Entrevista

Joël Dicker: «Em complau tant escriure com llegir»

L'autor de "La veritat sobre el cas Harry Quebert" publica "La desaparició de Stephanie Mailer", una novel·la coral que gira al voltant d'un cas que podria no estar resolt, malgrat haver-se tancat fa vint anys

per Esteve Plantada, 24 de juny de 2018 a les 19:00 |
Joël Dicker torna a la càrrega amb «La desaparició de Stephanie Mailer» | La Campana
Té només 32 anys i ja ha venut més de cinc milions de llibres, consolidat com un dels autors que demostren que el bestseller no té per què allunyar-se de la qualitat i de la intenció autoral. En el seu cas, des que va sacsejar el món editorial –i lector– amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joel Dicker no ha deixat d'oferir històries vivíssimes i addictives, sempre amb un misteri a resoldre i trames construïdes en forma de laberint.
 

A La desaparició de Stephanie Mailer (La Campana / Alfaguara), l'autor fa que tot giri al voltant d'un cas del passat que podria tenir nous camins a recórrer, esquitxat per la desaparició sobtada d'una periodista amb informació rellevant per reobrir-lo. Intrigues, coneixences, casualitats insospitades i més personatges que mai conformen el darrer èxit de l'escriptor suís, que segueix tan vivaç, conversador i amable com en la darrera visita a Catalunya, amb la humilitat sàvia dels qui són cridats a fer i a escriure grans coses.
 
- La veritat sobre el cas Harry Quebert va suposar un debut literari esclatant. No té por d'haver de respondre sempre a les expectatives dels seus lectors i, alhora, amb la pressió de no repetir la mateixa fórmula?
 

- Tant de bo tingués una fórmula! Imagini's que existís una recepta que permetés a qualsevol escriptor vendre cinc milions d'exemplars. Autors, llibreters i editors estarien sempre exultants [riu]. Jo només sé que res del que escrius i acaba tenint èxit respon a una fórmula. I que l'èxit d'un llibre sempre sorprèn a tothom. Per què El Codi da Vinci? Per què Cinquanta ombres d'en Grey? Per què El vell i el mar? Per què Els miserables? És absolutament inexplicable! En el meu cas personal, em costaria molt dir què és el que va convertir Harry Quebert en un èxit.
 
- De fet, era la sisena novel·la que escrivia i totes les anteriors havien estat refusades pels editors.
 
- La meva impressió, quan havia acabat el llibre, era: "mira, un llibre més que ningú no llegirà". Vaig pensar que era un beneit, que m'havia embolicat amb un llibre complicat i que seria un fiasco absolut.
 
- I, de sobte, milions de vendes.
 
- L'èxit el puc explicar per un aspecte de compartició: crec que he pogut crear un vincle amb els lectors i trobar-me amb ells en el punt on em complau tant escriure com llegir. És com quan vas a una conferència d'un tema del quan no en saps res, i el conferenciant te'n parla durant una hora amb tanta passió que sembla que ho entens tot. Però tu sèries totalment incapaç de torna-la a explicar! Ara bé, ningú et pot treure que el moment de plaer i d'intercanvi ha existit de debò.
 
- L'èxit el va fer dedicar-se professionalment a l'escriptura. Després de Harry Quebert ha publicat tot allò que ha escrit.

 
- Sóc conscient que a l'estat espanyol s'han publicat tres llibres en cinc anys i que això correspon, només, a un moment determinat de la meva vida. Si agafes fotografies meves de fa cinc anys veuràs que no he canviat gaire. És el mateix període de la meva vida i això fa que sigui normal que les tres novel·les tinguin un vincle entre elles, no és pas la repetició d'una fórmula. I no tinc cap dubte que això canviarà amb el temps. Els llibres que hagi escrit al voltant dels 30 anys tindran un to, i els fets als 40 o 50, un altre.
 
- Algun dia publicarà les obres que li van refusar abans del seu primer gran èxit?
 
- No sé ni on són! [riu] De moment no m'interessa publicar-les. No tindria cap sentit, era massa jove i no em sento gens propers a elles.
 
- A diferència dels altres llibres, aquest té molts més personatges i és una novel·la coral. Com li va venir la idea d'aquest nou cas?
 
- És una idea que es cou a foc lent, que va creixent. No sabria dir-te quina va ser l'espurna. Potser les ganes de parlar de molts personatges, de fer una història realment coral. [Pensa] Hi ha l'experiència d'un psicòleg americà que em fascina i que parla d'aquella teoria que diu que pots conèixer qualsevol persona del món en una cadena de sis persones. Aquesta connexió de gent que tenen un punt en comú, però que entre ells no es coneixen ni el saben, em va semblar molt interessant. Per això aquest llibre, amb personatges que no tenen cap vincle entre ells, almenys en aparença.
 
- A banda d'una novel·la amb molts personatges, La desaparició de Stephanie Mailer també té una trama argumental molt complexa. Tenia un pla traçat?
 
- No, simplement vas jugant amb les peces. És un joc entre els personatges, amb el moviment de cadascun d'ells i els moments que han viscut i van vivint. Per mi, la garantia de la claredat és poder explicar tot el que passa sense cap ajuda. Si jo mateix, com a autor, necessito un pla per saber què faig, vol dir que no controlo prou el que tinc entre mans i que no serà entès pels lectors.
 
- Imagino que sí que deu tenir establerts un punt de partida i un final.
 
- Si tinc un punt final, per mi ja no té sentit escriure el llibre! Per què caldria buscar una explicació que ja tinc resolta? No m'interessa gens. Per mi, el joc de debò és muntar el puzle. Tens totes les peces davant teu, i tens peces que capgiren, un principi i un altre, sense saber què passarà.
 
"Si tinc un punt final, per mi ja no té sentit escriure el llibre. Per què caldria buscar una explicació que ja tinc resolta?"

- Això vol dir que mentre escriu se sorprèn igual que el lector?
 
- Em deixo sorprendre per la novel·la. No soc jo mateix, no és conscient. En part, és com l'efecte que reben els lectors. Quan el lector llegeix una novel·la, sap perfectament que tot allò és una invenció i un joc i, tanmateix, té ganes de jugar. Per què? És una emoció que ve de dins, com als jocs de taula. Quan hi jugues i guanyes, el que hi ha és una emoció de debò! Com al Monopoly: acabes de comprar cases, carrers i tens diners... però saps perfectament que en realitat no ets ric i que allò no val per res. Però ets feliç, sents l'emoció de ser-ho. Acceptes el codi del joc. Aquest és un element important en la història, és l'element de la metasupervivència, de la metaexistència: viure sobre la vida dona sentit a la vida. Si no, per què viure, si ja sabem que tots acabarem morint? Sempre volem sublimar la nostra pròpia vida, tenint amics, amors, fent coses que donin sentit a tot plegat... I ho fem perquè el final no té sentit, ja sabem com acaba l'aventura. Per això és tant important el camí.
 
- "És una emoció que ve de dins", diu. Un dels seus trets com a autor és que no descriu mai els personatges, sinó que els deixa en un escenari. Som nosaltres, els lectors, qui ens fem la idea de com i qui són. Això provoca una implicació emocional.
 

- M'agrada que ho destaqui, perquè per mi és molt important deixar part de la feina al lector. I aquesta és una manera de responsabilitzar-lo amb allò que estic dient. Justament, vull que el lector gaudeixi com quan jo escric. I si jo estic gaudint en el procés d'escriptura, és perquè sento emocions. Per exemple, si escric una escena de dos nens de vacances que s'ho passen bé al costat del mar i s'enamoren d'una noia, intentaré recordar emocions de quan jo vaig viure una cosa similar. És un sentiment meu, que em pertany, però m'agradaria que la lectura d'aquestes línies fossin teves, com a lector. Per mi, això és compartir l'experiència d'un llibre.
 
- Ara parlava de la importància del camí. El gènere negre acostuma a fiar-ho tot a la resolució del cas, en el cop d'efecte final. Li interessa aquest tipus de literatura?
 
- La veritat és que no llegeixo massa novel·les policíaques, el gènere negre no m'interessa especialment. M'agraden els llibres en què el més fascinant de tot és l'ambient, més que la trama. I crec que en els meus llibres, la resolució de la investigació tampoc no és el més important. Això explica les raons que fan que La desaparició de Stephanie Mailer no sigui una novel·la policíaca.

- Pràcticament al principi de la novel·la, escriu: "Avui en dia la gent ja jo llegeix premsa , i als anunciants ja no els interessa". I afegeix, a tomb de la trama: "Per què vols llegir l'Orphea Chronicle, si pots llegir el New York Times per internet?". Serà alguna dia viable la premsa digital? Creu que el paper està sentenciat?
 
- No necessàriament. Però si que hi ha una certa confusió entre la disminució de la venda de diaris en paper i el final del periodisme o, més precisament: les dificultats que tenen els diaris. Hi ha un vincle obvi, perquè els diaris guanyen diners amb la venda d'exemplars impresos. I si vens menys exemplars, tens menys diners.
 
"Per ara, el sector del llibre està protegit de la pirateria perquè la gent encara prefereix comprar llibres físics"

- Potser ens hem acostumat a no pagar per llegir articles i informacions. L'era digital ha fet proliferar la gratuïtat dels continguts.
 
- És el problema, perquè la gent paga pel paper, però no per Internet. I això és un error gravíssim. Ara bé, també crec que els mitjans tenen més que mai un futur, i que internet hauria de multiplicar els abonats. Des de Ginebra, en temps real, puc tenir accés al New York Times, a Le Monde, a la Repubblica o a la capçalera que vulgui. És una enorme riquesa! Però el sistema s'ha pervertit decidint que a internet tot era gratuït: música, llibres, informació.
 
- Dins de l'escenari de gran complexitat de tot plegat, sembla que hi ha algunes propostes que funcionen, com Spotify en la música.
 
- No crec que això sigui una bona solució. Spotify té un gran problema: que els artistes que ja guanyen molts diners, com Taylor Swift, cobren de la plataforma, però el petit músic guanya quantitats ínfimes. Els grans guanyen i els petits moren. Spotify és una eina fantàstica, però cal idear un sistema que sigui just. En relació amb el periodisme, penso que la premsa ha de ser remunerada, sí o sí.
 
- Sembla que l'avenç tecnològic no ha afectat gaire el sector editorial: el llibre electrònic no ha acabat de funcionar, i això el fa poc piratejable.
 
- Per ara, estem protegits perquè la gent encara prefereix comprar llibres físics. Si hi ha poca pirateria és perquè el llibre electrònic és anecdòtic, i jo no em queixaré, tot i que el llibre físic no sempre va lligat a les vendes. Pensi que cada exemplar venut a França de La veritat sobre el cas Harry Quebert sabem del cert que ha estat llegit per 4 o 5 persones. I això també és molt bonic, perquè forma part de la vida del llibre.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació