04
de juny
del
2018
Actualitzat
el
05
de juny
a les
7:40h
Potser és per l'efemèride, tan rodona, dels cinquanta anys. Potser pel premiat, Quim Monzó, una veu única, transgressora, rigorosa i estimada. O potser per la situació excepcional que viu el país i l'entitat, amb el president Jordi Cuixart a la presó, complint una injustificable condemna preventiva. Potser sigui tot això el que ha fet que la cerimònia de lliurament del 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'aquest dilluns al Palau de la Música hagi generat més expectació que mai. Cues de gent, lectors d'arreu, personalitats i prohoms de la cultura. Tots disposats a aplaudir l'escriptor i el mestre.
Potser per tot això, només començar l'acte, ja amb els presidents Roger Torrent i Quim Torra al seu lloc, el Palau en ple ha començat a cridar "llibertat, llibertat". Una rebuda clara sense mitges tintes, a flor de pell, que ha anat seguida de les paraules coratjoses que Jordi Cuixart ha escrit des de la presó per a Monzó, en un exemple de fermesa i dignitat, amb el desig "que ningú més sigui empresonat per dir el que pensa, diu o escriu" i que el president ha acabat amb un "Visca la cultura, que vol dir visca la llibertat".
Transgressió, ironia... i dos nus integrals
Després de les paraules de Cuixart, Òscar Dalmau ha agafat el comandament de l'escena i no l'ha deixat fins al final. Ha estat un acte purament "monzonià", amb transgressió, humor, tocs d'ironia, fragments de lectures i dos nus integrals protagonitzats per un Superman i una Superdona encantats de conèixer-se. No han faltat el record als exiliats i empresonats, vídeos d'aquell Monzó que va fer-se de culte al Persones humanes, tuits del propi Monzó com a banda sonora, les confessions de Terribas i Basté, i l'actuació sorpresa d'Albert Pla, entre proclamant les bondats de la "juerga catalana".
També el moment en què l'autor rep la carta carta, on se li notifica que és mereixedor del premi. Un Monzó diàfan, sense màscares, amb l'emoció ben visible, protagonista d'un espectacle en forma d'homenatge, amb un esperit incorruptible, fidel reflex d'una obra que conserva un rerefons melancòlic, malgrat tots els enginys de la sàtira. Com bé diu Manel Ollé, Monzó és dotat d'una "escriptura implacable, ràpida, feta de curtcircuits, amb una llengua exigent i eficaç alhora, amb l'absència de trucs gratuïts. On sempre hi ha aquesta capacitat de comprimir i sotmetre a extrema pressió els materials".
Quim Monzó, de la infantesa primera al bibliobús
"Tot comença a la infantesa, de fet, tot comença al part", una estona de dilluns de març de 1952, com ha explicat el propi Monzó al seu discurs. "A casa meva no hi havia Youtube ni youtubers, però sí una ràdio grossa", un fet clau per la seva formació. "A casa meva només hi havia quatre o cinc llibres i un manual d'instal·lacions elèctriques que tenia el meu pare –ha explicat–. Quan vaig començar a treballar, als 14 anys, comprava llibres a Sant Antoni i, de tant en tant, també en robava". L'autor de La magnitud de la tragèdia també ha explicat que el primer conte que va escriure, amb 15 anys, es deia El suïcidi.
Entre records i anècdotes d'aquelles primeres devocions lectores, Monzó ha explicat com va fer servei, de menut, d'un Bibliobús de barri, sense saber que va ser la Mancomunitat qui va posar-lo en pràctica per primera vegada, gràcies a la diligència d'Eugeni d'Ors. I també ha rememorat com, en plena Guerra Civil, un bibliobús va servir per portar a l'exili escriptors com Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Armand Obiols o Francesc Trabal. "Em pregunto si algun dia haurem de tornar a fer servir un bibliobús perquè les persones (siguin escriptors o no) puguin fugir de la injustícia, l'opressió i la tirania", com a fi del seu parlament.
Jordi Cuixart: "Els escriptors sou armes massives contra la ignorància"
La carta de Cuixart llegida a l'inici ha estat un dels moments més emotius i impactants de l'acte. "És la tercera carta que t’escric, la més difícil", li diu a Monzó, mentre el president d'Òmnium es defineix com un "empresari que ven màquines" davant de la "dificultat del full en blanc". "Òmnium va néixer per salvar els mots, i ara, en democràcia, per salvar els drets humans. Enmig d’una deriva autoritària, els escriptors sou armes massives contra la ignorància", perquè la cultura, en paraules de Cuixart, és "l'opció política més revolucionària a llarg termini".
Marcel Mauri, en un discurs ple de referències i molt aplaudit, ha citat Goytisolo: "la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles". I ha afegit que, des d'Òmnium, "reivindiquem la cultura com a eina de transformació social". Perquè la cultura "és transgressió, resistència i, sempre, llibertat. Reivindiquem un nosaltres que és el fruit de la Catalunya mestissa. Ens cal més Monzó que mai, un autor que ha contribuït a fer del català un idioma apte per a tots els registres". I ha acabat: "Visca la cultura, visca la llibertat i visca Catalunya". L'acte ha finalitzat amb el cant d'Els Segadors i crits de "llibertat presos polítics".
Potser per tot això, només començar l'acte, ja amb els presidents Roger Torrent i Quim Torra al seu lloc, el Palau en ple ha començat a cridar "llibertat, llibertat". Una rebuda clara sense mitges tintes, a flor de pell, que ha anat seguida de les paraules coratjoses que Jordi Cuixart ha escrit des de la presó per a Monzó, en un exemple de fermesa i dignitat, amb el desig "que ningú més sigui empresonat per dir el que pensa, diu o escriu" i que el president ha acabat amb un "Visca la cultura, que vol dir visca la llibertat".
Transgressió, ironia... i dos nus integrals
Després de les paraules de Cuixart, Òscar Dalmau ha agafat el comandament de l'escena i no l'ha deixat fins al final. Ha estat un acte purament "monzonià", amb transgressió, humor, tocs d'ironia, fragments de lectures i dos nus integrals protagonitzats per un Superman i una Superdona encantats de conèixer-se. No han faltat el record als exiliats i empresonats, vídeos d'aquell Monzó que va fer-se de culte al Persones humanes, tuits del propi Monzó com a banda sonora, les confessions de Terribas i Basté, i l'actuació sorpresa d'Albert Pla, entre proclamant les bondats de la "juerga catalana".
També el moment en què l'autor rep la carta carta, on se li notifica que és mereixedor del premi. Un Monzó diàfan, sense màscares, amb l'emoció ben visible, protagonista d'un espectacle en forma d'homenatge, amb un esperit incorruptible, fidel reflex d'una obra que conserva un rerefons melancòlic, malgrat tots els enginys de la sàtira. Com bé diu Manel Ollé, Monzó és dotat d'una "escriptura implacable, ràpida, feta de curtcircuits, amb una llengua exigent i eficaç alhora, amb l'absència de trucs gratuïts. On sempre hi ha aquesta capacitat de comprimir i sotmetre a extrema pressió els materials".
Quim Monzó, de la infantesa primera al bibliobús
"Tot comença a la infantesa, de fet, tot comença al part", una estona de dilluns de març de 1952, com ha explicat el propi Monzó al seu discurs. "A casa meva no hi havia Youtube ni youtubers, però sí una ràdio grossa", un fet clau per la seva formació. "A casa meva només hi havia quatre o cinc llibres i un manual d'instal·lacions elèctriques que tenia el meu pare –ha explicat–. Quan vaig començar a treballar, als 14 anys, comprava llibres a Sant Antoni i, de tant en tant, també en robava". L'autor de La magnitud de la tragèdia també ha explicat que el primer conte que va escriure, amb 15 anys, es deia El suïcidi.
Entre records i anècdotes d'aquelles primeres devocions lectores, Monzó ha explicat com va fer servei, de menut, d'un Bibliobús de barri, sense saber que va ser la Mancomunitat qui va posar-lo en pràctica per primera vegada, gràcies a la diligència d'Eugeni d'Ors. I també ha rememorat com, en plena Guerra Civil, un bibliobús va servir per portar a l'exili escriptors com Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Armand Obiols o Francesc Trabal. "Em pregunto si algun dia haurem de tornar a fer servir un bibliobús perquè les persones (siguin escriptors o no) puguin fugir de la injustícia, l'opressió i la tirania", com a fi del seu parlament.
Jordi Cuixart: "Els escriptors sou armes massives contra la ignorància"
La carta de Cuixart llegida a l'inici ha estat un dels moments més emotius i impactants de l'acte. "És la tercera carta que t’escric, la més difícil", li diu a Monzó, mentre el president d'Òmnium es defineix com un "empresari que ven màquines" davant de la "dificultat del full en blanc". "Òmnium va néixer per salvar els mots, i ara, en democràcia, per salvar els drets humans. Enmig d’una deriva autoritària, els escriptors sou armes massives contra la ignorància", perquè la cultura, en paraules de Cuixart, és "l'opció política més revolucionària a llarg termini".
Marcel Mauri, en un discurs ple de referències i molt aplaudit, ha citat Goytisolo: "la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles". I ha afegit que, des d'Òmnium, "reivindiquem la cultura com a eina de transformació social". Perquè la cultura "és transgressió, resistència i, sempre, llibertat. Reivindiquem un nosaltres que és el fruit de la Catalunya mestissa. Ens cal més Monzó que mai, un autor que ha contribuït a fer del català un idioma apte per a tots els registres". I ha acabat: "Visca la cultura, visca la llibertat i visca Catalunya". L'acte ha finalitzat amb el cant d'Els Segadors i crits de "llibertat presos polítics".