27
de juny
del
2018
La cara revela molt sobre nosaltres mateixos. Explica des de la nostra història evolutiva –el nostre origen– fins al desenvolupament embriològic, la dotació genètica, la propensió a la malaltia, l'estat de salut actual i les exposicions que hem patit durant la nostra vida. La idea que l'estructura de les nostres cares fins i tot pot revelar informació sobre les nostres personalitats, ja ve dels antics grecs.
La cara és una constel·lació complexa de components amb funcions ben diverses. A la cara hi ha sentits que ens relacionen amb l’entorn, com són la vista, l'oïda o l'olfacte. Per òrgans que tenim a la cara respirem, ens alimentem i ens comuniquem. Però, malgrat la fascinació col·lectiva per la façana del nostre cos, no comprenem completament el funcionament de la maquinària molecular que controla la seva formació.
En els humans, el desenvolupament de la cara comença molt aviat, durant la cinquena setmana. Entorn del que serà l’obertura oral apareixen cinc prominències: una gran i central, donarà el front, els ulls i el nas; i dos parells simètrics, d’on creixeran les maxil·les i les mandíbules, i que també donaran lloc a les galtes, els llavis i la barbeta. Els dos parells simètrics s’acabaran soldant; quan no ho fan, apareixen malformacions congènites, com el paladar obert.
La cara humana es forma a partir d’estructures que en altres espècies fan altres funcions. Com a reminiscència evolutiva, els vertebrats tenim brànquies en algun moment del desenvolupament embrionari. Els peixos més antics sense mandíbules, com la lamprea, tenen set arcs branquials. En els taurons presenten una innovació evolutiva: els primers arcs branquials es transformen en les mandíbules i la seva articulació cranial, i mantenen quatre arcs que suporten les brànquies.
La natura recicla per fer individus. Com en els taurons, els primers arcs branquials (o faringis) dels humans seran els primordis que formaran les maxil·les i les mandíbules; mentre que els altres arcs intervindran en diferents funcions anatòmiques del cap i del coll.
Les tècniques modernes de laboratori i la creació de models per computació han aportat informació sobre la genètica craniofacial. S’han identificat gens que contribueixen a la formació de la cara i les variants que provoquen malformacions i síndromes, com el llavi leporí. PLOS Genetics ha publicat una col·lecció d’articles amb els avenços recents: «Genètica Craniofacial: on hem estat i on anem».
Els models d’estudi són el ratolí i el peix zebra. El peix zebra –tot i no ser mamífer– és una bona opció, perquè el seu desenvolupament és extern –a partir d’un ou– i perquè els seus embrions són transparents, amb la qual cosa es poden visualitzar directament al microscopi. I, tot i que el rostre de la larva del peix zebra és molt més senzill que el d’un nadó, molts dels processos cel·lulars que formen la cara humana són similars.
La multitud de cares humanes ofereix més diversitat que en altres animals i també més variació que d'altres parts del cos humà. En comprendre la genètica subjacent de les petites diferències en les cares, els científics podran algun dia predir la cara d'una persona a partir del genoma; és a dir, reconstruir cares a partir de mostres d'ADN recollides en escenes de crim o dels ossos dels nostres ancestres. Totes aquestes aplicacions van associades a considerables implicacions ètiques i socials que caldrà tenir en compte.
La cara és una constel·lació complexa de components amb funcions ben diverses. A la cara hi ha sentits que ens relacionen amb l’entorn, com són la vista, l'oïda o l'olfacte. Per òrgans que tenim a la cara respirem, ens alimentem i ens comuniquem. Però, malgrat la fascinació col·lectiva per la façana del nostre cos, no comprenem completament el funcionament de la maquinària molecular que controla la seva formació.
En els humans, el desenvolupament de la cara comença molt aviat, durant la cinquena setmana. Entorn del que serà l’obertura oral apareixen cinc prominències: una gran i central, donarà el front, els ulls i el nas; i dos parells simètrics, d’on creixeran les maxil·les i les mandíbules, i que també donaran lloc a les galtes, els llavis i la barbeta. Els dos parells simètrics s’acabaran soldant; quan no ho fan, apareixen malformacions congènites, com el paladar obert.
La cara humana es forma a partir d’estructures que en altres espècies fan altres funcions. Com a reminiscència evolutiva, els vertebrats tenim brànquies en algun moment del desenvolupament embrionari. Els peixos més antics sense mandíbules, com la lamprea, tenen set arcs branquials. En els taurons presenten una innovació evolutiva: els primers arcs branquials es transformen en les mandíbules i la seva articulació cranial, i mantenen quatre arcs que suporten les brànquies.
La natura recicla per fer individus. Com en els taurons, els primers arcs branquials (o faringis) dels humans seran els primordis que formaran les maxil·les i les mandíbules; mentre que els altres arcs intervindran en diferents funcions anatòmiques del cap i del coll.
Les tècniques modernes de laboratori i la creació de models per computació han aportat informació sobre la genètica craniofacial. S’han identificat gens que contribueixen a la formació de la cara i les variants que provoquen malformacions i síndromes, com el llavi leporí. PLOS Genetics ha publicat una col·lecció d’articles amb els avenços recents: «Genètica Craniofacial: on hem estat i on anem».
Els models d’estudi són el ratolí i el peix zebra. El peix zebra –tot i no ser mamífer– és una bona opció, perquè el seu desenvolupament és extern –a partir d’un ou– i perquè els seus embrions són transparents, amb la qual cosa es poden visualitzar directament al microscopi. I, tot i que el rostre de la larva del peix zebra és molt més senzill que el d’un nadó, molts dels processos cel·lulars que formen la cara humana són similars.
La multitud de cares humanes ofereix més diversitat que en altres animals i també més variació que d'altres parts del cos humà. En comprendre la genètica subjacent de les petites diferències en les cares, els científics podran algun dia predir la cara d'una persona a partir del genoma; és a dir, reconstruir cares a partir de mostres d'ADN recollides en escenes de crim o dels ossos dels nostres ancestres. Totes aquestes aplicacions van associades a considerables implicacions ètiques i socials que caldrà tenir en compte.