«Petitet» habita en un lloc imaginat

«S’ha estrenat el documental de Carles Bosch sobre Joan Ximénez, gitano del Raval posseït per la rumba de Barcelona, per aquell ritme somort que s’eleva a poc a poc i esdevé personalitat d’una manera de ser i de fer»

El rumbero «Petitet», protagonista del documental de Carles Bosch
El rumbero «Petitet», protagonista del documental de Carles Bosch | Sílvia Poch
14 de juny del 2018
Actualitzat a les 10:29h
S’ha estrenat Petitet, el documental de Carles Bosch sobre Joan Ximénez, gitano del Raval posseït per la rumba de Barcelona, pels sons de les mans quan xoquen o quan es freguen, per aquell ritme somort que s’eleva a poc a poc i esdevé personalitat d’una manera de ser i de fer, d’una nit de disbauxa, d’una trobada familiar, d’una festa que s’acaba a la matinada, d’unes guitarres que giravolten sobre si mateixes. El "Petitet", així li diuen al Joan, li va prometre a la seva mare que faria entrar la rumba a un gran teatre i amb una orquestra simfònica li faria un gran homenatge. El "Petitet" és un exagerat, això es nota de seguida, i tot és molt gros quan ell ho explica amb la seva veu presa per la malaltia que li dona ofec i cansament. A vegades és exagerant quan s’aconsegueixen les benaurances.

El pare del "Petitet" era palmero del Peret i amunt i avall del carrer de la Cera, allà on el Raval xoca amb Sant Antoni i fan un maridatge de vi amb formatge, enredant per aquí i per allà, la llegenda d’aquesta gent es va anar entortolligant a les cordes d’una guitarra i un picar de mans. L’essència del personatge és la que no s’explica però s’intueix, la conservació de les essències d’una cultura, d’un barri, d’un intangible nascut i crescut tangent al flamenc i a la fusió de músiques. Aquest intangible és que cristal·litza a través del despropòsit que se li acudeix prometre al "Petitet" i que amb tenacitat, sort i "palique" esdevé un petit miracle.

El primer cop que vaig sentir a parlar d’ell va ser perquè l’amic David Vidal me’n va fer cinc cèntims. Ell i els irreductibles de Somatents, grup de periodistes amb ànima, el van entrevistar i van detectar de seguida que la història era bona, tenia polpa, substància, carn viva. Van començar afartar el projecte, a donar-li llustre i pedigrí, a posar calent el "Petitet" perquè s’entusiasmés amb la idea d’una pel·lícula. I al Carles Bosch li va encantar quan va ensopegar-hi i ja no va saber desenganxar-se’n. Quin bon encontre mutu.

Bosch, com va fer amb aquells Balseros –que llunyans que semblen ja– i amb la dignitat i la memòria de Pasqual Maragall Bicicleta, cullera, poma– i amb tants i tants reportatges i documentals a TV3, ha acaronat les arestes de la història i de les històries que conté. Ell i el David han llimat els contorns, han fet créixer les olors de barri, han ajuntat influxos. I una orquestra es va reunir, es va conèixer, van assajar, van inspirar-se per a obrar el famós miracle. Ja veiem de seguida que el "Petitet" de música en sap més aviat poc, però ens és igual perquè la música si que en sap de tot. És sàvia i generosa. D’això tracta aquest documental especial i aromàtic que passa en un cementiri, en una habitació d’hospital, en uns quants pisos, en una sala d’assaig, en un tren i un autocar i en una farmàcia. En una farmàcia, sí, allà hi passen un parell d’escenes que poden passar desapercebudes, però que són de les que més m’agraden.

Tots aquests llocs on passa són, en realitat, un trànsit cap a un altre lloc, un lloc imaginat, inventat, somiat, exagerat. Un indret simbòlic amb el que ve de gust fabular si el premi que hi ha al final és el de complir una promesa feta a la mare. I en aquest indret hi sona música, esclar, només faltaria.
 

El «Petitet» i Carles Bosch, director del documental Foto: Sílvia Poch

Arxivat a