Anàlisi

La lliçó de l'impàs quebequès: el replegament independentista resta

L'enduriment del to identitari després de perdre el referèndum del 95 ha arrossegat el Partit Quebequès a la baixa i dividit el sobiranisme

per Marc Sanjaume, Politòleg, 23 de juny de 2018 a les 19:05 |
Simpatitzant del Partit Quebequès, celebrant la victòria electoral del 2012, l'última fins ara. | ACN
Els esdeveniments polítics que ha viscut Catalunya els darrers mesos han generat moltes reflexions i anàlisis, en especial sobre com canalitzar les reivindicacions d'autodeterminació o de com eixamplar la majoria social després de l'intent fallit d'esdevenir una república a la tardor. Tanmateix, la política no s'atura. Una mirada a d'altres països amb projectes independentistes que han passat per situacions similars pot ajudar a trobar un camí propi que permeti aprendre dels encerts i els errors en marcs polítics diferents del propi.

El poble quebequès ha votat dues vegades sobre la seva sobirania però no ha assolit la independència. Avui, l'opció independentista es manté per sobre del 35%, però és molt lluny del 49,42% que va aconseguir el 1995. Per altra banda, el Partit Quebequès (PQ), la principal formació independentista, ha perdut el suport que el va dur a l'hegemonia i les enquestes per les eleccions d'aquest 2018 li pronostiquen només un 20% de vot. Fa 25 anys, superava el 40%.

 
EVOLUCIÓ DEL SUPORT I REBUIG A LA INDEPENDÈNCIA DEL QUEBEC I DE LA PROJECCIÓ ELECTORAL DEL PARTIT QUEBEQUÈS (EN %)

 
El Quebec és un país allunyat de la història i tradició institucional de Catalunya: compta amb un sistema electoral majoritari a la britànica (first past the post) que dificulta enormement la vida als competidors dels grans partits; el govern quebequès té les competències i els recursos propis d'un estat federat; la llengua francesa és la llengua inicial de gairebé un 80% dels ciutadans, la majoria dels quals monolingües, i és una llengua cooficial a tota la federació; la qüestió nacional és controvertida per la presència de més d'11 pobles amerindis en territori quebequès, etc... Tot i això, resulta interessant fer-hi un cop d'ull per mirar d'aprendre'n alguna lliçó.

Una derrota mal païda

La derrota referendària de l'independentisme el 1995 va ser un punt d'inflexió clau per a aquesta nació nord-americana. El PQ i la independència han anat perdent suports gradualment des d'aleshores. El partit va digerir malament una victòria del "no" que va acabar amb les paraules polèmiques del primer ministre, Jacques Parizeau, atribuint el mateix vespre electoral la seva derrota "als diners i el vot ètnic".


Parizeau va dimitir per donar pas a figures que deixaven el PQ en stand by, mantenint-se al poder a les primeres eleccions postreferendàries gràcies al programa de govern pragmàtic del líder Lucien Bouchard i amb la promesa de trobar les condicions guanyadores per a un tercer referèndum. El partit disposava d'un gran bloc de votants extremadament fidel, però el 2003 va acabar pagant el desgast del poder i del projecte amb una derrota molt dura que l'allunyaria de l'executiu pràcticament fins avui.

Generacions i identitats

Abans de morir, el mateix Parizeau va definir la situació actual de l’independentisme quebequès com un "camp de ruïnes". Les hores baixes probablement s'expliquen per molts factors, però en podem assenyalar tres que tenen a veure amb el moviment independentista.

L'afirmació de la identitat quebequesa que representa el Partit Quebequès va lligada a la generació del baby boom que va viure el moviment de modernització del país dels 60

Primerament, la manca de relleu generacional. L'afirmació de la identitat quebequesa que significa el PQ va lligada a la generació del baby boom que va viure de primera mà la Revolució Tranquil·la, el moviment de modernització del país dels anys 60 que va situar les coordenades polítiques entre federalistes i independentistes.

Litúrgies per a iniciats

Les noves generacions són ara lluny d'aquest període i solen identificar el PQ amb els seus pares (o avis), no pas amb la seva. Diversos politòlegs han observat aquest fenomen. Així, el PQ i l'independentisme, segons aquesta hipòtesi, hauria passat de ser una opció política (un projecte) a ser una identitat generacional que repeteix litúrgies per a iniciats, amb les conseqüències que això comporta. Quan el PQ posa damunt la taula nous plans independentistes, com va fer el líder Pierre-Karl Péladeau a les darreres eleccions, sol generar més temors que no pas confiança a bona part de l'electorat.

Aquest fet va lligat al segon factor, el projecte polític. L'èxit electoral del PQ de mitjans dels anys 70 es va basar en dues idees: la necessitat de bastir estructures d'estat que desenvolupessin el país i la voluntat d'afirmar una identitat quebequesa moderna i progressista, amb la llengua francesa com a eix central.

Suport sindical i obrer

Aquests objectius van unir el partit amb el sindicalisme i la classe treballadora francòfona davant la burgesia local, majoritàriament anglòfona. Els intents successius d'Ottawa per oferir una reforma constitucional que seduís al sobiranisme quebequès, amb un referèndum constitucional inclòs l'any 1992, van ser rebutjades simultàniament pel Quebec i d'altres províncies. Això va donar una finestra d'oportunitat a l'opció de la independència.

La derrota del referèndum del 1995 va portar un sector del partit a repensar el projecte, però l'altra va mantenir les mateixes tesis basades en la protecció cultural i lingüística

Però la derrota referendària del 1995 es va pair malament al PQ. Mentre una part del partit va optar per repensar el projecte -les paraules de Parizeau encara ressonaven-, l'altra va mantenir les mateixes tesis insistint en la necessitat de protecció cultural i lingüística del Quebec per tal de satisfer als baby boomers francòfons més fidels.

Retorn a les essències

El curt període de Govern del PQ, entre el 2012 i el 2014, va servir per confirmar aquests mals. Sota el lideratge de Pauline Marois, l'independentisme va recuperar el poder gràcies als escàndols de corrupció i les mobilitzacions estudiantils. Ho va fer basant-se en la idea de la governança sobiranista, una visió pragmàtica heretada de l'època postreferendària que havia donat fruits a l'exlíder Lucien Bouchard.

Ara bé, en lloc d'una obertura del projecte tradicional, la direcció del partit va optar per liderar una aposta legislativa, anomenada Carta de Valors, que buscava reafirmar la identitat quebequesa "laica" (l'herència de la Revolució Tranquil·la) de la mà d'una bona colla d’intel·lectuals francòfons contraris al consens intercultural dominant al Quebec. La polèmica "dentitària", alimentada des del PQ i les files federalistes, va ser una eina de doble tall: cohesionava (encara més!) als baby boomers ja envellits, mentre expulsava bona part de l'electorat jove. A més, el partit es va apartar de les tesis de centre-esquerra de la mà del magnat Péladeau.

Alternatives a l'independentisme

Des d'aleshores, el PQ ha observat amb impotència la proliferació de competidors dins del camp sobiranista. D'una banda, l'opció autonomista i conservadora liderada per l'antic ministre del PQ, François Legault (Coalition Avenir Québec), que probablement guanyarà les properes eleccions tot jugant a fons la carta regionalista i laïcista aplegant antics independentistes. De l'altra, l'emergència d'un sobiranisme d'esquerres molt minoritari (Québec Solidaire i Option Nationale, fusionats fa poc) que cerca oferir un discurs alternatiu al replegament identitari proposat pel PQ. Tot plegat, en un context de renovació federalista 2.0 que representa el primer ministre canadenc Justin Trudeau, també quebequès.

Han sorgit alternatives al Partit Quebequès com l'autonomista i conservador Coalition Avenir Québec, liderat per un exministre del partit que probablement guanyarà les properes eleccions

Seria ridícul extrapolar literalment l’experiència quebequesa a Catalunya. Ni el referèndum del 1995 (o del 1980), ni els contextos institucionals i socials tenen gaire en comú. Tanmateix, els independentistes s'enfronten a dilemes similars com és el d'avançar cap a la independència i assolir majories socials àmplies a la vegada. El PQ, sense ser-ne l'únic responsable, els darrers temps ha ofert un projecte que no li ha permès governar i, a la vegada, ha empetitit el suport al sobiranisme. L'exministre sobiranista Joseph Facal ha denunciat amb raó que, si hi ha menys independentistes és perquè el PQ no parla prou d’independència. Ara bé, també caldria saber en quins termes se n'ha de parlar i amb quina finalitat. L’experiència quebequesa n'és un bon exemple.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació