Quim Monzó, Ramon Besa i la vida als diaris

Al Ramon Besa, llegir els articles de Quim Monzó li serveix per exemple per a descobrir que beure vi Natureo, o sigui vi amb una quantitat ínfima d’alcohol, pot ser menys espantós del que es podía preveure. A Besa li agrada demanar aigua de l’aixeta al bar Roure –a Luis Antúnez amb Riera de Sant Miquel– un indret pel qual els dos tenim passió i predilecció. També te l’afició de fullejar els diaris al quiosc irreductible de la plaça Gal·la Placídia. Ja sabeu, aquell que cada dia fa un escampall colossal a l’ampit de l’oficina bancària que té just al davant. Encara és una oficina bancària? Ara dubto...

Bé, és igual, el cas és que Besa i Monzó comparteixen el gust per extreure petroli de les accions més normals i quotidianes, aquelles que els observadors i els periodistes fan d’esma i de les quals no poden prescindir. Aquelles que no estan de moda, que no tenen aplicacions mòbil per a poder fer-les. Aquelles que enlloc està escrit que sigui obligatori fer-les però que a qualsevol periodista amb una mica de sentit comú, pedigrí i sang a les venes no se li acudiria mai deixar de fer. Sobre aquesta mena de coses, orgàniques i intangibles, van conversar durant una estona Besa i Monzó diumenge passat al migdia a la Llibreria Calders.

Era un acte programat per Òmnium Cultural per fer bullir l’olla una mica abans de l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Monzó aquest proper dilluns a la tarda. Podien parlar del que volguessin, de creació i literatura, d’escriptura, de sentit crític, de mirada profunda sense saber del tot que és profunda però que al final queda clar que és profunda. No sé si m’explico. Té a veure amb l’ofici, amb la manera d’entendre’l, d’executar-lo, de viure’l. L’ofici, sí, l’ofici de les notícies: “Cada dia hi ha menys notícies!”, exclama Besa. “Ara a tothom li sembla que per ser periodista n’hi ha prou amb escriure bé i que no cal treure ni una sola puta notícia!”, no sé si és la seva intenció però a mi em sembla interpretar un dard llançat contra els de la famosa “prosa cipotuda”, uns joves periodistes que confonen la seva vida, les seves conquestes i els seus valors estètics amb quelcom que pugui resultar interessant per al lector de diaris.

“La literatura no només és la narrativa, la pots trobar als diaris”, argumenta Monzó. I posa exemples: Balzac i Pío Baroja. I Álvaro Ruibal, que signava Ero a La Vanguardia. I la columna El día de siempre de Joan de Sagarra al Tele/eXprés. I Josep Maria Espinàs, primer a l’Avui i des de fa anys a El Periódico, total més de quaranta anys d’articulisme diari. Escriure sobre política i sobre futbol avorreix Monzó i a Besa li encanta de tant en tant no escriure de futbol. Entenen l’art de l’escriptura en premsa de manera integral, orgànica, una manera d’explicar, de preguntar, de contextualitzar, un tot homogeni que requereix preparació i bagatge i experiència i sobretot ganes, moltes ganes i passió, molta passió.
 
Monzó és minuciós, li agrada pensar i repensar allò que escriu i allò que vol escriure. Li agrada posar en valor si toca teclejar un punt o un punt i coma. Ells no ho expliquen però tinc clar quin és el resultat quan s’entén la professió d’aquesta manera. I el resultat és un miracle anomenat naturalitat. La naturalitat, sí, el més gran tresor que desitja el periodista. La naturalitat no es busca, no existeixen fórmules per a aconseguir-la. Tan sols compareix, es materialitza, abstracta i sòlida, per a fer-nos la vida una mica més feliç. A l’escrivent i al llegidor. Als dos.

El dia que Monzó va anar al Camp Nou perquè Figo tornava a la casa d’on havia guillat per a fitxar per al Madrid, se li va acudir un títol per la crònica. Més o menys per aquells dies s’havia estrenat Todo sobre mi madre d’Almodóvar. Todo sobre su madre era doncs una creació que tenia tot el sentit, el punt just de mala llet i, sobretot, el do de l’oportunitat, de saber caure en gràcia, de seduir el lector, de ben acostumar-lo perquè encara que et faci  vergonya reconèixer-ho, te l’estimes i li desitges tot el bé.

“El periodisme està en crisi”, és un mantra repetitiu que no sabeu com cansa. Tothom s’hi atreveix a pronunciar-lo. Alguns ho fan com a excusa –“Com que està en crisi et paguem poc”- d’altres com a filosofia –“Com que està en crisi anem fent el que puguem”- d’altres com a catastrofisme –“Què feu estudiant Periodisme? No sabeu que està en crisi?”- d’altres com a motiu per a cimentar tòpics –“Com que estem en crisi ens hem de reinventar”- les  fórmules, en fi, són vàries i pesades. A les redaccions, ara s’hi estilen actituds com les que més d’una vegada he escoltat explicar a Besa: “Els becaris arriben i es limiten a preguntar-te on va el seu text i els sèniors per menys de cent línies no volen posar-se a escriure”.

Al Senyor de Barcelona li agraden els senyors de Barcelona que es comporten com a tals. Perquè el que més els agrada als senyors de Barcelona és fixar-se amb què passa al seu voltant, documentar-ho amb papers, preguntar-ho als passavolants, als testimonis, a les fonts. Agafar una llibreta i apuntar detalls, insignificances, coses de la vida. I llavors explicar-la. La vida.