29
de juny
del
2018
Actualitzat
a les
11:05h
Tothom sap que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no haurien de ser a la presó. Tothom ho sap. I qui digui que no ho sap o bé és un indocumentat o un cínic. Tothom sap que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no van fer el dia 20 de setembre de l’any passat cap acte susceptible de ser considerat rebel·lió ni sedició, els delictes pels quals estan en presó preventiva a Soto del Real des de fa uns quants mesos.
Tothom sap que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no haurien d’estar a la presó i, estrictament, no calia que un reportatge ens ho expliqués. Dic “estrictament” perquè en realitat sí que calia, com més s’expliqui millor, com més material documental s’aporti millor, com més es difongui millor. I la virtud principal de 20-S, el reportatge que va emetre ahir Sense ficció, és que ho explica de meravella, construeix un relat fílmic madur i complex, on totes les peces encaixen, totes les baules i engranatges són perfectes, per a donar a llum a la conclusió més senzilla possible: és una aberració, un insult a la intel·ligència i la dignitat, un escàndol democràtic que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez estiguin a la presó.
El primer que sorprèn de 20-S és que el seu productor, Jaume Roures, en sigui també el director. És eloqüent sobre el grau d’implicació que hi ha posat, sobre com de conscienciat està amb el tema. L’alma mater de Mediapro acostuma a caracteritzar-se per la discreció, la mirada externa, l’estoïcisme. En aquest cas, ha abandonat per complet aquest punt de vista. Això no vol dir, de cap manera, que 20-S sigui una producció connotada, tramposa, demagògica, ampul·losa o propagandística. No, aquesta és precisament la segona cosa que sorprèn del reportatge: la seva perfecció tècnica com a artefacte audiovisual, com de bé funciona a nivell quasi cinematogràfic.
L’ús dels materials visuals, la inserció dels testimonis, els apunts de la música, la construcció del relat i reconstrucció dels fets. Enganxa com ho fan els bons documentals. Més enllà del tema que tracta, és una producció fílmica de categoria. La tercera aportació destacada –potser la més rellevant- és la seva possible vàlua judicial: documenta l’actitud pacífica, dialogant i mediadora dels dos protagonistes durant les llargues hores de la multitud davant la conselleria d’economia. La càmera els segueix, captura les seves converses, la interacció amb la gent i amb la Guàrdia Civil, els moments de tensió i de distensió, la negociació... Explica per què van pujar al cotxe de la policia i què hi van fer allà dalt. No hi ha cap ombra de dubte. Un dels juristes convidats al Més 3/24 de després de l’emissió del documental, va fer una aportació molt interessant: potser algú podria interpretar faltes de desobediència o de coacció –“Ara no podeu sortir”, imaginem que Sánchez i/o Cuixart potser van suggerir-ho per precaució a la Guàrdia Civil en algun moment- però mai de rebel·lió ni sedició.
La quarta, i també molt valuosa, aportació de 20-S és la seva capacitat per a despullar la mentida, el muntatge i el cinisme. Escoltem una conversa entre el major Trapero i el fiscal que l’interroga a l’Audiència Nacional. El fiscal dona per fet que els guàrdies civils que hi havia a la porta de la conselleria es van haver de refugiar a dins perquè la multitud pretenia assaltar l’edifici amb violència. Trapero ho nega, les imatges ho documenten. És molt fort! La qüestió de les armes dins del cotxe policial és un altre tema important. Qui les va deixar allà? Amb quina intenció? Per què no se’n depuren responsabilitats? Per cert que en un capítol d’El objetivo de La Sexta, el tal Joan Carles Girauta –diputat al Congrés per Ciutadans- va assegurar que s’havien robat armes dels cotxes de la Guàrdia Civil. Ana Pastor li va rebatre amb l’atestat policial a la mà i ell va excusar-se dient que era la informació que havia publicat un diari. Polítics que tenim.
La cinquena aportació molt interessant de 20-S és la manera com narra en paral·lel els fets davant d’Economia amb el que simultàniament passava a la seu de la CUP: la Guàrdia Civil pretenia entrar-hi sense ordre judicial i els treballadors i militants van impedir-ho. Impressiona veure David Fernández enfrontant-se amb els policies amb conviccions i arguments de pes: “Sense ordre judicial aquí no entra ni Déu”, “Si entreu sense ordre ens veiem als jutjats”. Al final, després d’hores esperant que arribés l’ordre, aquesta no va arribar i van marxar. Qui va ordenar aquella acció il·legal?
20-S aporta, en fi, motius per la més profunda preocupació, decepció i intranquil·litat. Fins fa poc teníem claríssim que la justícia no és igual per a tothom. Ara ens preguntem si és raonable confiar en la justícia.
Si Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no són presos polítics ja em direu què són.
Tothom sap que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no haurien d’estar a la presó i, estrictament, no calia que un reportatge ens ho expliqués. Dic “estrictament” perquè en realitat sí que calia, com més s’expliqui millor, com més material documental s’aporti millor, com més es difongui millor. I la virtud principal de 20-S, el reportatge que va emetre ahir Sense ficció, és que ho explica de meravella, construeix un relat fílmic madur i complex, on totes les peces encaixen, totes les baules i engranatges són perfectes, per a donar a llum a la conclusió més senzilla possible: és una aberració, un insult a la intel·ligència i la dignitat, un escàndol democràtic que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez estiguin a la presó.
El primer que sorprèn de 20-S és que el seu productor, Jaume Roures, en sigui també el director. És eloqüent sobre el grau d’implicació que hi ha posat, sobre com de conscienciat està amb el tema. L’alma mater de Mediapro acostuma a caracteritzar-se per la discreció, la mirada externa, l’estoïcisme. En aquest cas, ha abandonat per complet aquest punt de vista. Això no vol dir, de cap manera, que 20-S sigui una producció connotada, tramposa, demagògica, ampul·losa o propagandística. No, aquesta és precisament la segona cosa que sorprèn del reportatge: la seva perfecció tècnica com a artefacte audiovisual, com de bé funciona a nivell quasi cinematogràfic.
"Si detecteu algú que actua d'alguna manera violenta, no ho permeteu. Aïlleu-lo. Ens volen violents", Jordi Cuixart
— Sense ficció (@senseficcio) 28 de juny de 2018
Ara, a @tv3cat, #20STV3 ▶https://t.co/xlJvaObCs7pic.twitter.com/o6B102afre
L’ús dels materials visuals, la inserció dels testimonis, els apunts de la música, la construcció del relat i reconstrucció dels fets. Enganxa com ho fan els bons documentals. Més enllà del tema que tracta, és una producció fílmica de categoria. La tercera aportació destacada –potser la més rellevant- és la seva possible vàlua judicial: documenta l’actitud pacífica, dialogant i mediadora dels dos protagonistes durant les llargues hores de la multitud davant la conselleria d’economia. La càmera els segueix, captura les seves converses, la interacció amb la gent i amb la Guàrdia Civil, els moments de tensió i de distensió, la negociació... Explica per què van pujar al cotxe de la policia i què hi van fer allà dalt. No hi ha cap ombra de dubte. Un dels juristes convidats al Més 3/24 de després de l’emissió del documental, va fer una aportació molt interessant: potser algú podria interpretar faltes de desobediència o de coacció –“Ara no podeu sortir”, imaginem que Sánchez i/o Cuixart potser van suggerir-ho per precaució a la Guàrdia Civil en algun moment- però mai de rebel·lió ni sedició.
La quarta, i també molt valuosa, aportació de 20-S és la seva capacitat per a despullar la mentida, el muntatge i el cinisme. Escoltem una conversa entre el major Trapero i el fiscal que l’interroga a l’Audiència Nacional. El fiscal dona per fet que els guàrdies civils que hi havia a la porta de la conselleria es van haver de refugiar a dins perquè la multitud pretenia assaltar l’edifici amb violència. Trapero ho nega, les imatges ho documenten. És molt fort! La qüestió de les armes dins del cotxe policial és un altre tema important. Qui les va deixar allà? Amb quina intenció? Per què no se’n depuren responsabilitats? Per cert que en un capítol d’El objetivo de La Sexta, el tal Joan Carles Girauta –diputat al Congrés per Ciutadans- va assegurar que s’havien robat armes dels cotxes de la Guàrdia Civil. Ana Pastor li va rebatre amb l’atestat policial a la mà i ell va excusar-se dient que era la informació que havia publicat un diari. Polítics que tenim.
Hi havia dos agents de la Guàrdia Civil davant de la conselleria d'Economia i Hisenda aquell dia? Pareu atenció a les imatges.
— Sense ficció (@senseficcio) 28 de juny de 2018
Ara, a @tv3cat, #20STV3▶https://t.co/xlJvaObCs7pic.twitter.com/iQKF9wmCtN
La cinquena aportació molt interessant de 20-S és la manera com narra en paral·lel els fets davant d’Economia amb el que simultàniament passava a la seu de la CUP: la Guàrdia Civil pretenia entrar-hi sense ordre judicial i els treballadors i militants van impedir-ho. Impressiona veure David Fernández enfrontant-se amb els policies amb conviccions i arguments de pes: “Sense ordre judicial aquí no entra ni Déu”, “Si entreu sense ordre ens veiem als jutjats”. Al final, després d’hores esperant que arribés l’ordre, aquesta no va arribar i van marxar. Qui va ordenar aquella acció il·legal?
20-S aporta, en fi, motius per la més profunda preocupació, decepció i intranquil·litat. Fins fa poc teníem claríssim que la justícia no és igual per a tothom. Ara ens preguntem si és raonable confiar en la justícia.
Si Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no són presos polítics ja em direu què són.