Lluís Gendrau: «Un país que no canta no existeix»

Era l'any 1993, encara amb la ressaca olímpica, quan apareixia la revista Enderrock, decidida a "recollir de forma plural l’actualitat musical més immediata i adreçar-se a un públic jove i obert". Vint-i-cinc anys després, l'aposta ha estat un èxit i s'ha convertit en un actor indispensable per entendre la música en català. Així ha estat la història que s'ha escrit des de les seves pàgines, com a testimoni de modes, de dèries, de grups que ascendeixen i d'altres que s'estanquen, amb desaparicions sobtades, èxits inesperats, retrobades i finals.

Una tasca que parla d'una manera de treballar i d'apassionar-se per aquell periodisme musical que va un pas més enllà i escriure la crònica d'un país, sempre escoltant la gent i les pulsions dels més joves. Una feina feta amb constància, rigor i, sobretot, amb amor per allò que fas i per l'escena musical. De tot això, en parlem al cor de la seva redacció amb Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, la cara visible d'un projecte que se segueix reinventant, amb propostes tan engrescadores i necessàries com el nou EDR Valencià.
 
- Van néixer el 1993. Aleshores ja hi havia gent que deia que el "rock català" estava enterrat.
 
- L'any 1991 hi va haver el concert multitudinari del Sant Jordi, que va ser un gran punt d'inflexió. I molta gent ja es va afanyar a dir que després d'aquell concert el "rock català" s'havia institucionalitzat i havia mort. Vam néixer amb el dubte de si tenia sentit fer una revista com la que volíem. I vam decidir que sí, a totes. Com podia ser que no hi hagués un mitjà o una revista que parlés de la nova escena de la música en català?
 
- Van decidir fer una revista en català sobre música en català. Una especialització de l'especialització. No els espantava la viabilitat del projecte?
 
- Hi havia grups, segells, públic, fins i tot hi havia publicacions en castellà que parlaven del "rock català". No ens quadrava que no hi hagués cap mitjà d'aquí, escrit en la nostra llengua, que en parlés. I vam fer l'Enderrock, perquè calia omplir un buit. En contra del que es va escriure, el "rock català" no va morir l'any 1991 al Sant Jordi: tota la dècada dels 90 va funcionar molt bé, es va crear indústria, un circuit de sales i es van publicar grans discos que van tenir molt d'èxit.
 
- No deuria morir el 91, però sí deu anys més tard. Recordo molt una editorial de la revista, de l'any 2001, titulada El rock català ha mort. Què havia passat en aquell temps?
 
- A la història de la música, els canvis generacionals són radicals. En aquell moment, connectem dues coses. Una, que a finals del 90 Sopa de Cabra es dissol, Sangtraït pleguen i tenim la mort de Carles Sabater –cantant de Sau– i Marc Grau –gran productor de l'escena autòctona i guitarrista d'Els Pets–. La segona, que veiem com arriben els Antònia Font i algunes bandes que sonen diferent al què hi havia. I, també, que ja portàvem deu anys parlant de "rock català". Calia parlar del canvi i vam tenir moltes crítiques. Però vam apostar per dir el què sentíem i vèiem.
 
- La seva funció sempre ha estat aquesta, la de construir un relat.
 
- Sempre hem intentat adonar-nos dels canvis i apostar. De vetades t'equivoques, i d'altres encertes. Quan va arribar el mestissatge vam decidir fer una portada amb Txarango. O en el cas de Manel, quan constatem que cada vegada tenien més i més públic als seus concerts i decidim escriure sobre la nova escena del "pop-folk". És així com es fa un relat: Les transformacions musicals sempre les veus a peu del carrer.
  
- Enderrock ha tingut la funció de llegir el que ha passat al país, i de fer-ne una crònica sociològica. També és una gran responsabilitat.
 
- Molt sovint passa que la música transcendeix l'espai que li pertoca. Com a revista també ho intentem. La música és el relat de la història d'un país, és la fotografia més fidedigna que es pot fer d'aquest país. De l'altra banda, tenim una certa necessitat d'explicar els canvis d'escena i els canvis que hi ha en el públic. Ara, els més joves escolten trap i reggaeton. Qui digui el contrari és que no ha anat a una escola i no ha vist les llistes que els joves tenen d'Spotify o els vídeos que miren a Youtube. És l'era de la música urbana, i d'això se n'estan adonant els grans festivals i també les sales. 
 
- Ha de ser molt difícil adonar-se dels canvis d'escena musical en temps real.
 
- Els músics que formen part d'una escena, sempre et diuen que les escenes no existeixen. A l'època del "rock català", els músics es volien desmarcar de l'etiqueta. Amb el mestissatge, va passar el mateix. I el paper de la revista ha estat el de marcar aquestes escenes, encara que fos en contra d'allò amb què l'artista es volia identificar.
 
- La incidència de la revista també ha estat clau en l'èxit d'alguns grups. Què en pensa?
 
- Sempre s'ha dit que la premsa musical ha d'estar allunyada de la pròpia escena i dels grups, perquè cal tenir una visió crítica. Enderrock ha fet tot el contrari: ha intentat buscar complicitat amb la indústria musical i amb els artistes. Sense això, no haguéssim existit, ni tingut èxit. Hem buscat aquestes complicitats i quan hem vist un grup amb possibilitats de donar-se a conèixer, hi hem apostat. Era una manera de la revista de convertir-se en referent i també de fer un servei al grup. I estem contents d'haver contribuït a crear nous referents.
 
- El Sona 9 també ha tingut una importància essencial en tot aquest projecte. És el seu gran llegat, una aposta per construir escena.
 
- Qualsevol publicació ha de tenir l'orella posada a l'escena nova. En aquest cas, el Sona 9 ve del concurs de maquetes d'Enderrock, que vam unir amb el concurs Èxit de TV3 i Catalunya Ràdio. Això va donar molta més dimensió al premi i més visibilitat a les bandes noves. Sempre hem procurat escoltar i intuir per on aniran els trets. Al llarg d'aquests 25 anys, a la redacció hem procurat tenir gent molt jove connectada a la realitat del moment, que ens ha dit a quins concerts van, què està passant, quines coses funcionen. I també hi ha el factor directe: continuar anant a veure els concerts del Sona 9 i veure com reacciona el públic és imprescindible per entendre la revista.
 
- De fet, Enderrock ja no és només una revista de paper, pensada pels lectors de paper.
 
- No, la revista són continguts musicals que podem donar en qualsevol format. És la filosofia que ens ha permès sobreviure –i resistir– 25 anys. Hem tingut molt clar que l'Enderrock s'havia d'anar transformant perquè l'accés a la música canviava, perquè la crisi discogràfica també canviava els hàbits, i perquè el públic del paper canvia i ara hi ha un públic més jove que llegeix la revista per Internet. Hem aconseguit consolidar una marca de referència. I aquesta marca no necessàriament ha d'anar lligada al format tradicional de la revista en paper: podem fer una exposició, un llibre, un concert, una revista, però sempre al voltant de la marcar Enderrock.
 
- Com toca reinventar-se a partir d'ara?
 
- Tenim clar que la revista de paper ha de continuar existint. És com els LP, que ara tornen a estar de moda, que hi ha gent que té la necessitat de tenir-los. El format revista és una mica així, de més prestigi, de més profunditat, de llegir amb calma, que val la pena guardar.
 
- Convertir la revista en un objecte de col·lecció.
 
- En part, ja és així. Cada vegada intentem fer més reportatges de fons, assumint que el paper de la revista ha de ser també mirar enrere, per saber d'on venim. Un bon exemple és l'especial dels 25 anys, amb una portada exclusiva dissenyada per Pascal Comelade, el reportatge dels 50 anys de L’estaca i el documental de Les cançons del 68, on hi trobareu mirades imprescindibles per entendre un país i que han explicat la història i la història dels poetes d'aquest país. Les seves cançons continuen sent fonamentals per entendre els nostres referents culturals.
 
- "Un país sense autors ni cançons seria un país inexistent", deia en motiu de l'estrena del documental. De vegades, no donem la importància que té a la música popular.
 
- Jo encara diria més: un país que no canta no existeix ni té referents! El primer contacte que té l'embrió amb la seva pròpia identitat és amb les cançons, transmeses de mares a fills. La cançó transmet la poesia però també la realitat. Imagina't si és així que ara mateix ens trobem que cada artista que entrevistem ens diu que el moment els afecta i els influeix en la seva feina i en les seves composicions, Ja sigui per bé, o per mal. És evident que els artistes estan impregnats de la realitat del país, que són una fotografia de cada generació.
 
- Han fet 275 portades. Quines són les que més recorda?
 
- Una, la del número 100. Va ser espectacular, ens semblava una fita impossible. I vam fer una llista a l'estil dels anglesos, amb Dioptria de Pau Riba com a millor disc de la història del "rock català". Vam estar molts mesos preparant-lo. Una altra que recordo va ser la del Llibert Fortuny, que li vam fer una foto totalment nu. O el número que vam dedicar a les dones. Va ser autocrític, també: vam mirar enrere i ens vam adonar que havíem posat molt poques dones a la portada de la revista. Més que una portada feminista, volíem reivindicar la normalitat.
 
- Joel Joan va ser el primer no músic que apareixia a la portada d'Enderrock.
 
- Va haver-hi un moment on vam decidir apostar per gent de l'espectacle, més enllà del sector musical, tot i que hem anat abandonant la idea. Al final, l'star system es crea perquè hi ha una realitat. Aquest país genera star system, però molt poc destinat al públic jove. I vam acabar apostant per la música, que ja genera per si mateixa una empatia entre públic i artistes.
 
- Una de les portades més difícils deuria ser la de la mort de Carles Sabater.
 
- Va ser molt dur. Ens va enganxar a mig mes, recordo. Havíem de decidir, sense experiència en casos així, què havíem de fer. Ja teníem el numero pràcticament acabat, però vam decidir fer un número totalment nou, i tot plegat ho vam viure d'una forma molt bèstia. Et quedes bloquejat, perquè Carles Sabater era algú amb qui havies treballat en moltes entrevistes, molt proper i viscut. Vam haver de pensar de quina forma l'Enderrock havia de descriure aquell personatge que passaria a la història convertit en mite. Realment, la seva mort ha estat el fet més transcendental dels 25 anys de revista.