Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Literatura catalana

Josep Pla i Gaziel, una amistat entre cartes creuades

Destino publica la correspondència entre dos dels autors catalans fonamentals del segle XX

per Xavier Serrahima, 25 de juny de 2018 a les 12:41 |
Josep Pla i Gaziel, en una imatge d'arxiu | Destino
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de juny de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els darrers anys, amb la publicació de La vida lenta i, sobretot, de Fer-se totes les il·lusions possibles, ens ha fornit l’oportunitat de començar a conèixer una altra cara de Josep Pla, una menys maquillada o adulterada pel propi escriptor, més autèntica i genuïna, que ens allunya de la imatge de pagès –més aviat, pagesot– contemplatiu i sorneguer de l’Empordà que es va anar bastint ell mateix al llarg dels volums de la seva Obra completa; que ens acosta a la intimitat de l’escriptor quan es treia la boina d’attrezzo, es mirava al mirall i es veia tal com era.

Amb Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Edicions Destino afegeix una nova baula a aquest benvingut procés de deconstrucció del personatge i, per tant, de reconstrucció de la persona Josep Pla. En aquest cas, a través de la mirada, sempre penetrant i il·luminadora, d’Agustí Calvet, que ens arriba mercès a les 51 cartes conservades que envià a l’autor d’El carrer estret. Cartes –o, més aviat, documents, car s’hi inclouen tant telegrames com altres tipus de notes– de valor desigual, algunes d’elles de simple valor testimonial, que posen de manifest la gran estima (i admiració) que, en aquells anys Gaziel sentia pel seu il·lustre compatriota empordanès.


L'entusiasme de Gaziel i la displicència de Pla

Una estimació que fa la impressió –la impressió, perquè, com es pot saber de veritat què nia més enllà del cor de les paraules?, en el més profund dels cor de les persones?– que Pla no compartia. Mentre Calvet no tan sols lloa la seva obra (“avui sou l’autor vivent més gloriós i més llegit de Catalunya”) i les seves capacitats (“ningú no coneix tan bé la comarca com vós”), sinó que li expressa ben explícitament el que sent per ell (“A la meva nova casa [...] hi tindreu sempre el vostre amic que us estima i us admira”), el de Palafrugell es mostra no ja menys disposat a escriure-li cartes –la desproporció és colossal com significativa: 51 cartes de l’un per 7 de l’altre–, sinó que ho fa d’una manera més protocol·lària, més formal: “Rebeu l’afecte del vostre servidor i amic”; “És sempre vostre affm.”.

I aquesta displicència planiana, evidenciada també pel seu desinterès en trobar-se amb el seu corresponsal, malgrat les contínues invitacions que rep per part seva, encara sobta més quan ens adonem que, a banda d’existir prou raons per sentir-se propers –tots dos són periodistes que han vist truncades les seves prometedores carreres per la Guerra Civil i pel franquisme; tots dos són exiliats de l’interior; tots dos comparteixen una visió amarga del país;...–, algunes de les opinions que expressa Gaziel les hauria pogut no ja subscriure sinó, directament, escriure Pla: “Aquest país [...] també té el seu tarannà personal [...] i és el de no admetre com a situacions estables més que dugues [sic]: la tirania i l’anarquia, però que s’assemblen tant que un no sap per on comença l’una i acaba l’altra, ni quina ha estat primer [...] perquè s’engendren mútuament l’una a l’altra”.

De la Rodoreda "fallida" a un Calders "que cau de les mans"


És per això, segurament, que d’entre el poc que comenta el genial creador d’El Quadern gris en les seves escasses lletres, el que més ens interessa són les seves consideracions sobre literatura, sobretot les opinions que, com a membre del primer jurat del premi Sant Jordi de novel·la, expressa sobre la versió inicial de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (“és un intent fallit”), i sobre Ronda naval sota la boira de Pere Calders (“trobo que la seva collonada marítima cau de les mans, perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita”).

La qual cosa fa que, pel que a Pla es refereix, acabi interessant-nos més els documents que, amb molt bon criteri, Manuel Llanas, el curador del volum, afegeix com a apèndixs. En ells retroben la força, l’enginy i la vivor que el convertiren en un dels noms indispensables de la literatura catalana de tots els temps. I la retrobem tant en articles que més tard foren traduïts al català per incorporar-los a l’Obra completa, com en un d’escrit en castellà i no traduït, “La rueda del tiempo. Historia y vida de Sant Feliu de Guíxols”.

Article que demostra, per si algú en tenia el dubte, que escrivia en castellà –cal tenir-ho sempre present: la seva llengua habitual quan publicava els seus articles a “Destino” i a d’altres diaris– molt millor que la major part dels periodistes de l’època; amb aquella naturalitat que (al contrari de Manuel de Pedrolo i d’altres resistents de l’interior) cregué que les circumstàncies històriques li imposaven.

Si a això hi afegim que els apèndix inclouen, també, un text, no ja interessant, sinó gairebé indispensable, sobre la història desconeguda –més aviat, oculta o ocultada– del diari La Vanguardia i dels seus fundadors, la família Godó (un text que ben segur que no deixarà ningú indiferent), resulta obvi que la publicació, avalada per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, d’aquesta desigual i irregular correspondència (ampliada) entre dos dels periodistes i escriptors catalans fonamentals del segle XX no podia ésser més escaient.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació