03
de juny
del
2018
Actualitzat
a les
8:22h
Aparquem el cotxe de lloguer a dos quarts de quatre al lloc de sempre. I, com sempre, deixem el mòbil i la cartera a la consigna. I ja ens avisen que res d’entrar fulls, ni llibreta, ni fotos. Ens identifiquem, passem el lector d’empremta i avancem cap a un passadís on hi ha el segon control abans d’arribar a la sala d’espera. Avui, a diferència d’altres dies, els familiars s’esperen en silenci.
Es respiren més nervis que presses. I és que és una jornada de convivència, una mena de portes obertes, d’unes tres hores de durada, que només es fa en aquesta presó, la d'Alcalá Meco, i amb les internes del mòdul del respecte, on s'estan la la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa.
A les quatre, tots junts travessem un llarg pati seguint el mur de la presó d’homes. Avui no criden. Em fixo en tres pilotes abandonades que han caigut darrera els filferros. Entrem a les instal·lacions de les internes. Tornem a passar un control i, ara sí, avancem cap a una zona nova per a mi. Un pati on ens hi espera la direcció del centre per donar-nos la benvinguda. M'he quedat en un costat i em decideixo a observar les expressions dels familiars. Tinc gravades les seves cares. M’entra molta tristesa veient la cara del marit de la presidenta entre els que escoltem, i el seu fill i el meu nebot, en Bep. I no serà fins l'endemà (aquest divendres 1 de juny) que començo a pair la duresa del que he viscut i del que vivim.
Tots fem el cor fort fins arribar a una sala d'actes. I ara sí, allà, tots en afanyem perquè elles ens estan esperant a peu dret. Abraçades fortes, molt fortes. I ja no ens deixarem anar fins al cap de tres hores.
Surt a l’escenari una interna, una noia basca, i llegeix molt bé un text que s’havia preparat per agrair-nos la visita fins que, al darrer paràgraf, se li trenca la veu. I em fixo novament amb els familiars: tots, absolutament tos, estem tocant a les nostres internes amb els ulls molls.
I comencem la visita guiada per la presó: el taller de costura, el poliesportiu, l’economat, la biblioteca, el menjador... La Carme i la Dolors ens ensenyen el lloc que els han assignat pels àpats. Sempre és el mateix. Ens fa gràcia un rètol que indica quina taula és la primera que podrà aixecar-se del torn mentre les altres s’esperen en silenci. I comenten com de contentes estan les que els toca sortir primer, perquè guanyen temps abans no et tanquin a la cel·la en mitja hora.
Per això el cartell del torn va rodant. I arriba el moment esperat. Disposem de deu minuts per estar a la cel·la amb les nostres. I ara sí veig l’espai que havia imaginat tantes vegades. M’ha colpit. Molt petita i vella. Per la finestra només s’hi veu un mur i filferros, però a les parets la Dolors hi enganxa postals, aquarel·les i fotografies, amb pasta de dents, per posar-hi una mica de color. I al costat del coixí hi té les nostres cares per dir-nos bon dia i bona nit cada dia. No he gosat estirar-me a la llitera de ferro.
"Vayan saliendo" és el que he sentit per un altaveu instal·lat a l'interior del "chabolo". I es tanca la porta, també de ferro. He escoltat el soroll que fa, el soroll que no la deixava dormir el mes de desembre quan va sortir-ne, el soroll que ja ha sentit, ara que fa un centenar de dies del seu segon empresonament, quatre-cents cops.
Passem tots a un espai comú on les internes ens mostren els seus treballs manuals. Allà hi ha xineses i sudamericanes que ens miren perquè elles no tenen familiars per agafar-se de la mà com nosaltres.
I ja mirant el rellotge veiem que ens queda poc. Compartim una taula tots sis, la Carme, el seu espòs Bernat i el seu fill, la Dolors, en Bep i jo. I ens expliquem coses nostres. Trec el tema de la néta per fer-los somriure i m'equivoco, l’enyora massa. Canviem ràpid de conversa, però just després hem de marxar.
Abraçades i petons. I llàgrimes. Ara els familiars restem sols en un pati on el director va cridant els nostres noms, amb molta calma, d’un en un per ordre alfabètic i ens retornen el DNI. Esperem tots en silenci i també marxem amb silenci sabent que avui passaran una mala nit.
Es respiren més nervis que presses. I és que és una jornada de convivència, una mena de portes obertes, d’unes tres hores de durada, que només es fa en aquesta presó, la d'Alcalá Meco, i amb les internes del mòdul del respecte, on s'estan la la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa.
A les quatre, tots junts travessem un llarg pati seguint el mur de la presó d’homes. Avui no criden. Em fixo en tres pilotes abandonades que han caigut darrera els filferros. Entrem a les instal·lacions de les internes. Tornem a passar un control i, ara sí, avancem cap a una zona nova per a mi. Un pati on ens hi espera la direcció del centre per donar-nos la benvinguda. M'he quedat en un costat i em decideixo a observar les expressions dels familiars. Tinc gravades les seves cares. M’entra molta tristesa veient la cara del marit de la presidenta entre els que escoltem, i el seu fill i el meu nebot, en Bep. I no serà fins l'endemà (aquest divendres 1 de juny) que començo a pair la duresa del que he viscut i del que vivim.
Tots fem el cor fort fins arribar a una sala d'actes. I ara sí, allà, tots en afanyem perquè elles ens estan esperant a peu dret. Abraçades fortes, molt fortes. I ja no ens deixarem anar fins al cap de tres hores.
A les parets de la cel·la la Dolors hi enganxa postals, aquarel·les i fotografies. Al costat del coixí hi té les nostres cares per dir-nos bon dia
Surt a l’escenari una interna, una noia basca, i llegeix molt bé un text que s’havia preparat per agrair-nos la visita fins que, al darrer paràgraf, se li trenca la veu. I em fixo novament amb els familiars: tots, absolutament tos, estem tocant a les nostres internes amb els ulls molls.
I comencem la visita guiada per la presó: el taller de costura, el poliesportiu, l’economat, la biblioteca, el menjador... La Carme i la Dolors ens ensenyen el lloc que els han assignat pels àpats. Sempre és el mateix. Ens fa gràcia un rètol que indica quina taula és la primera que podrà aixecar-se del torn mentre les altres s’esperen en silenci. I comenten com de contentes estan les que els toca sortir primer, perquè guanyen temps abans no et tanquin a la cel·la en mitja hora.
Per això el cartell del torn va rodant. I arriba el moment esperat. Disposem de deu minuts per estar a la cel·la amb les nostres. I ara sí veig l’espai que havia imaginat tantes vegades. M’ha colpit. Molt petita i vella. Per la finestra només s’hi veu un mur i filferros, però a les parets la Dolors hi enganxa postals, aquarel·les i fotografies, amb pasta de dents, per posar-hi una mica de color. I al costat del coixí hi té les nostres cares per dir-nos bon dia i bona nit cada dia. No he gosat estirar-me a la llitera de ferro.
"Vayan saliendo" és el que he sentit per un altaveu instal·lat a l'interior del "chabolo". I es tanca la porta, també de ferro. He escoltat el soroll que fa, el soroll que no la deixava dormir el mes de desembre quan va sortir-ne, el soroll que ja ha sentit, ara que fa un centenar de dies del seu segon empresonament, quatre-cents cops.
El record el soroll de la cel·la en tancar-se no deixava dormir la Dolors al desembre, quan va sortir. Ara ja l'ha sentit quatre-cents cops
Passem tots a un espai comú on les internes ens mostren els seus treballs manuals. Allà hi ha xineses i sudamericanes que ens miren perquè elles no tenen familiars per agafar-se de la mà com nosaltres.
I ja mirant el rellotge veiem que ens queda poc. Compartim una taula tots sis, la Carme, el seu espòs Bernat i el seu fill, la Dolors, en Bep i jo. I ens expliquem coses nostres. Trec el tema de la néta per fer-los somriure i m'equivoco, l’enyora massa. Canviem ràpid de conversa, però just després hem de marxar.
Abraçades i petons. I llàgrimes. Ara els familiars restem sols en un pati on el director va cridant els nostres noms, amb molta calma, d’un en un per ordre alfabètic i ens retornen el DNI. Esperem tots en silenci i també marxem amb silenci sabent que avui passaran una mala nit.