canvi a Espanya: perfil

Pedro Sánchez: quatre cares d'un president d'Espanya

El líder socialista s'ha exhibit polièdric durant la seva trajectòria, en la qual ha intentat governar amb Cs, defensat Catalunya com a nació i aprovat el 155

per Sara González , 1 de juny de 2018 a les 16:50 |
El president d'Espanya, Pedro Sánchez, al Congrés | Flickr PSOE
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de juny de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pedro Sánchez va tenir el seu 1 d’octubre. El del 2016. Aquell dia, bona part dels barons que al seu dia l'havien catapultat fins a la secretaria general el van arrossegar fins a la dimissió. "És un cadàver polític", deien aquella nit dirigents socialistes a Ferraz. Eren els mateixos que avui, 1 de juny del 2018, l'abraçaven i l'aplaudien celebrant que ara és el nou president d'Espanya.

Ningú hagués apostat fa 20 mesos que, sense plataforma institucional –va renunciar a l'escó per no abstenir-se a la investidura de Rajoy ni trencar la disciplina de vot del partit-, primer la militància el retornaria al timó del PSOE, que ho faria en una èpica gesta contra la presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, bona part dels capitans territorials i els vells tòtems socialistes; i que finalment seria president d'Espanya. Ell mateix és, de fet, l'únic que havia dit que ho aconseguiria quan, "com un militant del PSOE més", va agafar el seu cotxe per recórrer les federacions del seu partit i sumar suports per tornar a liderar el partit.

L'advertència de Zapatero

A l'espera de com es desenvolupen uns mesos que estaran marcats per la incertesa i per les peripècies aritmètiques del nou govern per assegurar-se l'estabilitat, Sánchez s'ha penjat la medalla d'haver fet fora Rajoy de la Moncloa. La seva inesperada resurrecció política ha eclipsat per moments que Sánchez carrega sobre les espatlles el fet d'haver encapçalat en dues ocasions els pitjors resultats electorals que el PSOE hagi obtingut mai. La seva gran assignatura pendent segueixen sent les urnes, malgrat que el partit està disposat a arromangar-se des del govern per apuntalar la remuntada. Els socialistes no han aixecat cap en uns resultats electorals des de la crisi en què va entrar el partit amb la caiguda de José Luis Rodríguez Zapatero.

L'expresident va ser precisament qui, el 24 d'abril del 2017, a l'antiga seu del carrer Nicaragua del PSC, va dir sobre Sánchez: "Un no pot guanyar si deixa que el vent el porti cap a un costat o altre". La realitat ha desmentit l'expresident, però és cert que el líder del PSOE s'ha demostrat polièdric: de la mà de Susana Díaz va erigir-se líder del partit l'any 2014; va intentar ser investit aliat amb Ciutadans el 2016; el mateix any en què va recuperar la secretaria general del PSOE amb la bandera de l'Espanya plurinacional i el gir a l'esquerra que l'aproximava a Podem. I en aquests darrers mesos, se l'ha vist competir amb Rajoy i Rivera per exhibir mà dura contra l'independentisme. A continuació, els quatre perfils que ha exhibit el flamant president d'Espanya, durant la seva trajectòria.

 2014: el candidat de l’aparell 
 

Pedro Sánchez conversa amb Susana Díaz, en una imatge d'arxiu. Foto: Flickr PSOE


Pedro Sánchez era el candidat de l'aparell en les primes primàries que el juliol del 2014 celebrava el PSOE per escollir el seu secretari general. En aquell moment, era un desconegut pel gran públic i competia amb Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias. Considerat un dels "nois" de José Blanco juntament amb Óscar López i Antonio Hernando, Sánchez va aterrar com a diputat al Congrés per primera vegada l’any 2009, tot i que després de les eleccions del 2011 va haver d'esperar dos anys per tornar a l'escó.

Amb el declivi del mandat d'Alfredo Pérez Rubalcaba, bona part dels dirigents que al congrés de Sevilla del 2012 van fer costat a Carme Chacón, com la mateixa Susana Díaz, buscaven un relleu a la secretaria general que fes d'impàs. Van veure en Sánchez el perfil perfecte: diputat ras i una cara nova per encisar la militància. El pacte era aquest: Díaz posava al servei de Sánchez els vots de la federació andalusa -la més potent- per catapultar-lo i, a canvi, ell es comprometia a no ser cap de cartell a les eleccions del 2015. L'andalusa volia ser la candidata, però era massa d’hora per fer el salt al lideratge del PSOE perquè no feia ni un any que estava al capdavant de la Junta, després de la renúncia de José Antonio Griñán, assetjat pel cas dels ERO.

L'acord, però, va quedar en paper mullat quan Sánchez va guanyar les primàries amb el suport del 48% de la militància i va manifestar que sí que volia ser candidat a les eleccions generals. Va ser en aquell moment quan la presidenta andalusa li va declarar la guerra.

 2016: presidenciable de la mà de Rivera 
Després d'encaixar el pitjor resultat electoral del PSOE a les eleccions del 20 de desembre del 2015, quan es va quedar amb 90 diputats, Pedro Sánchez va intentar ser investit president de la mà d'un binomi que es va manifestar incompatible des del primer dia: Ciutadans i Podem. L'estratègia del líder socialista va ser tancar un acord de govern amb Albert Rivera -que ara li ha negat el suport per ser president- i pressionar després Pablo Iglesias perquè hi votés a favor. El fracàs estava assegurat des del primer moment -l'anomenat "pacte impossible"- i Espanya es va veure abocada a unes noves eleccions, el 26 de juny del 2016.

En aquells comicis, el PSOE encaixava un resultat encara pitjor, amb 85 diputats, però a Ferraz va ser assumit amb cert alleugeriment, acollint-se al premi de consolació: Podem no havia aconseguit el sorpasso en cap dels dos comicis i els socialistes continuaven conservant el segon lloc. Tot plegat, mentre els crítics de Sánchez preparaven el seu enderrocament.

Els successius daltabaixos electorals de Sánchez eren la millor munició de Díaz per ordir el pla per descavalcar-lo. Va liderar la rebel·lió interna per frenar que s'explorés un acord amb Podem i els partits independentistes. I, sota l'argument que calia ser "responsable" per no allargar la inestabilitat política a Espanya i evitar unes terceres eleccions que es preveien nefastes pels socialistes, va encapçalar la defensa de l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy, posicionament que va ser secundat per la majoria de barons. Els mateixos que l'havien encimbellat fins a la secretaria general, van enderrocar Sánchez i el seu "no és no" contra Rajoy l'1 d’octubre d'aquell mateix any, amb un objectiu molt clar: situar Susana Díaz al comandament de Ferraz.
 

Pedro Sánchez i Albert Rivera, en la signatura de l'acord de govern. Foto: EFE

 2017: garant de l’Espanya plurinacional i gir a l’esquerra 
Amb la renúncia de l'escó al Congrés, Sánchez va quedar amb les mans lliures per reconstruir un discurs que el portés a recuperar el timó del PSOE. Ell, que s'havia beneficiat del suport de l'aparell per catapultar-se, es convertia en tot un antisistema de la cadena de poder que controlava el partit. Ningú confiava en aquell moment que seria capaç de remuntar. Ni tan sols els que havien resistit amb ell fins al final, com el propi Antonio Hernando, que a l'últim moment havia traït Sánchez per jugar a cavall guanyador i s'havia apuntat a l'abstenció a Rajoy.

Però sí que hi van confiar Santos Cerdán, aleshores secretari d'Organització del PSOE de Navarra i l'home clau que ha negociat amb el PNB per garantir l'èxit de la moció de censura, i el regidor de Dos Hermanas Francisco Salazar. Ells van dissenyar l'engranatge per retornar Sánchez a la secretaria general del partit. "Com un militant del PSOE més", va agafar el seu cotxe per recórrer les federacions del seu partit i sumar suports per tornar a liderar-lo. I va ser aleshores com, d'entre les cendres, reapareixia un nou Sánchez onejant la bandera de l'Espanya plurinacional, reivindicant Catalunya com a nació i demanant un gir a l'esquerra que fes ombra a Podem. Tot plegat, mentre Díaz i tot l'aparell del PSOE l'assenyalaven com el gran perdedor.

De poc va servir que l'andalusa el guanyés en avals i s'exhibís flanquejada per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, així com per l'establishment. La militància va retornar Sánchez -que va comptar amb el suport incondicional del PSC- allà d'on l'havien fet fora a empentes els barons. Va obtenir, a més, un resultat contundent -més del 50% dels suports- i es va imposar a totes les comunitats autònomes, excepte a Andalusia i Euskadi. Els capitans del partit no van tenir cap altra opció que acotar el cap en un congrés per dissenyar la nova direcció, que Sánchez va assaborir i viure amb placidesa per fixar el nou rumb del partit i no tornar a ser "la crossa del PP".
 

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, en una imatge d'arxiu. Foto: Europa Press

 2017-2018: mà dura contra l’independentisme  
Mesos després d'haver guanyat les primàries del PSOE, el Pedro Sánchez que defensava Catalunya com a nació donava suport incondicional a l'aplicació del 155 a Catalunya. Aquell 27 d'octubre, just després de la declaració d'una República que mai es va materialitzar, els socialistes tancaven files amb PP i Ciutadans per suspendre l'autogovern català. Des d'aquell moment, Sánchez va prometre "lleialtat" a l'Estat per garantir el compliment de la Constitució i el PSC afrontava unes eleccions, les del 21-D, amb dirigents independentistes a la presó i manifestant-se al costat de PP i Cs per "recuperar el seny".

Fa tan sols 15 dies, veient que la pugna entre els populars i Albert Rivera per exhibir mà dura contra Catalunya els deixava enrere, Sánchez redoblava l'aposta i irrompia en el debat proposant la reforma del codi penal per actualitzar el delicte de rebel·lió. També volia obligar per llei tots els alts càrrecs a prometre el compliment de la Constitució en les preses de possessió. La cirereta al pastís la posava titllant de "racista" i "supremacista" el president de la Generalitat, Quim Torra, amb qui ara ha dit que està disposat a dialogar.

Amb la presentació de la moció de censura contra Mariano Rajoy, Sánchez ha mantingut que no reconeix que hi ha presos polítics, però ha promès una negociació "bilateral" amb Catalunya. Això sí, dins del marc de la Constitució i l'Estatut. El seu primer repte: l'aixecament del 155 que ell mateix va avalar. Després d'exhibir el cap de Rajoy, quin serà, a partir d'ara, el Sánchez que governarà?
 

Miquel Iceta i Pedro Sánchez, durant un acte de campanya. Foto: Flickr PSC

 2018-2019: del diàleg a la taula dinamitada 
Recuperar el diàleg amb la Generalitat va ser un dels primers objectius que es va marcar Sánchez just després de la moció de censura. Un mes després d'haver pres les regnes, es reunia per primera vegada amb el president Quim Torra. Pocs dies abans, els presos polítics havien estat traslladats a presons catalanes. En paral·lel, ministres i consellers van anar teixint comunicacions per gestionar un dia a dia que s'havia de recuperar de l'aplicació del 155. La segona reunió, al desembre a Pedralbes, va servir per fixar un marc de diàleg que cadascuna de les parts va interpretar de forma diferent.

El resultat de tot plegat és que, en deu mesos de govern de Sánchez, no s'ha avançat en el gran nus gordià: el referèndum d'autodeterminació i la fi de la judicialització del conflicte. Els dirigents independentistes processats tot just estan afrontant el judici al Suprem i la Fiscalia manté les acusacions per rebel·lió i sedició. Sobre dirigents com Oriol Junqueras recauen peticions de fins a 25 anys de presó. Del referèndum, el govern de Sánchez tampoc vol sentir-ne a parlar. "No és no", ha insistit durant la campanya.

De fet, els posicionaments enquistats van fer saltar la taula de diàleg que s'havia forjat amb la vicepresidenta Carmen Calvo, el vicepresident Pere Aragonès i l'exconsellera Elsa Artadi. Per una banda, els socialistes estaven atenallats per la dreta però amb la punxada de la manifestació de Colón van veure l'oportunitat de prémer el botó electoral. Per l'altra, els independentistes havien presentat una esmena a la totalitat als pressupostos coincidint amb l'inici del judici amb la voluntat de no aixecar-la si no hi havia un gest.

I el gest no va arribar. Va quedar clar que la negociació "bilateral" que va prometre Sánchez partia d'una premissa: la renúncia dels independentistes al referèndum. Durant la campanya, el líder del PSOE no ha parlat d'estat plurinacional i ha assegurat que prefereix una repetició electoral abans que fer entrar els independentistes en la geometria d'acord. Aquest, però, és el peatge que hauria d'assumir si rebutja una entesa amb Ciutadans. A Sánchez li ha sortit bé la jugada i ha resolt la gran assignatura pendent que tenia de guanyar unes eleccions i de fer-ho, a més, amb solvència.

Un cop més, ha sabut detectar el moment d'oportunitat. Amb l'Íbex-35 pressionant pel pacte amb Ciutadans i la militància remant perquè Podem sigui el seu acompanyant, la gran incògnita és quin Sánchez actuarà a partir d'ara.
 

Pedro Sánchez celebra la victòria del 28-A Foto: PSOE


 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació