Filiprim: anàlisi

​La institució Puyal

«Ha fet de la narració del futbol en català tota una creació. Una creació temporal perquè ha sigut pionera a més a més d’innovadora i, sobretot, estimada»

per Toni Vall, 6 de juliol de 2018 a les 10:26 |
Puyal, durant una transmissió de futbol | ACN
S’abusa del concepte “institució” tant com s’abusa del concepte “històric”. Massa coses són institucions i acumulem massa dies històrics. Ens agraden les hipèrboles, ens serveixen per a construir imaginari i relat. És un pecat petit mentre no ens privi de continuar tocant de peus a terra. Una institució és una idea arrelada fortament, sustentada pel pes i pel pas del temps, una realitat prolongada que ha fet calat, que ha generat estimació perenne, que ha construït un camp semàntic referencial, una innovació genuïna que perviu a còpia de l’ús i esdevé assumida, integrada, integradora.

Joaquim Maria Puyal és una persona que ha esdevingut una institució. Una institució viva, humana, algú que respira, que parla i es relaciona amb l’entorn i que, pels seus mèrits professionals, és algú a qui podem aplicar aquest concepte sense por de passar-nos de frenada, de resultar cursis o exagerats. Ha fet de la narració del futbol en català tota una creació. Una creació temporal perquè ha sigut pionera a més a més d’innovadora i, sobretot, estimada. Més de quatre dècades explicant el Barça a la ràdio. El futbol cada dia em sembla més irrellevant però si ha arribat a ser important, si hem entès per què el Futbol Club Barcelona posseeix relat més enllà dels milions i la seva immoralitat, és gràcies a la narració de Puyal.


Vaig conèixer de prop un perfeccionista, algú que volia que les coses sortissin exactament com ell les havia pensat

La temporada 2011-2012 vaig col·laborar a la seva TDP. Hi parlava de cine. Relacionava durant un minut cada partit amb una pel·lícula. Va ser un repte bonic i molt exigent que ell em va regalar, arriscant-se a fer coses noves, a confiar amb realitats col·laterals que enriquissin el seu programa de ràdio. Vaig conèixer de prop un perfeccionista, algú que volia que les coses sortissin exactament com ell les havia pensat. Vaig perfeccionar, al meu torn, allò que ens fa tanta por: posar-nos a prova. Quina experiència tan sorprenent.

Puyal ha decidit posar punt i final a tants anys narrant el Barça a la ràdio. Es retira d’això però assegura que vol continuar fent coses. Segur que ho fa. No sé si cal gaire recordar tot allò que ha fet. Tinc por de resultar emfàtic i carregant. Repassar Vostè jutja, La vida en un xip ­i Un tomb per la vida ho he fet mentalment moltes vegades. No tantes vegades he pensat en Vostè pregunta, sens dubte perquè no el vaig arribar a veure. N’he vist alguns fragments al llarg dels anys. M’han explicat que a TVE no conserven totes les gravacions, només algunes. És doncs una joia no extremadament fàcil de veure. Fa poc al documental Eugenio vaig veure un tros molt petit de la conversa de Puyal amb el gran humorista a Vostè pregunta. La pel·lícula ens explica la seva vessant tràgica i el relat comença oficiat per una pregunta de Puyal. Sensacional! Recordo també flaixos de conversa amb Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo. A internet n’hi ha alguns: Joaquim Molas, Jordi Pujol, Joan Fuster, Maria del Mar Bonet, Antoni Tàpies... No puc entendre que no s’hagin editat en DVD com si s’ha fet amb l’A fondo de Joaquin Soler Serrano.

El futbol cada dia em sembla més irrellevant però si ha arribat a ser important, és gràcies a la narració de Puyal

Dit sense estridències ni estirabots pantagruèlics, Puyal és una institució perquè algú a qui escoltaves narrar el Barça quan tenies vuit, nou i deu anys i ho ha continuat fent quan en tenies quinze, vint i trenta i molts salta a la vista que és una institució. Una institució escassa i excepcional, tot s’ha de dir, perquè vivim en un món i en un país en què l’edat i l’experiència computen poc, resten valor afegit. El periodisme reclama cares joves no se sap gaire bé per què. Quan passes dels cinquanta llargs sembla que facis nosa a la pantalla i a les ones. Estic esperant amb candeletes el dia que les dones periodistes (i els homes al darrere) ens rebel·lem en massa contra la demencial dictadura de l’estètica que imposa uns cànons de bellesa concrets per a poder fer pantalla. És especialment sagnant en el periodisme esportiu. Fastigós, fins i tot. Només s’admeten noies esculturals. Per quan l’autocrítica? Fins quan aquest teatret?

Bé, me n’estic anant del tema. Em queda poc per afegir, en realitat. Només allò del principi de la institució i de la història. Puyal, les més naturals i expressives gràcies.

 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació