Tot i que molts barcelonins encara ho desconeixen, existeix un pantà a la ciutat, el pantà de Vallvidrera, de fàcil accés arribant des de la parada de Ferrocarrils Baixador de Vallvidrera. Antigament conegut com el Lake Walley, aquesta infraestructura que encara avui ens pot fer gaudir d’un agradable passeig al seu voltant, es va inaugurar l’any 1850 amb l’objectiu d’acumular les abundants aigües de la Serra de Collserolla i abastir la ciutat.
Per tal de canalitzar l'aigua es va construir un estret túnel d'uns 1400 metres de longitud, una perforació que s’endinsava en la muntanya per sortir fora de la serra. L’entrada del túnel encara es pot veure prop del mur de la presa.
A principis del segle XX la zona de Vallvidrera va començar a ser un espai natural alhora que elegant que atreia la burgesia barcelonina que volia anar a la muntanya per relaxar-se de l’enrenou de la ciutat industrial.
Aprofitant les circumstàncies i les dificultats del transport en aquella zona tan abrupta, l’emprenedor Carles Emili Montañés va tenir la gran pensada d’aprofitar el túnel per instal·lar-hi un petit tren elèctric que transportés els turistes urbans. En aquella època el plantjeament era tecnològicament revolucionari i de fet va tenir un èxit massiu.
La mina es va il·luminar amb 80 bombetes de colors diferents i el tren elèctric, que s’obria pas amb un far de llum d’acetilè frontal, podia traslladar fins a 36 persones per trajecte assegudes en fileres de 2. Encara es pot veure l’edifici que va servir com a estació-restaurant i fins fa poc com a centre d’interpretació del pantà. (ara tancat).
El Lake Walley va passar a ser un lloc de referència i el tren elèctric va funcionar a ple rendiment durant els escassos dos anys que va estar en servei. Aviat van començar a sorgir les primeres enveges per una part de la companyia de ferrocarrils, que va acusar la infraestructura de no adaptar-se a les normatives a les quals estaven subjectes els ferrocarrils i d’altra banda del recentment creat Parc d’Atraccions del Tibidabo, que considerava aquest tren una atracció i per tant que li feia competència deslleial a la seva concessió.
Els enemics de l’exitosa atracció van comptar amb la col·laboració del governador civil de Barcelona Ángel Osorio i finalment aquesta va ser clausurada... Amb el temps la zona del pantà va caure en l’oblit.
La sortida inferior Foto: Dani Cortijo
El túnel, la Mina Grott, segueix existint. De fet es pot veure a través dels barrots de la sortida superior prop de l’antic Lake Walley. Però... Existeix encara la sortida inferior? Doncs sí, i aquesta sí que és massivament desconeguda. En vaig tenir coneixement fa anys gràcies a en Jean Paul Palma, amb qui vaig tenir el plaer de treballar.
Si ens baixem a la parada Peu del Funicular dels ferrocarrils i voregem el Col·legi Montserrat, veurem les escales que fan el mateix recorregut que el funicular paral·lelament pel seu costat esquerra. Si comencem a pujar esglaons, arribarà un moment en que veurem que encara es conserva entre matolls una antiga estructura amb columnes de totxanes. Els l’entrada inferior del túnel. Sembla que des de fa uns anys algú ha construït allà la seva llar improvisada i la té tancada amb cadenes.
Curiosament existeixen unes escales també al costat dret. Si les pugem fins el final arribarem a un carrer amb un nom ben curiós: "Carrer de ja hi som". El van batejar així perquè aquesta és la frase que contínuament s’hi escolta pronunciada per gent suada que s’ha volgut estalviar el preu del bitllet del funicular.