​No veig en Monedero cap ombra de masclisme

Divendres al matí, just després d’acabar el ple del Congrés dels Diputats en què Pedro Sánchez va sortir investit president del govern d’Espanya, una càmera de La Sexta va filmar la trobada entre Soraya Sáenz de Santamaría, encara vicepresidenta del govern, i Juan Carlos Monedero, un dels fundadors de Podemos. Els dos es van posar a xerrar amb to distès. Monedero, amb cert esperit "vacilón" li va dir a Soraya que se n’alegrava que marxés el PP. I ella li va respondre que no s’alegrava de l’arribada de Podemos. Es referia al suport explícit que el partit va oferir a la moció de Sánchez. “Esto es la democracia”, va concloure ella, entre somriures de bon rotllo.

El vídeo permet no perdre’s ni un detall de la trobada. Es fan dos petons i als dos se’ls percep còmodes, naturals. Malgrat el lògic emprenyament que deu portar dins, Soraya és cordial i simpàtica. Monedero, a qui sempre li ha agradat figurar i fer-se una mica el llest, té un deix un pèl paternalista però no se’l veu intenció ofensiva, sinó més aviat de fair play, que Soraya accepta i li retorna esportivament. Mentre conversen, Monedero li posa les mans a les espatlles, cosa que transmet la idea que entre els dos hi ha certa familiaritat o confiança. Soraya li penja una mà d’un dels braços i amb l’altra li dona tres o quatre copets de “compadreo” al costat. És una imatge curiosa, potser un pèl xocant, però no provoca especial estranyesa ni rebuig. Quan la vaig veure em va gràcia i vaig pensar que tenia interès noticiós per la naturalitat i certa simpatia que desprenia.

És una imatge curiosa, potser un pèl xocant, però no provoca especial estranyesa ni rebuig

Al cap d’unes hores, vaig tornar a entrar a les xarxes socials i em vaig trobar amb una espècie de linxament a Monedero, acusat de ser el més abjecte dels masclistes per l’actitud demostrada amb Sáenz de Santamaría. Un grapat d’acusacions d’invasió de l’espai vital de la vicepresidenta, de voler-la paralitzar, vexar, dominar, sotmetre, retenir i humiliar. Acusacions convençudes d’estar davant d’un cas claríssim de masclisme o en el millor dels casos de micromasclisme. Em vaig quedar de pedra. No m’ho podia creure. Tanta gent estava enfurismada amb el tema després d’haver vist el mateix vídeo que havia vist jo. Em vaig alarmar. Com podia ser que no m’hi hagués fixat prou bé? Tenia anorreada la capacitat d’interpretació i judici? Gràcies a la tenaç feina de sensibilització de tantes persones, porto uns quants mesos especialment amatent a aquest tipus de denúncies. He captat que tantíssimes actituds enquistades en la nostra vida quotidiana, en l’esfera laboral i política, en el llenguatge dels mitjans de comunicació i la publicitat, denoten una manera masclista d’entendre el món i les relacions humanes. Em sembla imprescindible avui en dia, aquesta tasca de divulgació, mentalització i crítica. El món evoluciona, les generacions canvien, és fonamental posar-se al dia, entendre que posar-se al lloc de l’altre és una reacció vital cada cop més recomanable, que l’empatia com a valor de capçalera sempre serà una bona prioritat.

Vaig tornar a mirar el vídeo. Una, dues, tres, quatre vegades més. Del dret i del revés. Afinant la vista i el sentit comú, calibrant aquell i aquell altre moviment. Les paraules del dos, els gestos, l’actitud corporal. Tot. No veia per enlloc la incomoditat manifesta de Soraya que tanta gent denunciava. No veia per enlloc cap invasió del seu terreny vital. No veia per enlloc cap voluntat de paràlisi, d’immobilització, de vexació, d’humiliació. A tot estirar i fent un esforç, veia un senyor que potser estimulat per la presència d’una càmera es va voler passar una mica de llest, “marcar-se un tanto”.

“Això a un home no li faria!”, llegia a molts tuits. Ah no? I com ho sabeu amb tanta seguretat? Quina capacitat d’endevinació, no? Persones que jutjaven la relació dels dos protagonistes com si els coneguessin de tota la vida i, encara més sorprenent, com si coneguessin la relació que tenen entre ells. Quan vaig expressar la meva incredulitat, algunes persones em van respondre amb el sistema formulari: “Estàs tan imbuït de dinàmiques masclistes que no les saps reconèixer quan les veus”. Donaven ganes de contestar: “Vols dir que no ets tu el que et montes pel·lícules i no ho saps?”. Vés a saber, Potser Juan Carlos Monedero és un colossal masclista i no ho sabem. Però no crec que el vídeo en qüestió sigui prova de res. Ni tan sols indici.

Si em trobo a una dona pel carrer, amb qui tinc una dosi raonable de confiança i, donat el cas, em ve de gust tirar d’ironia i a sobre és més baixeta que jo, no li puc posar els braços a les espatlles?

“Agafar-se-la amb paper de fumar”, és una frase feta que pel meu gust té tot el sentit en el cas que ens ocupa. Repeteixo que estic interessadíssim en tot allò que signifiqui l’enderrocament de barreres masclistes i sexistes, però sincerament en aquest cas vaig tenir la sensació de ser un marcià i que m’estaven parlant en japonès barrejat amb xinès i rus. Si infereixo possibles conclusions, això vol dir que si em trobo a una dona pel carrer, amb qui tinc una dosi raonable de confiança i, donat el cas, em ve de gust tirar d’ironia o prendre-li una mica el pèl –això en el més extrem dels casos, que quedi clar, perquè no sé si aquesta era la intenció exacta de Monedero- i a sobre és més baixeta que jo, no li puc posar els braços a les espatlles mentre parlo amb ella perquè estaré sent masclista?

Ara que hi penso, és probable que algú que estigui llegint aquest article ja em consideri un masclista fastigós només per haver-lo escrit. És bona mostra de la facilitat amb què tothom treu conclusions tan sòlides i ben fonamentades avui en dia. Amb tot, malgrat el que a mi em sembla una claríssima passada de frenada, no tinc cap dubte que segueixen convenint aquests tocs d’alerta. Sempre que no sigui, esclar, a còpia de lapidacions tan desproporcionades i injustes com, a criteri meu, és aquesta.