19
de juny
del
2018
Actualitzat
el
20
de juny
a la
13:43h
"La situació és gairebé revolucionària. Per primer cop, els militants decidiran". Així expressa un dirigent el moment que viu el Partit Popular. El panorama és inèdit i imprevisible. Per primer cop des de la seva refundació el 1990, provinent de l'antiga Aliança Popular, el gran partit de la dreta espanyola viu l'elecció interna del seu líder sense un resultat previsible i amb un procés en què la participació dels militants serà un factor determinant. Com han assenyalat diversos analistes, l'etapa del dirigent més previsible, Mariano Rajoy, ha donat lloc a un període d'incertesa en el qual tot és possible.
De moment, són set els candidats que han anunciat formalment la seva voluntat de concórrer a l'elecció. Una secretària general en exercici, María Dolores de Cospedal; una exvicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría; el vicesecretari general Pablo Casado; un exministre d'Exteriors, Juan Manuel García-Margallo; el diputat José Ramón García Hernández; el militant de base i exlíder de les joventuts valencianes del partit José Luis Bayo, i un regidor de la Font de la Figuera, Elio Cabanes, que es va donar a conèixer fa poc per demanar a Rajoy que "fes de samurai" després d'haver deixat a Espanya a "la pitjor esquerra i els separatistes". Fins demà al migdia, hi ha temps perquè apareguin nous aspirants, tot i que la sortida d'escena de Núñez Feijóo ha deixat la cursa polaritzada en Santamaría i Cospedal.
El precedent d'Hernández Mancha
Les successions en el lideratge del PP sempre han estat pilotades amb mà de ferro des de la cúpula. Així va ser ja abans, el 1987, quan Manuel Fraga va decidir fer-se a un costat després de perdre dues eleccions generals. Es va convocar un congrés en què ja es va donar una sorpresa. Qui apareixia com el candidat millor posicionat i tenia el suport de l'elit de la formació, Miguel Herrero de Miñón, va ser derrotat per Antonio Hernández Mancha, cap d'AP a Andalusia, una persona que va aconseguir fer-se amb la direcció gràcies a un estil desenfadat i populista, aprofitant el buit deixat per Fraga. Es va imposar al congrés després d'un intens debat intern, per 1.930 vots a 729. Però el seu regnat va ser efímer. Hernández Mancha va haver de mesurar-se amb un Felipe González en el seu punt àlgid. No era diputat i, per guanyar protagonisme, va presentar una moció de censura contra González de la qual va sortir socarrimat.
El 1989, Fraga tornava per fer-lo fora en un altre congrés, mentre es preparava ja el pas al nou Partit Popular. José María Aznar va ser ungit nou president de la mà de Fraga. Però de l'experiència amb Hernández Mancha, al nou PP va quedar clar que no permetrien una altra aventura interna. A partir d'aquell moment, es va instaurar un model de direcció molt vertical, sense espai per a la contestació interna.
Una successió a dit
Quan Aznar va decidir no tornar a intentar una reelecció l'any 2004, va obrir-se un període intern de selecció del successor. A Aznar, en aquells anys no li tossia ningú després de guanyar dues eleccions, la segona amb majoria absoluta. DE manera oficiosa, hi havia tres aspirants que comptaven amb la benedicció de l'elit del partit: Rodrigo Rato, Mariano Rajoy i Jaime Mayor Oreja. Finalment, va ser Rajoy l'elegit pel dit d'Aznar. I el polític gallec va aconseguir romandre durant quasi quinze anys al capdavant del PP. En aquest temps, les maniobres, les conspiracions internes, han existit, pe`ro sempre a l'ombra, sense manifestar-se. En cap congrés es va presentar una alternativa a Rajoy, tot i que abans del de València (2008) els afins a Aguirre i a Aznar li van voler fer el llit.
El vot als militants, concessió a la "nova política"
El mecanisme establert per elegir nou president facilita tant la presentació de candidats que sembla fet pensant en què mai es posaria en pràctica. Amb 100 avals n'hi ha prou per intentar-ho i tots els militants que s'inscriguin podran votar en urna el 5 de juliol. Tots aquells que obtinguin un 10% dels vots, és proclamat candidat i s'ha de sotmetre al sufragi dels compromissaris del congrés, a celebrar el 20 i 21 de juliol. A no ser que un aspirant s'emporti més del 50% dels vots, obtingui aquest percentatge en més de la meitat de les 60 circumscripcions en què s'estructura el partit i li tregui més del 15% al segon candidat.
Al PP no hi ha cultura de primàries i els processos d'elecció interna són oligàrquics, controlats per poques persones. Aquest cop, tot ha saltat pels aires. El sistema de doble vot, el dels militants i el dels congressistes, és tot una concessió a la "nova política". Amb l'actual sistema d'elecció, només la presència d'un candidat molt fort, amb capacitat de sumar voluntats, podria superar en vots els altres contrincants. El xoc entre Santamaría i Cospedal promet, en canvi, ser abrupte.
Buscar un Zapatero de dretes?
L'escenari podria ser beneficiós per un perfil jove i renovador, del tot desvinculat del passat immediat i allunyat de les velles pugnes entre les dues principals candidates. Com ho va ser Rodríguez Zapatero repecte de la vella guàrdia del PSOE. Alguns apunten a Pablo Casado com aspirant a aquest paper. Però l'escàndol del seu màster dificulta les seves passes. Casado està pendent d'una possible imputació per un afer similar al que ja es va endur la carrera política de Cristina Cifuentes.
Després d'abjurar de la "nova política", no deixa de ser una paradoxa que sigui precisament el lideratge del PP el que ara depengui del vot de les bases.
De moment, són set els candidats que han anunciat formalment la seva voluntat de concórrer a l'elecció. Una secretària general en exercici, María Dolores de Cospedal; una exvicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría; el vicesecretari general Pablo Casado; un exministre d'Exteriors, Juan Manuel García-Margallo; el diputat José Ramón García Hernández; el militant de base i exlíder de les joventuts valencianes del partit José Luis Bayo, i un regidor de la Font de la Figuera, Elio Cabanes, que es va donar a conèixer fa poc per demanar a Rajoy que "fes de samurai" després d'haver deixat a Espanya a "la pitjor esquerra i els separatistes". Fins demà al migdia, hi ha temps perquè apareguin nous aspirants, tot i que la sortida d'escena de Núñez Feijóo ha deixat la cursa polaritzada en Santamaría i Cospedal.
El precedent d'Hernández Mancha
Les successions en el lideratge del PP sempre han estat pilotades amb mà de ferro des de la cúpula. Així va ser ja abans, el 1987, quan Manuel Fraga va decidir fer-se a un costat després de perdre dues eleccions generals. Es va convocar un congrés en què ja es va donar una sorpresa. Qui apareixia com el candidat millor posicionat i tenia el suport de l'elit de la formació, Miguel Herrero de Miñón, va ser derrotat per Antonio Hernández Mancha, cap d'AP a Andalusia, una persona que va aconseguir fer-se amb la direcció gràcies a un estil desenfadat i populista, aprofitant el buit deixat per Fraga. Es va imposar al congrés després d'un intens debat intern, per 1.930 vots a 729. Però el seu regnat va ser efímer. Hernández Mancha va haver de mesurar-se amb un Felipe González en el seu punt àlgid. No era diputat i, per guanyar protagonisme, va presentar una moció de censura contra González de la qual va sortir socarrimat.
El 1989, Fraga tornava per fer-lo fora en un altre congrés, mentre es preparava ja el pas al nou Partit Popular. José María Aznar va ser ungit nou president de la mà de Fraga. Però de l'experiència amb Hernández Mancha, al nou PP va quedar clar que no permetrien una altra aventura interna. A partir d'aquell moment, es va instaurar un model de direcció molt vertical, sense espai per a la contestació interna.
Una successió a dit
Quan Aznar va decidir no tornar a intentar una reelecció l'any 2004, va obrir-se un període intern de selecció del successor. A Aznar, en aquells anys no li tossia ningú després de guanyar dues eleccions, la segona amb majoria absoluta. DE manera oficiosa, hi havia tres aspirants que comptaven amb la benedicció de l'elit del partit: Rodrigo Rato, Mariano Rajoy i Jaime Mayor Oreja. Finalment, va ser Rajoy l'elegit pel dit d'Aznar. I el polític gallec va aconseguir romandre durant quasi quinze anys al capdavant del PP. En aquest temps, les maniobres, les conspiracions internes, han existit, pe`ro sempre a l'ombra, sense manifestar-se. En cap congrés es va presentar una alternativa a Rajoy, tot i que abans del de València (2008) els afins a Aguirre i a Aznar li van voler fer el llit.
El vot als militants, concessió a la "nova política"
El mecanisme establert per elegir nou president facilita tant la presentació de candidats que sembla fet pensant en què mai es posaria en pràctica. Amb 100 avals n'hi ha prou per intentar-ho i tots els militants que s'inscriguin podran votar en urna el 5 de juliol. Tots aquells que obtinguin un 10% dels vots, és proclamat candidat i s'ha de sotmetre al sufragi dels compromissaris del congrés, a celebrar el 20 i 21 de juliol. A no ser que un aspirant s'emporti més del 50% dels vots, obtingui aquest percentatge en més de la meitat de les 60 circumscripcions en què s'estructura el partit i li tregui més del 15% al segon candidat.
Al PP no hi ha cultura de primàries i els processos d'elecció interna són oligàrquics, controlats per poques persones. Aquest cop, tot ha saltat pels aires. El sistema de doble vot, el dels militants i el dels congressistes, és tot una concessió a la "nova política". Amb l'actual sistema d'elecció, només la presència d'un candidat molt fort, amb capacitat de sumar voluntats, podria superar en vots els altres contrincants. El xoc entre Santamaría i Cospedal promet, en canvi, ser abrupte.
Buscar un Zapatero de dretes?
L'escenari podria ser beneficiós per un perfil jove i renovador, del tot desvinculat del passat immediat i allunyat de les velles pugnes entre les dues principals candidates. Com ho va ser Rodríguez Zapatero repecte de la vella guàrdia del PSOE. Alguns apunten a Pablo Casado com aspirant a aquest paper. Però l'escàndol del seu màster dificulta les seves passes. Casado està pendent d'una possible imputació per un afer similar al que ja es va endur la carrera política de Cristina Cifuentes.
Després d'abjurar de la "nova política", no deixa de ser una paradoxa que sigui precisament el lideratge del PP el que ara depengui del vot de les bases.