Maria Rodés, la música com a refugi contra el caos

La cantant i compositora presenta "Eclíptica", disc que s'inspira en el seu tiet-besavi Lluís Rodés Campderà, astrònom i meteoròleg que va dirigir l’Observatori de l’Ebre entre els anys 1920 i 1939

Maria Rodés presenta «Eclíptica», el projecte guanyador del premi Puig-porret 2018
Maria Rodés presenta «Eclíptica», el projecte guanyador del premi Puig-porret 2018 | Adrià Costa
29 de juny del 2018
Actualitzat el 01 de juliol a la 1:22h
Maria Rodés (Barcelona, 1986) ha emprès un viatge d'anada i tornada, de descobertes, de subtileses i de seduccions amb el seu darrer disc, Eclíptica, projecte guardonat amb el Premi Puig-Porret 2016 on l'autora presenta un cançoner més lluminós que mai, amb cúmbia inclosa. El concepte del disc s'inspira en el diari que va escriure el seu tiet-besavi, Lluís Rodés Campderà (1881-1939), meteoròleg, astrònom i jesuïta que entre els anys 1920 i 1939 va dirigir l’Observatori de l’Ebre, tot desafiant la soledat i els estralls que feia la guerra.
 
És el punt de partida d'una història fascinant que comença quan Maria Rodés era molt petita i el seu pare li assegurava que la família tenia un cràter a la lluna anomenat "Rodés". "Jo anava per l'escola presumint de cràter. Em va donar un pedigrí especial", confessa, amb un somriure. Després, se'n va oblidar, però el 2012 fa una residència artística a Castelltallat i la convivència de quinze dies amb un astrònom provoca que tot s'activi. "Em va contagiar l'admiració que sentia pel meu tiet-besavi i em va donar el seu llibre més important, El firmamento. En aquell moment és on començo a sentir més curiositat per tot plegat".
 
Reflexió sobre la guerra, l'espiritualitat o l'astronomia

D'aquell primer llibre, la compositora passa a la biografia que Lluís Rodés havia fet a Santa Coloma de Farners. "Fullejant-la, vaig trobar que hi havia material per anar estirant el fil". Conceptes que la portaven a d'altres emocions, a traçar línies entre el passat, el futur i entre els cossos celestes i els que es belluguen a la Terra. El següent pas va ser preguntar a la família, investigar i llegir el diari que l'astrònom va escriure a l'observatori. "Eclíptica recull la seva vida i les seves anotacions, però sense explicar-ne la història. Ell és només una inspiració". Un punt de partida per reflexionar sobre la guerra, l'espiritualitat o l'astronomia.

"Em va anar molt bé per fer metàfores", assegura, recordant aquell procés ple de complicitats i associacions. "I em va fer pensar en el temps que ell va estar sol a l'Observatori de l'Ebre, en plena Guerra Civil. Me l'imagino amb el seu telescopi mentre tot allò passava al seu voltant. Va aconseguir que la gent el respectés per savi", destaca. "Vaig trobar una connexió amb la meva vida i amb el tema de la soledat. Em va remoure. Ell, com una persona que està vivint una situació de caos i que es refugia en l'astronomia, una harmonia còsmica. I jo, buscant el refugi del caos vital en la música".
 

Maria Rodés, autora d'«Eclíptica». Foto: Adrià Costa


Caos i connexions espirituals

La vocació –astronomia i música– com a protecció, en els dos casos. "Soc d'una generació que es va menjar la crisi amb patates. No és la guerra, però també és dur". En aquest sentit, a més d'un refugi, la música és també una via de connexió espiritual. Una connexió màgica. "Soc musicoterapeuta i treballo amb discapacitats. Veig com la música té poder. Com connecta amb una intel·ligència que tots tenim. Perquè tothom té una certa musicalitat, encara que no en siguis conscient". Gairebé és una vivència zen, com si el cant et transportés a estat meditatiu, de descans. "Connectes amb un tu que no ets tu".

En aquest sentit, Eclíptica –la línia recorreguda pel Sol al llarg d'un any els estels– és un disc que aconsegueix l'efecte que busca, amb una música que provoca esclats d'imaginació, en ple èxtasi de creativitat, en una elegància que lliga perfectament amb cada lletra. De la lluita dels cossos als astres que es busquen i no es troben. De Fui a buscar el Sol i dos amants vanitosos que estan enlluernats l'un amb l'altre, passant per Pléyades i aquesta manera de "viure escapant", fins arribar a Luciérnaga en el cielo i la polaritat entre la part fosca i la lluminosa. O la necessitat de reconstrucció després d'una guerra, a Luna no hay.

O també el soroll de la Sirena, o el díptic que fan Nana negra i Eclipsi, les dues cançons en català que culminen en Niña de párpados negros, construïda a partir d'un poema del seu tiet-besavi, Oda al Sol. Una Maria Rodés delicada en cada emoció, atenta a les connexions entre ella, la inspiració i els oients. I el futur? "M'agradaria parlar de les caceres de bruixes i tinc ganes de fer un disc amb moltes col·laboracions de dones". Però això, qui sap. Primer cal gaudir de les noves cançons, de les emocions desfermades, d'aquesta connexió vibrant amb el passat que va al futur. Amb aquesta llum fascinant que embolcalla les petites coses.