Quan l'emoció del rock no falla: The National i Los Planetas al Primavera Sound

Les passions musicals es mouen, com es mouen les modes i les dèries adolescents. I el Primavera Sound, fidel a la seva essència, no pot deixar de ser el mirall d'aquesta realitat. Així es veu en la programació, cada vegada més receptiva als ritmes afroamericans i a tot allò que neix del hip-hop i de ramificacions com el trap: De Bag Gyal a C. Tangana. Noms d'una escena que puja, al costat d'una altra, la dels vells rockers que es resisteixen a apartar-se, tan plena de "sospitosos habituals" que volen seguir mantenint un espai que ha estat seu.

Aquest divendres, els astres s'han alineat per oferir una jornada de rock infal·lible al Parc del Fòrum, sonant tan poderós com l'essència indie dels 90 de The Breeders, com l'arrel de Father John Misty o la brutor de Mogwai, com l'energia impetuosa de Haim –més propers al R&B– o l'èpica de The National. Tots ells amb l'afegit d'haver-se vist coronats amb l'actuació sorpresa de Los Planetas a l'escenari Seat, a dos quarts tocats de dotze de la nit. Una descàrrega de passió guitarrera i de posat incorruptible.

The National, elegància, mística i sensibilitat
Un dels plats forts de la nit ha estat The National. Matt Berninger continua sent el frontman amb més estil i elegància de l'escena rock. Americana, ulleres de pasta, barba chick, cabell curt i desendreçat, aires de tranquil·litat, mans a la butxaca, emotivitat sofisticada, i aquesta mística que gasta sobre les relacions de parella que ens enganxen de mala manera. Ho ha tornat a demostrar avui, amb un concert que ha comptat amb el bo i millor del seu repertori. El grup ha repassat grans èxits –no han faltat I need my girl, Day I die o About today, que ha tancat el concert– i també les cançons del darrer disc, Sleep well beast.
 
Per raons de l'atzar i dels imprevistos –el concert de Migos ha estat cancel·lat per incompareixença del grup, que ha perdut l'avió–, l'actuació de The National ha estat el preludi d'una potent dosi de rock turmentat, galàctic i emotiu. Los Planetas no han dubtat ni un segon per tocar "a casa", com han dit. Amb l'actitud de sempre, fent sonar amb tota la potència les cançons que expliquen un món, el seu, que també és tan nostre. Èxits inevitables –Segundo premio, Un buen día– i cançons del nou disc, reforçades amb les col·laboracions de Yung Beef –a Islamabad– o La Bien Querida –No sé cómo te atreves–, que havia estrenat aquest mateix escenari a les sis de la tarda.

Charlotte Gainsbourg, una manera de viure l'art
Pràcticament al mateix temps, l'actriu i cantant Charlotte Gainsbourg ha interpretat les cançons de Rest (2017), un disc que la torna a portar a l'epicentre de l'actualitat musical després de diversos alts i baixos i que mostra dolor i ràbia per la mort de la seva germana, Kate Barry, amb lletres tan precises com esmolades i moments aptes per ser degustats amb una copa de Bordeus o bé desbocadament, sent el rei de la pista de ball.

En el seu cas, no hi ha excusa per resultar creativament fascinant: portar la sang de Serge Gainsbourg i Jane Birkin ha de predisposar d'alguna manera a l'excepcionalitat. Coneguda especialment com a actriu –l'any 2009 va guanyar el premi a la millor actriu del Festival de Canes per Anticrist–, Gainsbourg també té un llarguíssim historial com cantant, debutant amb només tretze anys al disc Love on the Beat (1984) del seu pare Serge, amb qui cantava a duo a la controvertida Lemon Incest. Un debut sense deixar res al tinter, el llegat d'una manera de viure l'art, escapant de llocs comuns i camins ja fets.