12
de juny
del
2018
Actualitzat
a les
15:24h
La trobada del president dels EUA, Donald Trump, i el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, a Singapur i el seu acord per desnuclearitzar la península coreana obre una nova era en la relació entre tots dos països. És també un fet històric innegable, tot i que caldrà veure com evoluciona la dialèctica entre dos personatges tan imprevisibles com Trump i Kim, hereu d'una dinastia de dictadors que regeixen el país des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Res serà fàcil. Amb tot, un dels punts de tensió en l'escenari internacional entra en vies de distensió. Veiem algunes claus que hi ha darrera -o no tan darrera- de l'encontre asiàtic.
1.- Les necessitats del dictador nord-coreà
Trump i Kim es van estar apamant des del primer dia de mandat del president nord-americà, amb intercanvis apocalíptics d'amenaces i reptes bèl·lics. El marge de maniobra del règim de Pyongyang, però, era cada cop més estret. Les sancions econòmiques contra Corea del Nord són un llast que fa inviable l'economia del país. L'aliat del nord, l'imperi xinès, remuga des de fa molts anys, incòmode amb el discurs bel·licista de Kim. A la Xina de Xi Jinping no li convé complicar encara més les coses amb els EUA, amb qui està a les portes d'una guerra comercial. Kim, un cop ha consolidat el seu poder intern a base de purgues i eliminacions físiques -entre elles les d'un germanastre- ha decidit que ha de fer un esforç seriós per estabilitzar el país.
2.- Més a prop de Kim que de Trudeau
L'encaixada de mans amb Kim mostra un tret inquietant del president nord-americà. Trump sembla més còmode amb figures com Vladimir Putin que no pas amb els dirigents de la Unió Europea. Pocs dies després d'ensenyar el garrot amb els seus aliats occidentals al G-7 a compte dels aranzels, el líder dels EUA es reconcilia amb els comunistes estalinistes que regeixen Corea del Nord. Trump ha mostrat més química personal amb Kim Jong-un que no pas amb Justin Trudeau, el liberal i progressista primer ministre del Canadà. L'autoritarisme ha entrat en escena en el concert internacional i avança posicions, de Polònia i Hongria, a l'Amèrica profunda. Un negre missatge s'envia al món: un acord que sembla impossible pot ser més fàcil amb líders com Trump i Kim que amb dirigents democràtics convencionals.
3.- El tercer home
En l'escena de l'acord possible entre els EUA i Pyongyang cal apuntar, però, un tercer home: el president de Corea del Sud, Moon Jae-in, elegit el maig del 2017 com a candidat del Partit Democràtic, de centre esquerra. És possible que sense ell l'encontre de Singapur no s'hagués produït. La democràcia sud-coreana ha viscut una alternança entre una dreta nacionalista molt agressiva amb Corea del Nord i un liberalisme partidari a de la negociació i el desgel. Mentre Trump i Kim s'insultaven durant tot l'any passat, Moon anava impregnant la frontera intercoreana de missatges de diàleg i reconciliació (hi ha el drama de les famílies coreanes dividides pel paral·lel 38). Els focus només han apuntat avui Trump i Kim, però Moon ha estat cabdal pel desgel.
4.- Mirant a la reelecció
De manera desgavellada i caòtica, Donald Trump també pensa en la seva reelecció. L'any 2020 tornen les eleccions als EUA i els analistes no descarten una nova campanya triomfant del magnat. Els darrers sondejos d'acceptació assenyalen que el president recupera popularitat, sobretot en la bossa dels seus votants en estats decisius com Wisconsin o Michigan, llocs afectats per la desindustrialització. En pocs dies, Trump ha enviat dos missatges als seus electors: sóc dur defensant els vostres interessos amb els grans del G-7 i alhora soc capaç de fer la pau amb l'enemic.
5.- Un Trump estadista?
Trump mostra una aparent imatge d'estadista. Després del "garrot" a la Unió Europea i el Canadà, amb el xoc frontal amb els seus aliats occidentals en la darrera cimera del G-7, el president dels EUA mostra amb pocs dies de diferència una imatge totalment diferent. Ja s'escolten algunes veus que insinuen que si l'entesa a la península coreana es consolida, ja ens podem anar preparant per contemplar el magnat de Nova York volant a Oslo per rebre el Nobel de la Pau. Però no cal haver llegitFoc i fúria, el llibre en què Michael Wolff despulla l'Administració Trump, per entendre que si una cosa caracteritza el president nord-americà és la discontinuïtat. El líder dels EUA continua buscant el seu personatge. Però el resultat global de la darrera setmana de Trump continua sent el mateix que el que ha impregnat tot el seu mandat des de l'inici: el desconcert.
1.- Les necessitats del dictador nord-coreà
Trump i Kim es van estar apamant des del primer dia de mandat del president nord-americà, amb intercanvis apocalíptics d'amenaces i reptes bèl·lics. El marge de maniobra del règim de Pyongyang, però, era cada cop més estret. Les sancions econòmiques contra Corea del Nord són un llast que fa inviable l'economia del país. L'aliat del nord, l'imperi xinès, remuga des de fa molts anys, incòmode amb el discurs bel·licista de Kim. A la Xina de Xi Jinping no li convé complicar encara més les coses amb els EUA, amb qui està a les portes d'una guerra comercial. Kim, un cop ha consolidat el seu poder intern a base de purgues i eliminacions físiques -entre elles les d'un germanastre- ha decidit que ha de fer un esforç seriós per estabilitzar el país.
2.- Més a prop de Kim que de Trudeau
L'encaixada de mans amb Kim mostra un tret inquietant del president nord-americà. Trump sembla més còmode amb figures com Vladimir Putin que no pas amb els dirigents de la Unió Europea. Pocs dies després d'ensenyar el garrot amb els seus aliats occidentals al G-7 a compte dels aranzels, el líder dels EUA es reconcilia amb els comunistes estalinistes que regeixen Corea del Nord. Trump ha mostrat més química personal amb Kim Jong-un que no pas amb Justin Trudeau, el liberal i progressista primer ministre del Canadà. L'autoritarisme ha entrat en escena en el concert internacional i avança posicions, de Polònia i Hongria, a l'Amèrica profunda. Un negre missatge s'envia al món: un acord que sembla impossible pot ser més fàcil amb líders com Trump i Kim que amb dirigents democràtics convencionals.
3.- El tercer home
En l'escena de l'acord possible entre els EUA i Pyongyang cal apuntar, però, un tercer home: el president de Corea del Sud, Moon Jae-in, elegit el maig del 2017 com a candidat del Partit Democràtic, de centre esquerra. És possible que sense ell l'encontre de Singapur no s'hagués produït. La democràcia sud-coreana ha viscut una alternança entre una dreta nacionalista molt agressiva amb Corea del Nord i un liberalisme partidari a de la negociació i el desgel. Mentre Trump i Kim s'insultaven durant tot l'any passat, Moon anava impregnant la frontera intercoreana de missatges de diàleg i reconciliació (hi ha el drama de les famílies coreanes dividides pel paral·lel 38). Els focus només han apuntat avui Trump i Kim, però Moon ha estat cabdal pel desgel.
4.- Mirant a la reelecció
De manera desgavellada i caòtica, Donald Trump també pensa en la seva reelecció. L'any 2020 tornen les eleccions als EUA i els analistes no descarten una nova campanya triomfant del magnat. Els darrers sondejos d'acceptació assenyalen que el president recupera popularitat, sobretot en la bossa dels seus votants en estats decisius com Wisconsin o Michigan, llocs afectats per la desindustrialització. En pocs dies, Trump ha enviat dos missatges als seus electors: sóc dur defensant els vostres interessos amb els grans del G-7 i alhora soc capaç de fer la pau amb l'enemic.
5.- Un Trump estadista?
Trump mostra una aparent imatge d'estadista. Després del "garrot" a la Unió Europea i el Canadà, amb el xoc frontal amb els seus aliats occidentals en la darrera cimera del G-7, el president dels EUA mostra amb pocs dies de diferència una imatge totalment diferent. Ja s'escolten algunes veus que insinuen que si l'entesa a la península coreana es consolida, ja ens podem anar preparant per contemplar el magnat de Nova York volant a Oslo per rebre el Nobel de la Pau. Però no cal haver llegitFoc i fúria, el llibre en què Michael Wolff despulla l'Administració Trump, per entendre que si una cosa caracteritza el president nord-americà és la discontinuïtat. El líder dels EUA continua buscant el seu personatge. Però el resultat global de la darrera setmana de Trump continua sent el mateix que el que ha impregnat tot el seu mandat des de l'inici: el desconcert.