incertesa absoluta
Un total de 3.184 compromissaris tenen dret a vot en el congrés, dels quals 2.612 van ser elegits aquest dijous, 522 són membres nats, 40 procedeixen de la militància a l'exterior i 10 més són els membres del comitè organitzador. Molts analistes donen ja per feta l'aliança que s'apunta de Pablo Casado i María Dolores de Cospedal contra Soraya Sáenz de Santamaría. Aquesta coalició, però, no té el triomf assegurat entre els compromissaris. Les primàries han trencat el funcionament habitual del PP i, a aquestes alçades, no es poden traslladar els percentatges dels candidats al que serà el vot dels congressistes. A la coalició Casado-Cospedal es podrien afegir García-Margallo i García Hernández, però aquests dos no representen cap força organitzada.
Dos escenaris endimoniats
Des del triomf de la moció de censura, tots els fets que s'han produït al PP han estat imprevisibles i han dibuixat un gran buit de poder: la ràpida sortida d'escena de Mariano Rajoy; la renúncia a competir d'Alberto Núñez Feijóo; la forta irrupció de Pablo Casado i, finalment, un resultat extraordinàriament obert de les primàries. Ara, davant del congrés, la perspectiva de l'elecció de qualsevol dels dos aspirants no garanteix que el partit trobi l'estabilitat.
La figura de Santamaría polaritza el partit i el proper congrés pot ser un plebiscit entorn el sorayisme. L'exvicepresidenta espanyola s'ha guanyat una imatge de professional del joc brut des dels ressorts que ha controlat des del govern. El seu triomf al congrés no anul·larà el seus detractors, que continuaran ben presents en el grup parlamentari del PP. Tret d'Elio Cabanes, candidat residual, tots els aspirants en aquestes primàries són diputats. Tampoc es pot oblidar que el bloc anti-Santamaría suma més del 60% dels vots.
L'elecció de Casado és factible, però seria el del candidat que ha quedat segon amb el suport de la tercera candidata. Des de l'entorn de Santamaría ja es llança el relat d'una "aliança de perdedors". Però, a més, Casado té damunt d'ell l'espasa de Dàmocles del seu currículum inflat. Potser no és un cas que el pugui forçar a deixar la política, pero si és finalment imputat, el seu lideratge quedarà erosionat.
El PP es va erigir sobre la victòria de l'Alianza Popular de Manuel Fraga sobre les restes del vell centrisme. Després, José María Aznar va ser capaç d'aglutinar en unes úniques sigles totes les famílies de la dreta espanyola. Es va poder permetre exercir el dedazo per triar el seu successor. Però Mariano Rajoy ja no ha pogut fer-ho.
Hi ha una regla no escrita en política que admet poques excepcions: és inhabitual que el líder que es posa davant del partit quan aquest passa a l'oposició no sol ser el mateix que el porti de nou al triomf. La retirada de Rajoy de la política obre una nova era al partit i a hores d'ara només sabem que serà llarga, incerta i plena de traïcions.
El dibuix que sorgeix de les primàries és d'una enorme complexitat i no sembla que el congrés pugui tancar la fractura que s'ha obert. Mai el PP havia presentat aquesta divisió interna i l'agror que s'ha delatat entre els tres principals aspirants. Aquesta és la situació i així serà durant molt de temps. Perquè és difícil d'imaginar que qui surti elegit en el congrés pugui fer-se amb facilitat dels regnes de la formació.
Incertesa absoluta
Un total de 3.184 compromissaris tenen dret a vot en el congrés, dels quals 2.612 van ser elegits aquest dijous, 522 són membres nats, 40 procedeixen de la militància a l'exterior i 10 més són els membres del comitè organitzador. Molts analistes donen ja per feta l'aliança que s'apunta de Pablo Casado i María Dolores de Cospedal contra Soraya Sáenz de Santamaría. Aquesta coalició, però, no té el triomf assegurat entre els compromissaris. Les primàries han trencat el funcionament habitual del PP i, a aquestes alçades, no es poden traslladar els percentatges dels candidats al que serà el vot dels congressistes. A la coalició Casado-Cospedal es podrien afegir García-Margallo i García Hernández, però aquests dos no representen cap força organitzada.
Dos escenaris endimoniats
Des del triomf de la moció de censura, tots els fets que s'han produït al PP han estat imprevisibles i han dibuixat un gran buit de poder: la ràpida sortida d'escena de Mariano Rajoy; la renúncia a competir d'Alberto Núñez Feijóo; la forta irrupció de Pablo Casado i, finalment, un resultat extraordinàriament obert de les primàries. Ara, davant del congrés, la perspectiva de l'elecció de qualsevol dels dos aspirants no garanteix que el partit trobi l'estabilitat.
La figura de Santamaría polaritza el partit i el proper congrés pot ser un plebiscit entorn el sorayisme. L'exvicepresidenta espanyola s'ha guanyat una imatge de professional del joc brut des dels ressorts que ha controlat des del govern. El seu triomf al congrés no anul·larà el seus detractors, que continuaran ben presents en el grup parlamentari del PP. Tret d'Elio Cabanes, candidat residual, tots els aspirants en aquestes primàries són diputats. Tampoc es pot oblidar que el bloc anti-Santamaría suma més del 60% dels vots.
L'elecció de Casado és factible, però seria el del candidat que ha quedat segon amb el suport de la tercera candidata. Des de l'entorn de Santamaría ja es llança el relat d'una "aliança de perdedors". Però, a més, Casado té damunt d'ell l'espasa de Dàmocles del seu currículum inflat. Potser no és un cas que el pugui forçar a deixar la política, pero si és finalment imputat, el seu lideratge quedarà erosionat.
El PP es va erigir sobre la victòria de l'Alianza Popular de Manuel Fraga sobre les restes del vell centrisme. Després, José María Aznar va ser capaç d'aglutinar en unes úniques sigles totes les famílies de la dreta espanyola. Es va poder permetre exercir el dedazo per triar el seu successor. Però Mariano Rajoy ja no ha pogut fer-ho.
Hi ha una regla no escrita en política que admet poques excepcions: és inhabitual que el líder que es posa davant del partit quan aquest passa a l'oposició no sol ser el mateix que el porti de nou al triomf. La retirada de Rajoy de la política obre una nova era al partit i a hores d'ara només sabem que serà llarga, incerta i plena de traïcions.