05
de juny
del
2018
Actualitzat
el
06
de juny
a les
10:55h
Aquest dimarts passarà a la història com el dia en què Mariano Rajoy va anunciar la fi de la seva carrera política. Ho ha fet davant del comitè executiu nacional, posant punt final a 37 anys de vida política, que va començar quan va entrar per primer cop al Parlament gallec, el 1981. Hi ha poques trajectòries en què un dirigent hagi patit tantes caigudes i s'hagi tornat a aixecar sempre. En el seu discurs d'avui, Rajoy ha tornat a donar un exemple de "marianisme" polític, quan ha assenyalat que "en ocasions el millor és no moure's quan no toca", citant Homer, que va situar Ulisses lligat al pal del vaixell per no caure en la temptació dels cants de sirena.
La carrera política de Rajoy va entrar en una fase dramàtica amb les eleccions del 2015, quan el PP va perdre la majoria absoluta al Congrés. En aquell moment, va començar el camí que duria al seu ocàs. Només la seva innegable capacitat de resistència, a més dels errors dels seus rivals, ha permès que el líder conservador s'hagi pogut mantenir a la Moncloa dos anys i mig més contra molts pronòstics. Tanta ha estat la seva durabilitat que el final sobtat ha acabat sorprenent tothom. Però la conclusió era inevitable. La seva ha estat una caiguda en quatre episodis.
1. La queixalada de Ciutadans en el mateix espai
La irrupció dels nous moviments des del 15-M va capgirar el mapa polític espanyol. Ho va fer per l'esquerra, amb l'èxit de Podem, però també per la dreta, amb el salt qualitatiu fet per Ciutadans. La formació d'Albert Rivera havia entrat al parlament de Catalunya el 2010, amb 3 diputats, que va incrementar a 9 el 2012. El setembre del 2015, però, ja va fer una inflexió a l'aconseguir 25 escons. En les eleccions espanyoles del 20 de desembre del 2015 ja va mostrar que el que havia nascut com una força essencialment anticatalanista tenia recorregut a tot l'Estat: 40 diputats i tres milions i mig de vots.
El 25 de juny següent, en les noves eleccions celebrades, va perdre alguns escons, passant a 32. Però ja havia fet arrels. A partir d'aquí, l'ascens de Cs a les enquestes ha estat constant, en paral·lel a l'erosió del cabal de vots del PP en l'espai del centredreta, un ampli territori on fins ara els populars gaudien d'un monopoli sense contestació. Rivera, a més, va abanderar una posició de duresa extrema contra Catalunya que impedia al PP beneficiar-se en exclusiva del 155. Alhora, en lloc de donar aire a Rajoy, li ha exigit fins al final que convoqués eleccions.
2. La incapacitat de resoldre el conflicte amb Catalunya
El govern espanyol va rebutjar de pla tota possibilitat de diàleg polític -ja no diguem negociació- amb els líders independentistes. El president espanyol va descartar explorar algun altre itinerari (com la proposta de reforma constitucional de l'aleshores ministre García-Margallo) i va confiar en l'estratègia defensada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría: judicialitzar el procés després de mostrar una fantasmagòrica Operació Diàleg. La repressió policial de l'1-0 va embrutar la imatge d'Espanya i l'opció del 155 no va donar els fruits esperats. El sobiranisme va tornar a guanyar el 21-D, mentre l'independentisme començava a sumar èxits en el front exterior. El jutge Llarena va haver d'engaltar revessos judicials per a la seva euroordre.
3. La corrupció i la sentència de Gürtel
Els escàndols de corrupció han acompanyat tot el mandat de Mariano Rajoy. És difícil a Espanya que la corrupció pugui, per ella sola, fer caure un govern. Però des que el diari El País va publicar el Papers de Bárcenas el gener del 2013, algun cercle va començr a tancar-se. La resposta de Rajoy va ser l'habitual: esperar i resistir. El 26 de juliol del 2017, el cas va donar un gir quan Rajoy es va convertir en el primer president en exercici a declarar en un judici per corrupció. El 24 de maig passat va arribar la sentència que acredita la caixa B del PP i condemna a 51 anys de presó a Francisco Correa, i 33 a l'extresorer Luis Bárcenas. La sentència també deixava en evidència la veracitat del testimoni de Rajoy. Aquest entrava en capella.
4. L'escac i mat del PSOE
Era la tempesta perfecta. Malgrat l'èxit de dos dies abans amb l'aprovació dels pressupostos, la sentència va deixar atordit el govern. Les enquestes donaven senyals d'alarma i Albert Rivera estava desbocat. El sobiranisme estava demostrant més capacitat de mantenir el seu espai del previst. El futur no seria millor per Moncloa. És aquest el moment triat pel PSOE per presentar la moció de censura. Davant l'anunci de Pedro Sánchez, Rajoy comet un error sorprenent: menysté la iniciativa, la ridiculitza. A Moncloa i Génova, ningú creu que pugui triomfar. Però els números surten. I aquest cop, l'escenari ajuda per un factor no negligible. A Madrid es considera que ara per ara l'amenaça sobiranista resta aturada. El secretari general del PSOE ja pot sumar els vots independentistes sense que Ferraz esclati. Per Rajoy, és l'enfonsament.
La carrera política de Rajoy va entrar en una fase dramàtica amb les eleccions del 2015, quan el PP va perdre la majoria absoluta al Congrés. En aquell moment, va començar el camí que duria al seu ocàs. Només la seva innegable capacitat de resistència, a més dels errors dels seus rivals, ha permès que el líder conservador s'hagi pogut mantenir a la Moncloa dos anys i mig més contra molts pronòstics. Tanta ha estat la seva durabilitat que el final sobtat ha acabat sorprenent tothom. Però la conclusió era inevitable. La seva ha estat una caiguda en quatre episodis.
1. La queixalada de Ciutadans en el mateix espai
La irrupció dels nous moviments des del 15-M va capgirar el mapa polític espanyol. Ho va fer per l'esquerra, amb l'èxit de Podem, però també per la dreta, amb el salt qualitatiu fet per Ciutadans. La formació d'Albert Rivera havia entrat al parlament de Catalunya el 2010, amb 3 diputats, que va incrementar a 9 el 2012. El setembre del 2015, però, ja va fer una inflexió a l'aconseguir 25 escons. En les eleccions espanyoles del 20 de desembre del 2015 ja va mostrar que el que havia nascut com una força essencialment anticatalanista tenia recorregut a tot l'Estat: 40 diputats i tres milions i mig de vots.
El 25 de juny següent, en les noves eleccions celebrades, va perdre alguns escons, passant a 32. Però ja havia fet arrels. A partir d'aquí, l'ascens de Cs a les enquestes ha estat constant, en paral·lel a l'erosió del cabal de vots del PP en l'espai del centredreta, un ampli territori on fins ara els populars gaudien d'un monopoli sense contestació. Rivera, a més, va abanderar una posició de duresa extrema contra Catalunya que impedia al PP beneficiar-se en exclusiva del 155. Alhora, en lloc de donar aire a Rajoy, li ha exigit fins al final que convoqués eleccions.
2. La incapacitat de resoldre el conflicte amb Catalunya
El govern espanyol va rebutjar de pla tota possibilitat de diàleg polític -ja no diguem negociació- amb els líders independentistes. El president espanyol va descartar explorar algun altre itinerari (com la proposta de reforma constitucional de l'aleshores ministre García-Margallo) i va confiar en l'estratègia defensada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría: judicialitzar el procés després de mostrar una fantasmagòrica Operació Diàleg. La repressió policial de l'1-0 va embrutar la imatge d'Espanya i l'opció del 155 no va donar els fruits esperats. El sobiranisme va tornar a guanyar el 21-D, mentre l'independentisme començava a sumar èxits en el front exterior. El jutge Llarena va haver d'engaltar revessos judicials per a la seva euroordre.
3. La corrupció i la sentència de Gürtel
Els escàndols de corrupció han acompanyat tot el mandat de Mariano Rajoy. És difícil a Espanya que la corrupció pugui, per ella sola, fer caure un govern. Però des que el diari El País va publicar el Papers de Bárcenas el gener del 2013, algun cercle va començr a tancar-se. La resposta de Rajoy va ser l'habitual: esperar i resistir. El 26 de juliol del 2017, el cas va donar un gir quan Rajoy es va convertir en el primer president en exercici a declarar en un judici per corrupció. El 24 de maig passat va arribar la sentència que acredita la caixa B del PP i condemna a 51 anys de presó a Francisco Correa, i 33 a l'extresorer Luis Bárcenas. La sentència també deixava en evidència la veracitat del testimoni de Rajoy. Aquest entrava en capella.
Sánchez i Rajoy, just després de la moció de censura. Foto: ACN
4. L'escac i mat del PSOE
Era la tempesta perfecta. Malgrat l'èxit de dos dies abans amb l'aprovació dels pressupostos, la sentència va deixar atordit el govern. Les enquestes donaven senyals d'alarma i Albert Rivera estava desbocat. El sobiranisme estava demostrant més capacitat de mantenir el seu espai del previst. El futur no seria millor per Moncloa. És aquest el moment triat pel PSOE per presentar la moció de censura. Davant l'anunci de Pedro Sánchez, Rajoy comet un error sorprenent: menysté la iniciativa, la ridiculitza. A Moncloa i Génova, ningú creu que pugui triomfar. Però els números surten. I aquest cop, l'escenari ajuda per un factor no negligible. A Madrid es considera que ara per ara l'amenaça sobiranista resta aturada. El secretari general del PSOE ja pot sumar els vots independentistes sense que Ferraz esclati. Per Rajoy, és l'enfonsament.