Espinàs, aquell «que encara està viu»

Homenatge a Josep Maria Espinàs. Ateneu Barcelonès. 25 de juny. Hi he d’anar. No sé què passarà fins aquell dia però m’ho apunto perquè hi he d’anar. Hi parlaran Xavier Antich i Xavier Pla. Hi he d’anar. És una d’aquelles certeses que un té i que sap que no podrà contradir. No voldrà, és impossible que vulgui. Espinàs m’acompanya des de fa anys, hi he parlat potser una vintena de vegades. L’he entrevistat tres o quatre. Em seria igual perquè l’important és que l’he llegit. Hi de d’anar.

Me’n recordo d’Identitats i crec que és el primer que recordo d’ell. El programa d’entrevistes de TV3. Encara de tant en tant n’emeten alguna de matinada o quan mor algun dels entrevistats. Fa poc vaig veure la de Montserrat Roig perquè feia vint-i-cinc anys que va morir i van fer-ne un especial. Em ve al cap també la de Miquel Porter i Moix i la de Joan Capri. I la d’en Tísner i en Cesc. Espinàs i Cesc, per cert, van fer junts un parell de llibres preciosos. Un es deia Això també és Barcelona, amb textos d’un i dibuixos de l’altre. I fotos d’Oriol Maspons! L’altre es deia Guia de ciutadans anònims, un gloriós trio amb Ricard Giralt Miracle. Ara tinc al davant els tres llibres sorgits d’Identitats. El primer, per cert, és el número 1 de La Campana. Crec que m’agraden tant les entrevistes perquè vaig veure Identitats quan encara no sabia què eren les entrevistes.

Me’n recordo de quan vaig saber que Espinàs va ser el número 3 d’Els Setze Jutges. Me’n recordo de quan em van explicar que va escriure la lletra de l’himne del Barça. Me’n recordo quan la professora Gallofré va portar-lo a una classe de Literatura Catalana a la facultat de Periodisme. Me’n recordo dels reportatges de Destino. Agafes un exemplar dels anys seixanta i segur que te’l trobes en una o vàries pàgines. Me’n recordo del dia que ell i la Isabel Martí em van descobrir el Lázaro, el seu restaurant de capçalera, al carrer Aribau entre Còrsega i Rosselló. Me’n recordo de les columnes de l’Avui, diàries, sempre amatents a la vida que passa. També se’n recorda Xavier Antich, que té retallada la primera, del 23 d’abril de 1976, quan va escriure sobre el seu nom escrit, sobre si “José Maria” perviuria i sobre si “Josep Maria” trauria el cap.

Parla Espinàs i diu que el que més l’ha apassionat sempre és la realitat. S’ha conformat amb ser ell mateix, li ha interessat sempre fer allò que no havia fet mai encara. “No sé qui sóc, el món és ple de gent que sap qui és. Jo no sóc jo, sóc el qui no ha fet, sóc aquell que encara és viu”. Un cop li van demanar que es definís, va quedar astorat. “Ese de gafas”, va respondre. Si volgués fer un resum de la seva vida només li sortirien tòpics. Xavier Pla relata una bonica semblança. “La joia de viure”, destaca d’entre tot dins la seva obra. Quanta raó. La joia de viure a Barcelona, en un àtic de l’Esquerra de l’Eixample. “Sempre deslliurat de modes, d’ideologies, de capelletes, el passat i el futur no l’hi han preocupat mai”, relata Pla. Espinàs és “presentista”, deu ser la resposta que més vegades m’ha donat Espinàs en les tres o quatre entrevistes que li he fet. És de les poques coses que sap del cert sobre ell mateix.
 
No ha escrit les seves memòries, és cert. Però alhora no és cert. Perquè ha escrit dos llibres tan lluminosos com El meu ofici i I la festa segueix. L’impacte que em va produir el primer se’m fa difícil d’explicar. Té dos capítols que m’impressionen: La màquina interior i Sorolls: “No podran prendre’m la vella Olivetti. Els diré que escriure-hi –tac, tactactac– és la meva petita festa”. I la festa segueix –me’l va signar el 7 de gener de 2010 després d’una entrevista– té el capítol L’altre autobús: “Em diuen que el 82 va bastant buit. Però no tant com el 96, en el qual viatja poca gent i és el que va agafar el meu pare. En aquesta parada hi estic molt bé. Encara puc prendre una altra pipa. L’autobús no arriba. De fet, no tinc cap pressa”. El bus 91, el bus del seu present, també me l’imagino bonic.

“Pensar una mica cada dia fins que pensar es converteixi en un hàbit”, Xavier Antich revela la fórmula de la veritat revelada al seu torn pel mateix Espinàs quan explicava l’entrellat d’omplir cada dia un full en blanc. “Una mica de dubte”, és la sal i el pebre que l’escriptor es reserva. No m’he perdut cap Espinàs dels últims quinze anys. M’agrada la idea de “la petita festa” que li vaig llegir i que ara l’aplico cada any quan s’estrena el nou Woody Allen i cada dos anys –més o menys, aproximadament– quan surt el nou Espinàs.

Recordo Un racó de paraigua i la revelació de Temps afegit i aquells pensaments rescatats d’escoltar i observar el ritme del temps i de la vida. Em va agradar saber que pertanyia –espero que encara sigui així– a una penya que reuneix per sopar cada tres setmanes a un restaurant de Sarrià. I parlen i conversen. No fan monòlegs. És bonic saber qui són els altres membres de la penya. I imaginar-se’ls plegats fent-la petar mentre mengen i beuen. “Viure, viatjar, escriure. Viatjar per viatjar, no per arribar enlloc”, ho explica Xavier Pla i ell escolta i en queda admirat. Són els seus “viatges a peu”, esclar, tants i tant diferents. Però també és la seva màquina interior, a ritme somort, amb el fum d’una pipa i el tac-tactactac de l’Olivetti. Són noranta un anys i noranta llibres. I un homenatge. “Jo sóc aquell que encara està viu”.