15
de juny
del
2018
Actualitzat
a les
15:15h
A la vida hi ha coses evitables i inevitables. Hi ha problemes amb solució i sense solució. Hi ha alguna cosa més que bons i dolents, hi ha termes entremitjos i també hi ha exageracions que fan la vida més divertida. Hi ha ximples i ximplets, però també hi ha muses inspiradores. Hi ha instants de felicitat i de caiguda en picat. Hi ha tot això. I també hi ha aquells que diuen que Màxim Huerta mereixia una oportunitat per ser Ministre de Cultura. Mereixia una oportunitat? Per què mereixia una oportunitat? És fascinant això. Les oportunitats es mereixen per canviar una decisió equivocada, per exemple, per desfer un embolic, un malentès, per rescabalar-se d’un mal moment. Però per què algú hauria de merèixer una oportunitat per ser ministre d’alguna cosa?
Per ser ministre d’un tema, d’un àmbit del coneixement, se n’ha de saber d’aquest àmbit. S’ha de ser un expert, una persona preparada, un individu capacitat. A vegades els ministeris recauen a mans de persones de carnet, quotes de partit que no injecten valor afegit al càrrec que ocupen. Entra dins el bon-mal funcionament del sistema polític que ens governa. Mal menor? Vés a saber. Poques paraules resulten tan espantoses com "buròcrata". "Tecnòcrata", en canvi, pot resultar una mica millor. Esclar que si un president del govern decideix pescar fora del seu partit polític i fitxar algú per a ocupar un càrrec d’aquest tipus se li suposa un mínim de bon criteri, una capacitat electiva solvent.
Feia gràcia escoltar i llegir a les xarxes i escoltar a la ràdio i la televisió la setmana passada algunes reaccions "favorables" o "neutrals" a la decisió de fer ministre de cultura i esports Màxim Huerta. "Donem-li una oportunitat", deien. I jo no entenia res. Se li ha de donar una oportunitat a algú que tuiteja "puto independentista"? La paraula "independentista" en aquest cas és el de menys. És com si hagués dit "puto español". A algú que diu que no li agrada l’esport se l’ha de fer ministre d’esports? Ja es veu que és un despropòsit, no? No cal donar-li gaire més voltes. Veure Huerta muntant el xou al programa dna Rosa Quintana i després veure’l prometent el càrrec de ministre de cultura. Sentit comú.
Criticar l’elecció de Huerta em va semblar la reacció més normal i comprensible del món. Alguns estendards de la correcció política diran que no, que va haver-hi acarnissament. Ell mateix va dir, en el moment de dimitir, que qui l’atacava ho feia per a minar el govern de Pedro Sánchez i els seus nous aires de progressisme. Suposo que algú ho haurà fet per això, però em sembla que la majoria de crítiques no anaven per aquí. Segur que Màxim Huerta és un home cultivat, capaç de dominar diversos registres expressius i creatius, ha escrit alguns llibres –un motiu de molt pes segons alguns- però salta a la vista, és una pura evidència, que és ridícul fer-lo ministre de Cultura i Esports.
Els despropòsits en aquesta vida acostumen a acabar malament. I així ha sigut. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat i sentit comú desitja que la vida li vagi molt bé a l’exministre Huerta, el més fugaç de la democràcia espanyola. I desitja que aquesta mala jugada que li han fet no invalidi res en el futur.
Per ser ministre d’un tema, d’un àmbit del coneixement, se n’ha de saber d’aquest àmbit. S’ha de ser un expert, una persona preparada, un individu capacitat. A vegades els ministeris recauen a mans de persones de carnet, quotes de partit que no injecten valor afegit al càrrec que ocupen. Entra dins el bon-mal funcionament del sistema polític que ens governa. Mal menor? Vés a saber. Poques paraules resulten tan espantoses com "buròcrata". "Tecnòcrata", en canvi, pot resultar una mica millor. Esclar que si un president del govern decideix pescar fora del seu partit polític i fitxar algú per a ocupar un càrrec d’aquest tipus se li suposa un mínim de bon criteri, una capacitat electiva solvent.
Feia gràcia escoltar i llegir a les xarxes i escoltar a la ràdio i la televisió la setmana passada algunes reaccions "favorables" o "neutrals" a la decisió de fer ministre de cultura i esports Màxim Huerta. "Donem-li una oportunitat", deien. I jo no entenia res. Se li ha de donar una oportunitat a algú que tuiteja "puto independentista"? La paraula "independentista" en aquest cas és el de menys. És com si hagués dit "puto español". A algú que diu que no li agrada l’esport se l’ha de fer ministre d’esports? Ja es veu que és un despropòsit, no? No cal donar-li gaire més voltes. Veure Huerta muntant el xou al programa dna Rosa Quintana i després veure’l prometent el càrrec de ministre de cultura. Sentit comú.
Criticar l’elecció de Huerta em va semblar la reacció més normal i comprensible del món. Alguns estendards de la correcció política diran que no, que va haver-hi acarnissament. Ell mateix va dir, en el moment de dimitir, que qui l’atacava ho feia per a minar el govern de Pedro Sánchez i els seus nous aires de progressisme. Suposo que algú ho haurà fet per això, però em sembla que la majoria de crítiques no anaven per aquí. Segur que Màxim Huerta és un home cultivat, capaç de dominar diversos registres expressius i creatius, ha escrit alguns llibres –un motiu de molt pes segons alguns- però salta a la vista, és una pura evidència, que és ridícul fer-lo ministre de Cultura i Esports.
Els despropòsits en aquesta vida acostumen a acabar malament. I així ha sigut. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat i sentit comú desitja que la vida li vagi molt bé a l’exministre Huerta, el més fugaç de la democràcia espanyola. I desitja que aquesta mala jugada que li han fet no invalidi res en el futur.