Mariano Rajoy, la concepció franquista del poder

Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) ja és història. La moció de censura presentada per Pedro Sánchez -avalada finalment pel vot decantador del PNB- s'ha convertit en l'accelerador d'una crisi política que el fins ara president havia sabut cavalcar amb una barreja desconcertant d'indolència i voluntat de poder i que, finalment, ha desencadenat també la seva dimissió com a cap de files del PP. Rajoy ha decidit marxar i obrir la via de successió a la formació popular.   

Rajoy va néixer en una família acomodada del franquisme sociològic, malgrat que un avi seu, galleguista, va ser represaliat durant la dictadura. El seu pare, jutge de professió, es va donar a conèixer com a autor de la sentència del cas Redondela, un dels episodis de corrupció que va acompanyar la final del franquisme, i on va aparèixer un dels germans del dictador, Nicolás Franco, que era membre del consell de la companyia. Era un cas de frau en la venda d'oli que va concloure amb diverses penes de presó. El germaníssim va sortir indemne.

El futur president va ser el registrador de la propietat més jove d'Espanya. Però la joventut de Rajoy també va passar pel casino de Pontevedra. Es va fer assidu d'aquest casalot amb història on es reunien les famílies de tota la vida, respirant antigor mentre parlaven en castellà. Rajoy és producte d'una dreta de capital de províncies.    

Gonzalo Fernández de la Mora

S'ha dit que va fer política de la mà de Manuel Fraga. És una dada incompleta. En realitat, Rajoy va fer els primers passos seguint un altre dels set fundadors d'Aliança Popular, el també exministre franquista Gonzalo Fernández de la Mora. Amb pretensions intel·lectuals, gallec com Rajoy -i com Franco-, aquest polític va escriure un llibre, El crepúsculo de las ideologías, on enaltia el règim per la seva suposada eficàcia, lluny de posicionaments ideològics i feia un cant a un sistema regit per tecnòcrates. Rajoy va beure d'aquest llibre i hi ha en el seu estil de fer política molt del sarcasme del Franco que va dir un dia: "Hagan como yo. No se metan en política".

Fernández de la Mora va acabar xocant amb Fraga quan va rebutjar donar suport a la Constitució de 1978. Fraga va optar per liderar la dreta espanyola i va assumir, amb moltes reticències, les autonomies. La seva Aliança Popular es va desfer de l'ala més rància. Rajoy, però, va romandre al partit i va fer-hi carrera.

De Fraga a Aznar

Rajoy va seguir el cursus honorum de tot polític clàssic: regidor de l'Ajuntament de Pontevedra, diputat autonòmic, president de la Diputació, vicepresident de la Xunta... Després d'un breu parèntesi exercint de registrador de la propietat a Santa Pola, va tornar, aquest cop per actuar més en política espanyola. Quan el seu partit, aquesta Aliança Popular renovada que es va convertir en Partit Popular el 1990, va arribar a la Moncloa, amb José María Aznar, va continuar el currículum, passant per diversos ministeris: Educació i Cultura, Administracions Públiques, Interior...
 
No es pot dir que deixés molta petjada, però va aconseguir sortir indemne del ministeri de l'Interior. Una clau es pot trobar en la frase que va deixar astorats dos periodistes: "Quan venen els problemes, jo sempre procuro no estar-hi". Fos pel que fos, va aconseguir estar en la terna de finalistes per succeir Aznar, junt amb Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja. Segurament no va ser la primera opció, però tampoc l'última.  

"Pío, no te precipites"

Del seu tarannà en dona mostres una anècdota que s'explica de l'11-S, quan es produeix l'atemptat de les Torres Bessones. Aznar volava en un viatge internacional i Pío Cabanillas, ministre portaveu, va trucar Rajoy, aleshores vicepresident. Calia avisar el president. La resposta del gallec va deixar garratibat Cabanillas: "Pío, no te precipites. Vamos a ver en qué acaba todo esto".

La resistència

Rajoy, sovint menystingut, va demostrar aviat la seva capacitat de resistència. Contra tot pronòstic, va perdre les eleccions de 2004, celebrades després de l'atemptat de l'11-M. El cop va ser contundent i Rajoy va passar males hores. Però va ser pitjor quan va ser derrotat per segon cop per Rodríguez Zapatero el 2008. En aquell moment, ja tenia Aznar conspirant i un bloc intern que el volia foragitar. En el congrés de València, però, Rajoy va saber teixir les aliances -sobretot amb el PP de Francisco Camps i Rita Barberá, i amb l'andalús Javier Arenas- que van deixar amb un pam de nas els aznarians i Esperanza Aguirre. No és fàcil resistir vuit anys de cap de l'oposició. Així es va conrear el mite del Rajoy supervivent. D'aquesta etapa és també el recurs del PP contra l'Estatut, inici de bona part del procés.

El poder i la glòria

Finalment, la resistència -no prendre decisions, deixar que passi el temps i fer que els altres es desgastin- va donar els seus fruits. L'any 2011, amb un PSOE cremat per la crisi, el PP de Rajoy va obtenir la majoria absoluta. Va ser l'hora de glòria, només amenaçada per una intervenció econòmica de la UE que, de fet, es va produir amb el rescat bancari.

Rajoy ha estat el gestor d'un statu quo que ha hagut d'afrontar les amenaces del moviment del 15-M -els "populismes"- i del procés sobiranista. Una erosió que explica que el PP perdés la majoria absoluta en les generals del 2015 i del 2016. Però va ser en l'etapa d'interinatge en la qual el gallec va tornar a demostrar com pot excel·lir en la tècnica de la resistència. El seu control dels nervis, que oculta una gran frivolitat, és un aliat quasi invencible. La millora dels índexs econòmics ha permès que el seu govern argumentés amb certa eficàcia el discurs de la recuperació i el creixement, mentre els escàndols de corrupció anaven segant per sota el seu poder, que anava deixant caure peces essencials (València, Ajuntament de Madrid).

La fractura del mapa polític, vista amb dramatisme per sectors del seu partit, a Rajoy més aviat li ha servit de reconstituent. El repte del procés sobiranista l'ha sabut gestionar amb dosis altes de marianisme: "No ficar-se en política". Només els fracassos judicials a Alemanya i Bèlgica han suposat un factor no controlat i perillós. Darrerament, l'ascens de Ciutadans més enllà del límit suportable ha suposat un factor nou que els ràdars astuts de Moncloa no han pogut llimar. Si encara la setmana passada va poder enarborar el triomf de l'aprovació dels pressupostos, la sentència demolidora de Gürtel ha acabat de conformar una tempesta perfecta.

Comparant-se amb la decisió d'Aznar d'anunciar la seva retirada després de dos mandats, Rajoy va dir un dia una frase del millor lèxic rajoynià: "Mai diré que me n'aniré. En tot cas, diré que ja me n'he anat". Ja ho ha fet.